dimecres, 28 de novembre de 2007

La persona del somriure

Giro per allà on el passadís fa el revolt. I per poc xoco amb algú. Algú que també anava pel passadís, en direcció contrària, i per poc xoca amb algú.

Vaig a demanar perdó. Però aixeco el cap, i em trobo una cara que fa el mateix que la meva: passa d'un mig somriure a un somriure divertit.

- Hola.
- Hola.

I cadascú segueix pel seu camí.

No sé qui ets. No sé com et dius. No sé què fas. No sé exactament on treballes. Ets la persona del somriure. I prou.

T'havia vist algun cop per aquí, poquet, diria que fa poc que ets per aquí. O potser no tan poc, que el temps passa molt ràpid.

Ja fa temps que per poc xoquem. Tot i que potser no tant. Vaig sortir del lavabo, despistada. Tu hi volies entrar. I per poc xoquem. Ens vam posar a riure, i cadascú pel seu cantó. El mateix dia, una mica més tard (de fet, al següent cop que vaig anar al lavabo), quan jo en sortia, tu hi tornaves a entrar. Casualitats. Però quan et vaig veure, just al mateix lloc, just al següent cop que vaig al lavabo, i que ens trobem exactament en la mateixa situació... no vaig poder-ho evitar i em vaig posar a riure. Tu també.

Ens creuem sovint. No sé amb quina freqüència, però sí que sé que em creuo amb tu molts més cops que amb la resta de la gent.

Quan et veig, ja em poso a riure. I penso que deus passar-te el dia donant voltes, perquè ets la persona amb qui més em trobo. I ric per la situació, perquè sempre ens creuem, i al final ja sembla catxondeig. Però segurament tu pensis el mateix, perquè quan em veus, ja et poses a riure. Això si no xoquem.

No xoco amb ningú més. Només amb tu. Està clar que si ets la persona amb qui més em trobo, les possibilitats de xocar també són més altes, però és que amb l'altra gent no xoco!

Segurament tinguem els ritmes vitals iguals i necessitem anar al lavabo al mateix temps, i per això sempre ens creuem. I segurament anem pel mateix camí, i per això xoquem.

Però, per què negar-ho? M'agrada trobar-te pels passadissos. Ets una cara somrient. Ets la cara sempre somrient, que sempre diu hola, i que sempre em fa somriure.

Algun dia et preguntaré qui ets i què fas aquí. De moment, però, seguiré rient cada cop que et vegi, i dient "hola", gairebé al mateix temps que tu rius i dius "hola", quan em veus.

8 comentaris:

iruNa ha dit...

Un dia em va explicar no sé qui que havia sentit a no sé on (quines grans fonts d'informació que tinc eh!?) que quan dues persones xoquen és perquè les seves energies s'atrauen. Doncs si xoqueu tant sovint... jo que tu em replantejaria fer el pas de conèixer a aquesta persona!!!jeje
Però t'entenc, és bonic saber que et trobaràs amb ella (la persona... és que no m'ha quedat clar si era home o dona), és un moment proper, agradable i divertit!
Bé, ja ens aniràs informant de l'evolució de la història eh?!
una abraçada! (espero que estiguis millor del peuet...)

Isolta ha dit...

Doncs res. Això és el destí. És que us heu de conèixer més!
Que no, no està clar si home o és dona, però això la Lluna ho fa expressament perquè, en aquest cas, el seu sexe no és important. Ergo, és dona, una home gran o un noi molt jove :p O això o ho fa per despistar! Clar que sí és troben a l'entrada del lavabo podria ser que fos dona perquè comparteixen lavabo o no depenent de com siguin els lavabos. No sé, no sé...
D'acord, ja callo.

mossèn ha dit...

curiós ... salut

XeXu ha dit...

Per damunt de si és home o dona, que sabia que es discutiria sobre això perquè et conec, i sé que t'agrada fer-nos pensar de què estàs parlant, diré que m'ha donat molt bon rotllo el post, i que ha de ser molt agradable trobar-se amb aquesta persona, perquè un somriure sempre es posa molt bé. Quan vegis aquesta persona altre cop, dona-li records!

Lluna ha dit...

iruNa, com ja t'han dit, sovint m'agrada no deixar clar el gènere. Mira, és com una espècie de joc, i llavors veig que la gent es pensa just el que no era. No sóc psicòloga, però aquests jocs psicològics... ;-)

Però està bé això de les energies. Si les energies xoquen és que són de signe contrari? Llavors això et donaria una pista sobre la pregunta (que contestaré en el mateix comentari).

Sí, mossèn, curiós.

Ai, Isolta, que em sembla que t'has equivocat. No és ni una dona, ni un home gran, ni un noi molt jove. Ergo? No ho sé, li poso entre 25 i 35 anys, però no et sabria precisar més.

Doncs sí, XeXu, l'important no és si és un home o una dona, sinó que és una persona que sempre te la trobes somrient, i que et fa somriure a la vegada. I això és bo, perquè alegra una mica el dia.

Terra ha dit...

Igual és el principi d'una bonica amistat, qui sap, hi ha bon rotllo!

mariona ha dit...

quin post mes dolç..
jo abans també xocava molt amb una persona... i vam acabar sent parella.
ja veuràs que anireu parlant :)


petó!

Lluna ha dit...

Jaja, mariona! Jo en tinc prou amb un somriure que m'alegra el dia.

No ho crec, Terra. Però en fi, mentre segueixi rient, tot va bé, no? :-)