diumenge, 1 de juliol de 2007

Gràcies

Gràcies per plantar-te a davant meu, i recordar-me que ahir al matí vaig rebre una trucada. Una trucada que em demanava que guardés un secret, perquè era la única que ho sabia. Cap de les persones que m'havien mirat amb cara de "i tu què hi fas aquí?" ho sabien, i ella em va trucar perquè no digués res. Perquè li guardés el secret. I perquè, amb el comentari, m'has fet adonar que sí, que jo tenia tot el dret de ser allà, i que quan algú li va fer una pregunta compromesa, vaig poder somriure i donar suport moral. Quan saps que algú menteix, és molt més fàcil veure-li a la cara. Però se li va notar moltíssim, que no deia tota la veritat. Ningú va semblar notar-ho, ningú va semblar donar importància a la seva resposta, a ningú li importava el que ella contestava. Però allà estava jo. Des de fa uns mesos, no sé com m'ho faig, però només faig que guardar-li els secrets. I jo callada. Però sé que havia de ser allà, donant-li suport moral, somrient-li per donar-li ànims quan vaig veure que ja tenia les llàgrimes als ulls i que gairebé no podia respondre a la pregunta.

Gràcies per recordar-me l'últim cop, abans del d'ahir, que vaig fer el mateix, i que tampoc coneixia a ningú. Vaig arribar, no sabia quantes seríem, no sabia el nom de ningú, no sabia res de les seves vides. I vaig riure. M'ho vaig passar molt bé. Totes vam riure. Moltíssim. I als cinc minuts ja estava integrada en el grup, tot i que em va costar aprendre'm el munt de noms que vaig haver d'aprendre en pocs minuts. No sóc jo, han de ser elles. O sóc jo, però elles no em van donar ni una oportunitat. Si me l'haguessin donat, podria dir alguna cosa, però no vaig tenir ni una oportunitat.

Gràcies per aparèixer amb un somriure i agafar-me de la mà, estirar-te al terra, i posar el cap a la meva falda. Perquè avui m'he adonat que tens les meves celles. I les meves pestanyes. I els meus ulls. I el meu somriure. Però gràcies per fer-me tornar a la realitat: "Para! Jo vull el conte!"

Gràcies per respectar aquesta mania absurda que tinc de tant en tant de tancar els comentaris quan no vull sentir a ningú, quan en realitat suposo que és quan més hauria d'obrir les orelles i escoltar a la gent. Però a vegades sóc una mica així.

Gràcies per fer-me riure tant amb aquest acomiadament de mail. Suposo que em mereixia alguna cosa d'aquest estil. I ja sé que és inofensiu ;-)

Gràcies per recordar-me que algú m'havia convidat, que per això era allà i que només va ser una mala nit (o una mala tarda-nit).

Gràcies a tots plegats, he pensat que el post anterior no era una bona forma de començar la setmana, malgrat que trona i és una mica perillós pel meu mòdem publicar això...

4 comentaris:

XeXu ha dit...

Si dius gràcies, és perquè estàs bé. Si dius gràcies, és perquè has rebut suport. Si dius gràcies, és perquè els núvols han marxat i el teu dia s'aclareix, encara que el cel digui el contrari.

I si tot això és cert, jo et dic gràcies a tu per fer-nos sentir en les nostres carns la cruesa dels mals moments, i la remuntada de la llum de Lluna.

Lluna ha dit...

Gràcies, XeXu. Sí, vaig entendre que havia de passar de determinada gent. Que les tornaré a veure al casament, però i què? Segur que hi ha molta altra gent.

I sí, ja estic bé. A més, avui m'he proposat un repte per aquesta setmana que estic segura que podré aconseguir. I sí, he rebut suport. I sí, els núvols han marxat (i ara fins i tot els de veritat).

Però jo no donaria les gràcies per posts com els d'ahir al matí... Aquests posts no haurien d'existir!

perdedor ha dit...

Uf, això de tancar els comentaris, jo ho faig a estones. Durant un parell d'hors, que ningú em digui res, després em sap greu, després hi torno, després hola-bucle.

Com a mínim tu ets conseqüent.

(Agraeixo tenir tots els amics casats, com suposo que agraeixen que jo em negui a casar-me. Les despedides són durilles).

Lluna ha dit...

A estones??? Ui, jo no: jo si els tenco, els tenco de veritat!

Les despedides no sempre són durilles, home! N'hi ha que estan bé!