dissabte, 17 de novembre de 2007

Un parell de moments

1:

He d'anar al poble del cantó. Set quilòmetres. Uns cinc minuts. Fa més d'un mes que no agafo el cotxe. No les tinc totes, però què carai! Si ho he de provar, que sigui per un trajecte curt.

Pujo al cotxe. Gairebé ni recordo com anava. Agafo la clau. I quan dóno contacte... s'engega la radio. Com sempre. M'agafa desprevinguda. Tant de temps sense estar en aquell seient.

Quan m'adono que sona la radio, sento una frase. "Quiero correr en libertad".



Somric. Intento pensar alguna frase de cançó més adient per aquest moment que aquesta, però no se me n'acudeix cap. Una casualitat, sí. Però una casualitat de les bones.

Estic bé, m'agrada tornar a estar al volant. Als 10 segons em penedeixo d'haver agafat el cotxe, però aquest moment, de tornar a agafar el cotxe, amb la radio i un somriure, és impagable.

2:

Dino amb el meu pare. De cop, sento com algú baixa les escales que hi ha a fora de casa a saltets. Li dic al meu pare que ve la Nineta. Ell no ha sentit res, però per mi és un so inconfusible, i sé que en uns segons una nena que no aixeca un pam de terra mirarà per la porta de la cuina a veure si hi ha algú.

Apareix. Porta una nina i una felicitació de Nadal, d'aquestes de propaganda. Li obro la porta. Es queda allà mirant. No diu res. Jo sé què vol. Ella sap que jo ho sé. Em dóna la felicitació.

- T'he portat aquestes estrelletes.
- Les has fet tu?
- No.
- I d'on les has tret?
- De casa.
- I ja ho saben el papa o la mama?
- No.

I es queda callada. No s'atreveix a dir res.

- Que vols que et doni una coseta?

Abaixa el cap, i diu que sí amb una veueta molt baixa, que gairebé no se la sent.

Vaig a l'armari màgic, però no hi ha caramels. Ni xocolatines. Ni bombons. No tinc res...

Vaig a un altre armari. Una capsa de bombons. Per un familiar que aquesta setmana fa anys. És la única cosa que tinc. Ma mare em matarà, però... obro la caixa.

- Quin vols?
- Aquest blanc.

I havia de ser el blanc, no? A mi m'agrada la xocolata blanca, els altres bombons no diuen res. Només hi ha d'haver dos bombons blancs a la capsa i a la Nineta li han d'anar a agradar els mateixos que a mi (com si no ho sabés, però en fi).

- Gràcies!
- En vols un altre, un per cada mà?

Estira la maneta. L'altre bombó blanc. Faltaria més!

Agafa la nina.

- Vols tornar cap a casa?
- Sí.
- D'acord, doncs ja t'obro.
- Però t'he portat les estrelletes maques, eh!

Sí, és clar, i t'has emportat els dos bombons blancs!

10 comentaris:

Boira ha dit...

M'encanta aquesta cançó, sempre que la escolto em sento molt bé!

Has fet molt bé de tornar a agafar el cotxe!

Lluna ha dit...

A mi m'ha posat de molt bon rotllo, la cançó!

La pena és que... conduir em feia mal al peu, i llavors he passat un matí molt dolent, amb molt més de dolor que els últims dies. Per això deia que me n'havia penedit.

iruNa ha dit...

Moltes felicitats! tornar a agafar el cotxe, malgrat encara et faci mal el peu, ja és un gran pas!!
La cançó, personalment, no m'agrada massa (l'he acabat aborrint de tant sentir-la a la ràdio) però entenc que s'adiu perfectament amb el moment que estaves vivint!
I m'ha agradat moltíssim el segon moment... quina cosa més tendra!!! aix... ets un sol de persona, mira que donar-li els 2 bombons de xocolata blanca!!! m'has desfet amb aquesta història Lluna...
una abraçada!

Isolta ha dit...

Felicitats per poder tornar agafar el cotxe! Els que estem acostumats a conduir estar sense poder fer-ho és una murga! Genial! la història de la cançó. Aquestes casualitats fan molta gràcia.
I la Nineta diga-li tonta a la nena :p Tot i que, per mi, ja se'ls hauria pogut ben quedar, la xocolata blanca no em diu res.

XeXu ha dit...

A veure:

1: Trobo fantàstic que hagis pogut agafar el cotxe un altre cop, un altre pas endavant, i això cada cop pinta millor. Felicitats!

2: Mira la Nineta que espavilada! La podríes haver engatussat d'alguna manera, dir-li que trobaves una gran elecció la que havia fet, i agafar l'altre bombó tu abans d'oferir-n'hi un altre.

pere ha dit...

:-)

pere ha dit...

:-) doble

Anonymous ha dit...

Que bé que ja condueixis. Espero que el mal anirà passant. I què són dos bombons blancs davnat la il·lusió d'algú?

ànims

Esther

Lluna ha dit...

Gràcies, iruNa. Bé, de fet el cotxe no l'he tornat a agafar, després d'ahir... Encara esperaré uns dies... I per la resta... és que la Nineta és molta Nineta!

Sí, Isolta, sobretot si t'han d'anar portant aquí i allà. Jo m'estic tornant boja, el meu pare està nerviós... buf... Ara, sí, la Nineta no en té pas res, de tonta! Però és tan maca... i ho sap, que és maca... i se n'aprofita!

Home, XeXu, tampoc era qüestió d'enganyar a la Nineta. Si vol els bombons, que se'ls mengi.

:-)

Bé, Esther, no condueixo pas del tot. De moment, no ho tornaré a provar en uns dies. I sí, la nena va marxar tan contenta, que t'adones que no costa res fer-la feliç!

Jo Mateixa ha dit...

No puc escriure al post de dalt per que no tens activats els comentaris, no se si es que no en vols parlar o que, nomes espero que estiguis més animadeta i que el fet de trobar-se a un mateix no es fàcil, però es que en aquesta vida res es fàcil, oi?

Ànims dolça, tu ets més forta del que t'imagines i segur, segur, segur que al final acabes trobant la verdadera LLuna, aquella que pot amb tot :-)

Una abraçada ben gran i un petonas enorme!!!!!!