dimarts, 27 de novembre del 2007

Recaiguda

Com es pot estar avui a dalt de tot i l'endemà a baix de tot?

Com es pot passar en un moment de una sensació tan bona a una de tan dolenta?

No, segueixo amb el meu optimisme. Potser no tant com ahir, tot i que... qui pot estar optimista a la meva situació? Em dec haver pres alguna cosa que no hauria d'haver fet.

Ahir el vespre em vaig plantejar que aviat ja podria tornar al gimnàs, a intentar fer bici, o alguna cosa per l'estil. No, a córrer no encara, que encara no estava bé del tot. Però ja estava molt millor. Prou millor com per plantejar-me tornar al gimnàs.

Tot i que avui no era un bon dia per fer-ho. Avui era la prova de foc. Avui m'havia de passar moltes més hores de peu que les que m'he passat els últims dies. I... estava segura que me'n sortiria.

Però no. Quan ja havia fet les hores normals, ja estava fatal. Molt pitjor que qualsevol altre dimarts. I és que ahir, dilluns, també vaig fer moltes més hores del que és normal en mi pels dilluns. I suposo que ja portava arrossegant el sobresforç d'ahir.

Després he pogut descansar una estona. I llavors he tornat a classe. Massa estona seguida. I més quan el peu ja no podia més.

Ha sigut un dia d'aquells en què m'he transformat. Estava allà davant i no hi havia temps. Només jo, el que explicava, i unes ganes boges d'explicar com és de maco el que explico. Jo m'anava emocionant sola, fins que ha arribat un moment que he vist unes quantes cares de "aquesta tia està ben boja". Vale, sí, estic boja, i què?

He acabat. Estava com en trànsit. I suposo que em dec haver mogut més del que seria normal per l'estat del meu pobre peu. I llavors... llavors el peu m'ha dit que prou. No seguia ni a la de tres. Com el primer dia. Com quan el portava embenat i m'havia d'anar aguantant pels llocs per caminar. Com fa un mes i mig.

El pitjor de tot ha sigut agafar el cotxe després. A sobre, el tenia en un lloc amb pendent, amb el cotxe de davant i el de darrere sense haver deixat un espai raonable. I quin peu m'ha de fer mal? Exacte, l'esquerre! Faltaria més! Treure el cotxe d'allà ha sigut... i això per no parlar de la gràcia que m'ha fet trobar-me la ciutat plena de cotxes i passar-me mitja hora de primera-para-primera-para-primera-para...

Suposo que hauré de fer el tractament xungo. Altre cop metges. Altre cop anar cada dia a un metge diferent, o al mateix lloc, per fer un tractament. Altre cop...

I arribo a casa. I em diuen d'algú que va tenir el mateix que jo i que en tres dies se li havia curat. Doncs que bé. A mi ni amb tres cops quinze dies.

I ara estic asseguda, de la forma que em fa menys mal, i no puc aguantar el dolor. I sé que no m'he d'autocompadir.

Per dintre estic optimista. I em dic a mi mateixa que demà m'aixecaré i podré baixar les escales saltant.

Però m'adono que potser hauria de ser realista. I anar a demanar hora pel tractament. Ja fa una setmana que em va véncer el plaç del metge de que ja se m'hauria d'haver curat. He anat esperant, dient que ja es curarà i que vaig millorant. Però no, ja torno a estar al principi.

Ara mateix donaria el que fos per haver-me trencat algun ós. Pim-pam, està trencat i en tens per no sé quants dies. Perfecte. Veus una llum al final dels dies, i fins i tot pots anar comptant els que queden.

No suporto no saber res. No suporto no poder-hi fer res. No suporto no poder mirar un calendari i posar una data de finalització. I, ara mateix, no suporto el dolor.

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Ànims Lluna... ara no t'enfonsis! és normal que et faci molt de mal el peu si l'has carregat tant, i també és normal que et desmoralitzis. Jo no sóc ningú per donar consells, però potser el millor seria fer el tractament llarg perquè així sabries que estàs fent alguna cosa per recuperar-te. I no ho visquis com a quelcom dolent, segur que aquest tractament t'ajudarà... pot ser una oportunitat per posar-te bé, no?
Em sap greu llegir-te així... i si estigués al teu costat et faria una abraçada gegant i t'aniria a buscar una bossa de gel per calmar-te el dolor, i et faria el sopar i miraríem una peli tonta per no pensar.. i demà serà un altre dia!
Però bé, només puc enviar-te les meves paraules i els meus millors desitjos perquè, malgrat tot, continui governant-te aquest optimisme del que parlaves ahir!
una abraçada molt gran Lluna!

Anònim ha dit...

ostres,que es dur,que t'ha passat al peu?

moltissima sort i segueix endavant,sense rendirte..

Anònim ha dit...

Ui ui ui .. Entrem a la fase "Muntanya russa": ara amunt, ara avall. Doncs res de desanimar-se, i la propera vegada que estiguis amunt, res d'animar-se massa, que després el peu se'n ressent. Que tot te el seu ritme, i si el del peu no coincideix amb el que voldries, no ho pots fer res tret d'adaptar-te (No vull ser plasta. Ja se que ja ho saps)
Ànims!

Anònim ha dit...

Ostres, noia! Quin greu això del peu!
Molts ànims! I no diguis que t'estàs autocompadint que l'experta en autocompassió sóc jo!

Anònim ha dit...

Calma Lluna. Ara et diré el que em dèieu vosaltres quan jo em vaig trencar la clavícula, però entendré que no em facis cas, perquè a mi em costava entendre el que em dèieu. Intenta recuperar-te sense fer esforços, fes bondat. Saps que l'única manera que es posi bé és no tenir pressa, perquè si le fots més canya de la que toca, pensant que ja estàs bé, és possible que t'emportis una altra sorpresa desagradable. Descansa tot el que calgui, que estic segur que no has parat ni un dia. Agafa la baixa si cal, és que així no es pot continuar. T'avorriràs a casa, però mira, també pots aprofitar per treballar i fer altres coses que també has de fer. Pensa-ho, encara et sortirà a compte si et quedes a casa. Potser si ara jo estés immobilitzat, escriuria la tesi més depressa. Estic pensant de trencar-me la clavícula altre cop...

Anònim ha dit...

Nineta, no vulguis fer-te la machote eh, de mica en mica i sense presses, ja se que es fàcil de dir, però si no ho fas aixi pots cometre l'error de patir més dolor i encara serà pitjor.

Cuidat moltissim i perdona que no passi més sovint, pe`ro entre que l'RSS m'ha donat problemes i que no em connecto gaire des de casa quasi no miro els blocs, avui he fet repas general de tots, buffffff, sou molta gent a la que llegeixo!!!!!!

Un petonas ben dolcet i anime't si et plau!!!!!!!!!!!!!!!!

Anònim ha dit...

ànims lluna!

Esther

Anònim ha dit...

Ànims Lluna! I sobretot cuida't, fer repòs. Ja veuràs que dintre d'uns dies, tot això ho veuràs molt lluny.

Una abraçada.

Anònim ha dit...

Intenta pendre-t'ho amb calma...sé que és més fàcil de dir que de fer...
Em sap greu que et faci tan mal noia..
Molts ànims Lluna!

Anònim ha dit...

Moltes gràcies a tots, en general. Avui no contestaré personalment, perquè diria gairebé el mateix a tothom.

Avui sembla que estic millor, però no estic bé, ni molt menys. Com a molt tard dilluns aniré a demanar hora per començar el tractament llarg. Així no puc seguir :-( I a veure si almenys això funciona.

Anònim ha dit...

Doncs tens raó, preciosa, és molt millor una trencada que res més, tot allò poc específic s'allarga s'allarga i el dolor... Jo em vaig fer una no sé que dels lligaments creuats i després de guix, protecció de cartró, tubulars i merdes vàrie, m'ho va curar un "curandero" que en va aprendre amb els xais. MAL MAI MÉS!!!!

Anònim ha dit...

Buf... És que això dels lligaments, com això meu, és un rotllo del mai acabar!