dilluns, 19 de novembre de 2007

El bon camí

He tingut una conversa molt seriosa amb mi mateixa (d'acord, no estic massa bé del cap, però no m'importa).

Crec que estic en el bon camí. És clar que ho he pensat tants cops, que estava en el bon camí!

Això d'avui (ho sento, qui ho hagi vist) no ho tornaré a fer més. No dic que ho prometo, perquè no puc dir res del futur, però... intentaré no tornar-hi. Per això tenia l'altre blog, no?

Tinc pressa. Representa que en 2 minuts he de marxar de la feina, que em venen a buscar (per variar...) Però per raons diverses estaré un parell de dies sense internet, i no volia deixar aquell post a dalt de tot (sí, ja ho sé, això farà que si algú no l'ha llegit hi vagi directe).

Aquest post no hauria d'existir, i no sé pas què hi dic. Escric a tot drap i no el penso repassar.

Però estic millor. Tinc por. Tinc molta por de tornar-me a bloquejar, i suposo que això encara augmenta les meves possibilitats de bloquejar-me, i això fa que encara estigui més nerviosa i...

Crec que la millor forma de superar-ho és afrontar-me a les pors. A totes les pors. Al cap i a la fi, vaig aconseguir superar la meva por als gossos. No podia ni veure un "caniche" a menys de 10 metres de mi sense que m'entrés un atac de pànic. I ara tinc un gos, i jugo amb ell.

Buf... M'adono que amb això tinc teca per uns quants posts, però... no serà avui. Ni demà. Ni demà passat. I queda el tema de la meva conversa amb mi mateixa. He de fer canvis. Però estic animada, i sé que puc.

I bàsicament estic animada gràcies a dues persones. No crec que pugui agrair-los mai tot el que han fet per mi. Una m'ha animat per mail. L'altra, personalment.

Buf... ja han passat els dos minuts. Val més que no faci enfadar a qui m'ha de venir a buscar, que "no está el horno para bollos", i no suportaria una altra bronca.

Coi, hem quedat d'aquí a 3 minuts i ja m'ha trucat... Buf... Que bé...

4 comentaris:

iruNa ha dit...

Ja ho crec que vas pel bon camí!!! Ser conscient de les pors és un primer pas molt important i voler-les afrontar ja és tenir mitja batalla guanyada!! Que no sàpigues com fer-ho és normal, no existeix una fòrmula màgica i segurament no tindràs mai la solució ideal a les teves mans. Però si confies i t'hi poses segur que sense adonar-te'n trobaràs la manera de canviar el que vols canviar i de reinventar el que vulguis! Cal anar pas a pas... sense mirar massa enllà per no estressar-se, però sense quedar-se aturat!
una abraçada molt gran i molts ànims!!! (no sé perquè però confio en tu i en que te'n sortiràs estupendament, suposo que les teves paraules em diuen que ets una gran persona... i les grans persones passen moments difícils però sempre se'n surten)
A veure si aviat tornes a tenir internet!!!

Dan ha dit...

Molt millor aquest que l'anterior.
:-D

XeXu ha dit...

Però no estava prohibit escriure't mails? Bé, sigui com sigui, m'alegro que algú t'hagi animat, sigui de la manera que sigui. Si has trobat un camí, segueix-lo, i no el deixis. A la vida hi ha altibaixos, però troba un equilibri. T'esperem d'aquí a un parell de dies per conèixer noves històries teves, no faltis a la cita, eh?

Lluna ha dit...

iruNa, això espero, d'anar pel bon camí!!! Avui he vist molt clar que hi vaig, i espero anar-hi molt temps!!!

Dan, espero que l'anterior sigui el que hi ha a sota d'aquest i no el post fantasma...

XeXu, el suport el vaig tenir de gent de fora de la blogosfera, i encara que un dels suports va ser per mail, va ser de gent "real", per dir-ho d'alguna forma.