Velocitat de creuer

Quan em poso a córrer, hi ha una velocitat que jo en dic "velocitat
de creuer". La velocitat de creuer és una velocitat que em permet
córrer tota l'estona que vulgui, sense treure el fetge per la boca. A
més, és la velocitat a la que puc baixar per recuperar-me quan he
forçat massa, per recuperar altre cop la respiració. En dic velocitat
de creuer perquè em permet "viatjar" tota l'estona que vulgui.

Sóc conscient que la meva velocitat de creuer és molt baixa. Després
d'uns mesos lesionada, costa tornar a agafar la forma, però és que a
més, jo sempre he sigut molt lenta. La mala notícia és que aquesta
velocitat de creuer és la més difícil d'augmentar. La bona notícia és
que si, com jo, es comença d'una velocitat molt dolenta, és molt més
senzill anar millorant, si ja estàs a prop d'una velocitat bona...
llavors és més difícil.

Fins ara, la meva velocitat de creuer era uns set coma alguna cosa
Km/h. I feia temps que era aquesta. Podia córrer tot el que volgués,
si volia una hora, doncs una hora, però sempre a aquesta velocitat,
que està clar que no és massa alta. Quan augmentava a 8 Km/h (o 9, o
10) de seguida perdia la respiració, i havia de tornar als ditxosos
set coma alguna cosa Km/h.

Des de fa uns dies que estava intentant augmentar aquesta velocitat
de creuer, que em semblava molt baixa. Així que, quan em posava a
córrer, directament hi posava 8 Km/h. I vinga, a córrer. Cada dia
augmentava una miqueta més el temps que em passava en aquesta
velocitat, però sempre acabava baixant, d'una forma o una altra, als
ditxosos set coma alguna cosa Km/h.

Però avui no. Avui he començat a córrer, i quan me n'he adonat,
portava molta estona corrent a 8 Km/h. Però, el que ha sigut millor de
tot és que no em faltava l'aire, ni he necessitat baixar a l'antiga
velocitat de creuer.

Encara em queda molt camí per recórrer. Encara em queda demà,
comprovar si augmentant la velocitat com acostumo a fer a intervals,
puc recuperar la respiració baixant a 8 Km/h. I encara em queda pujar
la velocitat de creuer fins a uns 10 Km/h, que crec que no és una fita
massa ambiciosa, ni tan sols per mi.

Però avui estic contenta. Perquè sembla que no, però els números
rodons (o els números exactes) sempre tenen alguna cosa de
psicològics. I des de que he tornat, estava per sota dels 8 Km/h, i no
aconseguia millorar. I avui sembla que ho he aconseguit! Així que avui
toca cel.lebrar-ho! Demà ja comprovaré si realment els 8 Km/h s'han
convertit en la meva velocitat de creuer!

No m'agradaria ser repetitiva, però...

... ara mateix porto uns pantalons que l'estiu passat vaig deixar a l'armari perquè no em podia cordar (ejem).

I no semblo un botifarró!

I ara mateix, amb permís de la Tarambana, em sento la noia més mona en uns quants quilòmetres a la rodona (jo he dit això?????????????????)

I me'n vaig a passejar-ho, perquè així de mona no em quedaré a casa, no? Però no he resistit la temptació de venir i dir-ho :-)

Supersticions

Si algú em pregunta si sóc supersticiosa (quina parauleta més lletja, sobretot d'escriure!) li diré que no. Així, de cop. Deixaré anar un no.

Però si m'ho penso, llavors diré que sí. Diré que ho sóc. Però només en una part de la meva vida. Com aquell futbolista que sempre ha d'entrar amb el peu dret al camp, o aquell que quan passa per davant de la capella del camp nou s'ha de senyar, o com aquell que sempre porta les mateixes botes o...

Doncs sí. Jo sóc supersticiosa d'aquest estil. Sempre, sempre, sempre, si he de competir, tinc els meus rituals. Les meves coses que s'han de fer d'una determinada manera. El problema és que...

El problema és que les meves supersticions de competir no depenen només de mi.

Així que quan m'he aixecat al matí i he vist que les primeres supersticions fallaven totes... buf! He pensat que seria un mal dia. Però, no sé, me n'he anat directa al meu raconet de còmics. Fa temps que segueixo uns quants còmics, que gairebé tots tenen a veure amb la meva feina, amb més o menys relació. I bé, em fan molta gràcia, però me'ls guardo. I avui m'he fet un empatx de còmics. He rigut tant que m'he oblidat que les supersticions fallaven.

Quan m'he anat a vestir he vist que no hi tenia el meu jersei de la sort. Oh! El meu jersei! El que havia estat portant els últims temps i que m'anava bé. Tinc tan poca previsió que me l'havia posat el divendres i avui estava brut. Oh!!! Però llavors he pensat en ahir. Ahir vaig anar a comprar i em vaig comprar una cosa que no m'havia comprat mai. Que llavors vaig pensar que ja podria haver-m'ho comprat abans, també. Que no és cap cosa excepcional, i que qualsevol dona en té, i més d'un. Però jo no n'havia comprat mai cap, perquè... perquè a vegades em penso que total, per què m'ho he de comprar. Però ahir vaig pensar que què carai! Jo m'ho compro. I ja està. Perquè vull. I el total que el donguin! Bé, de fet, el total se'n pot anar a pastar fang perquè vull que desaparegui. He agafat tanta confiança que m'he oblidat que les supersticions fallaven.

Quan he pujat al cotxe, s'ha engegat la radio. Ai! Coi, per què posen tant aquella cançó de l'Enrique Iglesias que és tan odiosa? Bé, i ell també, ja que hi som. Ai! Si la principal prova de foc és que la primera cançó i la última que senti al cotxe m'agradin i em facin posar de bon rotllo. Ai! Saps què? Doncs agafo, canvio l'emissora, i aquí no ha passat res. He trobat una emissora amb una cançó que m'agradava i que m'ha fet posar de bon humor. I he rigut i cantat tant que m'he oblidat que les supersticions fallaven.

Quan tornava cap a casa amb el cotxe estava molt contenta. Han sonat les millors cançons. Em sentia a gust amb el meu jersei. I les coses del matí se me'n refotien (i no penso entrar en detalls, que espatllaria el post).

Ja en tinc la prova: les supersticions no serveixen de res. Bé, sí que serveixen. Al cap i a la fi, només me les crec quan em són favorables :-)

L'escala

No sé quants cops he baixat aquesta escala a l'últim mes. L'escala que va de la porta d'entrada a la cuina. O del menjador al labavo. 8 escalons. Però si el principal problema és baixar escales, els 8 escalons es fan interminables.

Un mes. Un mes baixant l'escala ara un peu al primer escaló, l'altre peu al primer escaló. Un peu al segon escaló, l'altre al segon escaló. I així fins arribar a baix dels 8 escalons.

No són gaires, ho sé. Hi ha escales molt més llargues. Però per alguna cosa s'ha de començar.

M'he posat a dalt. He mirat l'escala. Vuit escalons. Si la baixés normal, quatre escalons per cada peu. Jo puc. Puc?

M'agafo a la barana. Primer peu al primer escaló. Això no costa. Agafo el segon peu i... el poso al segon escaló. Gairebé no faig força amb el peu. La faig pràcticament tota amb el braç de la barana. Però puc.

Trigo més a baixar l'escala que si ho hagués fet en "mode iaia", amb els dos peus a cada escaló. Però, per primer cop en l'últim mes, he pogut baixar una escala en "mode normal". Sí, ja ho sé, "mode normal" substituint la força d'un peu per la força dels braços, però... després d'un mes, fa molta il.lusió.

A veure quant trigo a fer el que feia normalment. Baixar sis escalons i la resta baixar-la d'un salt. Mmmm... A veure quan trigo a baixar-la normal! Però això ja és un principi. O això espero. O espero que el mal que em fa ara el peu sigui normal i no degut als quatre-vuit escalons...

I no he baixat de la bici!!!

Ho sento, però no me'n puc estar. Que sí, que avui ja he fet un post, però...

He sortit de casa. El sol encara era alt, però feia ventet. He seguit el mateix camí que diumenge: cap a baix. A part de que és el camí més agradable, també és millor començar amb una baixada.

I quina baixada! El vent tocant-me a la cara, sense cotxes, tot recte. La bici a tota velocitat, i això que només baixo una quarta part de la baixada grossa.

Just quan acaba la baixada, quan encara la bici va sola, comença la primera pujada. Una bona pujada. Dura. I... l'he pujat sense baixar de la bici :-)

A dalt m'hi esperen un parell de cases i uns 10 metres de terreny pla, que són seguits per una gran baixada, de les bones. Una baixada que acaba de cop i es tranforma en una pujada d'un parell de quilòmetres. Una pujada d'aquelles que no tenen massa pendent, excepte al final de tot, però que a mida d'anar-les pujant, acabes amb les cames fetes pols d'estar pujant tota l'estona.

Una pujada que diumenge vaig deixar a la meitat i vaig donar mitja volta, però que avui... avui he decidit que la pujava tota. Fins i tot el tram final, que té més pendent.

I allà he arribat. Al cim. Amb un somriure. El somriure d'haver pujat fins a dalt de tot sense baixar de la bici.

D'acord, quan he arribat al cim he baixat de la bici... És que he volgut donar la volta, però la carretera era massa estreta, i me n'hagués anat a pastar, si no hagués baixat de la bici... Però ha sigut patatisme meu, no pas que no pogués pujar la pujada.

I llavors he baixat. Dos quilòmetres de baixada, amb el vent de cara, que m'han sentat d'allò més bé. D'acord, no he pedalat gens en els dos quilòmetres (m'hauria de caure la cara de vergonya), però és que per pedalar hagués necessitat el plat gros, i encara pedalar a tot drap. I després d'haver pujat la pujadeta sense baixar de la bici, crec que em mereixia gaudir de la baixada!

Quan estava al final de tot de la baixada, m'he recordat del comentari de la Terra. He posat el plat gros, he començat a pedalar com una desesperada, i he passat a tota velocitat per sobre de la riera, fins arribar a la pujada. El meu primer repte.

La pujada estava allà, esperant-me, i jo he fet un esforç. L'havia de pujar.

I ho he aconseguit! La felicitat d'arribar a dalt sense haver baixat de la bicicleta ha sigut immensa. No esperava trigar tan poc! Primer repte aconseguit!!!

Llavors he baixat la baixada, la última baixada, amb un somriure d'orella a orella i he atravessat el pla de casa (que de pla no en té res).

La pujada de casa no l'he intentat. Amb un repte al dia ja n'hi ha prou. Si l'hagués intentat pujar, no ho hagués aconseguit, i ara no estaria tan contenta amb mi mateixa. I havia quedat que intentaria coses que pogués aconseguir. Dissabte intentaré pujar el primer quart de pujada, fins al trencant de casa. A part de fer el camí una mica més llarg.

Si he pogut pujar la penúltima pujada a la primera (o a la segona, tot i que l'altre dia no m'ho havia proposat en sèrio), sé que puc aconseguir qualsevol cosa. Sempre que depengui del meu treball, és clar!

Ah, sí, als matins cada dia corro de manera caòtica, el que puc, per recuperar la forma després d'un estiu de pànxing. I cada dia corro una mica més que el dia anterior. D'aquí a les olimpíades. Ai, no, que deia que volia marcar-me objectius que pogués aconseguir!