diumenge, 18 de novembre de 2007

Reinventant-me

Si hagués de posar una alçada al meu estat anímic en aquests moments, suposo que hauria de fer un forat al terra, i hauria d'anar uns quants quilòmetres cap avall per trobar-me.

Sembla que avui tot havia de sortir malament, i el fet de que només hagi rebut que crits i comentaris de que faig les coses tan malament, m'han ajudat a anar més avall.

Tampoc ha ajudat un moment en el que m'he aixecat i he hagut de caminar una bona estona recolzant-me on podia, perquè era incapaç de posar el peu a terra. I veig que s'acaba el termini, aquesta setmana, i si s'acaba hauré de fer el tractament dur, i no podré marxar els quatre dies a la platja, perquè s'ha de fer seguit i no puc estar quatre dies sense tractament.

Necessito reinventar-me.

Necessito ser aquella persona que ahir reia quan un conjunt de nens li feien una entrevista. I són dolents, els nens, quan fan entrevistes! Però per això necessito tenir confiança en mi mateixa.

Necessito ser aquella persona que fa uns dies es va adonar que la culpa no era seva, i que hagués pogut ser la persona més perfecta del món (si és que tal cosa existeix), però si algú té el cap negat a veure-ho, no ho veurà. I que, tot el temps que es va quedar, per sentir-se més bona persona, encara van fer que em fes més mal. Me'n vaig adonar quan va desaparèixer. Necessito tornar a ser aquella persona que semblava que no era vàlida, però ara m'adono que era molt millor que ara, i que realment, sí que era vàlida.

Necessito moltes coses. Necessito reinventar-me. Necessito canviar coses. Suposo que és un cicle, i que cada no sé quant de temps em passa. Podria mirar enrere, a les anteriors entrades del blog. No em costaria trobar uns quants moments com aquest.

Però no sé com fer-ho. No sé ni per on començar. Per pujar la moral, suposo. Però no sé com. El meu entorn m'enfonsa més que no pas m'ajuda. I els quatre dies de la platja són tan lluny... si és que hi puc anar! I fins llavors no tornaré a veure aquests nens que em fan riure, i que m'accepten com una més del grup, malgrat que a tots els doblo en edat, com a mínim.

Hauré de trobar la manera. De la mateixa manera com avui, algú, fent-me una broma, em deia que hauria de posar-me a caminar pel passadís de casa per aprendre a caminar amb talons. He d'aprendre unes quantes coses. Sí, a caminar amb talons també. I unes quantes més.

Suposo que el que necessito és millorar l'estat d'ànim. Tornar a la normalitat. I sentir-me a gust amb mi mateixa. Però, com es fa, tot això?