dissabte, 28 de juliol de 2007

La cicatriu

Ara fa 19 anys (tants???), un dia, de colònies, vaig voler fer el que feien els altres nens, oblidant el fet que era una mica patosa. I va passar el que havia de passar: després que no sé quants nens aconseguissin saltar, va anar la Lluna i... es va quedar amb el peu enganxat.

Durant un parell d'anys, vaig saltar de metge en metge, tots mirant la mateixa radiografia, però ningú no veia què tenia. Que si només m'havia regirat el peu, que si era un esguinç, que si salta i si pots saltar és que no t'has trencat res...

Però sí que m'havia trencat una cosa. El google em diu que aquesta lesió es dóna en "niños del sexo masculino en edad prepuberal". M'ho hauré de fer mirar...

La qüestió és que em vaig trencar un ós, i tenia un tros d'ós que es movia lliurement pel peu. Hi havia dies que no em feia mal, quan es col.locava ben posat en algun lloc que no toqués res. Però a vegades es movia i es clavava en algun lloc, i gairebé no podia caminar.

Però, és clar, jo era petita, i la major part dels metges es pensaven que feia cuentu: uns dies em feia mal, d'altres no, a vegades podia saltar i córrer, a vegades no podia ni moure'm...

Finalment, i després de no sé quants de metges, un va veure l'ós trencat a la primera radiografia. Però no es va atrevir a operar-me. Un altre sí que ho va fer, però abans em van portar a Barcelona, a un metge d'aquests esportius que tractava als jugadors del Barça o no sé què. El metge em va infiltrar, i això donaria per tot un post, però només diré (que m'allargo) que des d'aquell dia, cada cop que sento que algun jugador juga infiltrat, el ben planyo, encara que sigui la seva feina i bla, bla, bla. Sobretot em recordo d'ell el dia següent, o quan sigui que li marxi l'efecte de la infiltració.

Fa 17 anys que em van operar. Això també donaria per un altre post, però altre cop m'allargo massa. A vegades encara em fa mal. No gaire sovint, però algun d'aquells dies que es prepara una tempesta de les bones... vaja, com una iaia.

No et poden operar sense deixar-te una cicatriu, està clar. Però la meva està dissimulada. I fa tants anys que és amb mi, que ni tan sols em recordo que la tinc. La veig, i ni tan sols hi paro esment.

Gairebé sempre està tapada. Vull dir que normalment no l'ensenyo. I quan l'ensenyo, està tan ben posada, que t'hi has de fixar, per veure-la.

Avui, però, la portava destapada. D'acord, anava descalça. Estava llegint tan tranquil.la, quan de cop el meu pare em diu:

- Todavía se te ve la cicatriz.

I sí, encara es veu. Mai no he esperat que marxés, però m'ha sobtat, perquè ell sap perfectament que hi és, i que mai marxarà. La cicatriu es veu i, si te la mires, es veuen marcats els punts que m'hi van fer. Vuit, si no recordo malament. I, si hi passes el dit, notes cadascun dels punts.

Però m'ha sorprès el fet de que una cosa tan normal per mi, li cridés l'atenció. I més quan sap perfectament que la cicatriu és allà, i que hi serà tota la vida.

I a mi m'agrada que hi sigui. No li faig gens de cas, ni tan sols la veig, normalment, o ni tan sols la miro. Però és aquí, recordant-me que cadascú és com és, i que val més que intenti no saltar allò que no puc arribar a saltar.

9 comentaris:

Laia ha dit...

Jo en tinc una a la mà dreta bastant gran des dels 4 mesos, com si hagués nascut amb ella. I és estrany perquè la gent t'ho pregunta i els hi dius com te la vas fer, però de vegades em miro jo mateixa la mà i m'estranya veure-la allà... Potser si ja és com la meva mà se m'oblida que la tinc i al mirar-la em noto una cosa estranya... És difícil d'explicar! Bé, deixa els dos posts anteriors enrere i torna encara més enrere: torna a fer aquells posts que van aconseguir que estigués pendent del teu bloc cada dia! Una abraçada molt forta.

Jordi Jordi ha dit...

Molt ben vist, Lluna. L'última frase mereix un fort aplaudiment: PLAS, PLAS, PLAS...

Si et tornes a sentir malament per un comentari inoportú d'algú, recorda la teva cicatriu i la frase que has escrit com a conclusió del post. ;-)

Doctor Piritione ha dit...

Caram, lluna, una osteocondropatia?

XeXu ha dit...

És una bonica anècdota, un bocinet de la teva història que sempre és agradable conèixer, però la frase final converteix aquest post en una profunda reflexió també. Potser no n'has estat conscient en escriure-ho, però és normal que els que ho veiem de fora ens n'adonem. Pensa-hi tu també, cal saltar tot el que ens proposem? Estaria bé que amb voluntat poguéssim, que tothom pogués, però potser no ens pertoca, o millor dit, no ens fa cap falta. Ja saltarem nosaltres els abismes que més ens convingui, deixem alguns salts per l'altra gent.

Lluna ha dit...

Laia, a mi mai em sorprèn, trobar-hi la cicatriu. És allà, per sempre.

Jordi Jordi, vaig estar a punt de no posar-la, la última frase, però vaig pensar que què carai, què seria jo sense una frase d'aquest estil? :-)

Doctor Piritione, vostè i el google són molt intel.ligents (i jo burra per no comprovar-ho). El metge em va dir que era això que diu vostè, però això eren les conseqüències de l'ós trencat. Òbviament, si només hagués sigut això, no tindria cicatriu, ara.

Tens raó, XeXu, està bé posar-se fites difícils, però hem de ser conscients que hi ha fites que no es poden aconseguir, i que millor deixar-les estar. És allò de que el que cal és tenir la saviesa per saber quan cal lluitar i quan cal deixar-ho estar.

Jo Mateixa ha dit...

Es normal, es part de tu, la Lluna no seria la Lluna si no tinguessis la cicatriu per que forma part de tu, de les teves experiències :-)

Entenc el que es que et faci mal quant canvia el temps, el peu dret que m'el vaig esquinçar de petita, també em toca la pera quant s'apropen borrasques :-S

Lluna ha dit...

Sí, és clar, és una part més de mi, i ja fa tants anys que m'acompanya...

Bé, veig que tu també ets una iaia :-S

Jo Mateixa ha dit...

Ehhhhh, això de iaia amb molt d'orgull eh!!!! :-P

Lluna ha dit...

I tant! Jo també ho dic amb orgull, eh!!!