divendres, 20 de juliol de 2007

Gràcies!

Feia temps que tenia una cosa a dintre. L'havia d'explicar a algú, però no la podia explicar a ningú. Em sentia cínica, em sentia mala persona, em sentia insensible.

Em sentia culpable, tot i que no havia fet res mal fet.

Ara mateix recordo l'últim cop que algú em va fer sentir culpable per coses que jo no havia fet malament. La cosa va acabar molt malament, encara no sé com ara continuo aguantant.

Cada cop ho tinc més clar: xantatge emocional. Hauria d'estar prohibit fer xantatge emocional a ningú. Hi penso, i espero no haver-ne fet mai, de xantatge emocional, inconscientment. Conscientment ja sé que no n'he fet mai, però inconscientment... suposo que no en puc estar del tot segura.

A mi és molt fàcil fer-me xantatge emocional, i funciona a les mil meravelles. Una mica de xantatge i faig el que sigui que qui fos volia que fes. Ja és ben trist, ja. Però no és una bona solució, perquè a la que me n'adono, m'emprenyo, i de debó. I, com deia l'altre dia a algú, quan m'emprenyo, ho faig de veritat. De veritat de la bona. I ningú ha de ser tan inconscient com per voler veure'm enfadada de veritat. No passa gaire sovint, això està clar, però suposo que faig por...

Aquest havia de ser un post alegre, donant les gràcies, cagum coi. Però és que tot just acabava d'escriure el "cul" de culpable de la segona línia, que he vist clar això del xantatge emocional. I, és clar, ara no tinc massa ganes de fer un post alegre.

Malgrat tot, m'agradaria donar les gràcies a algú. Perquè avui jo, per sobre de qualsevol altra cosa, necessitava parlar. Necessitava explicar una cosa que tenia ficada el cap des de feia uns quants dies. Necessitava treure-ho, però necessitava algú de molta confiança, i aquesta persona només podia ser una.

M'hi he posat en contacte per demanar-li perdó. Perdó per un comentari. I em sembla que només de veure'm ja sabia què li anava a dir. Llavors li he dit que estava trista, però no sabia per què. I, no sé com, ho he començat a deixar anar tot. Coses que no sabia que tenia a dintre, i coses que sí que sabia que tenia a dintre, però que no podia explicar a la primera persona que passés pel carrer.

Quan me n'he adonat, ja feia una hora i mitja que m'aguantava. Que ja és tenir aguant, això. Perquè ja s'ha de tenir paciència per aguantar-me a mi un rotllo d'hora i mitja.

Però m'he animat, i ara escrivint això, també. I, mentre parlàvem, m'he fet una espècie de retrat. I he de dir que he quedat molt bé :-) De fet, sóc jo. Té un no sé què, que s'assembla molt a mi. La mateixa persona que m'estava aguantant, m'ho ha dit.



La mateixa persona que ara m'acaba d'enviar un mail, intentant fer-me refer de la crisi del "cul" (que malament sona, això!) Però ella no m'ha tallat a mitja frase. I m'ha ajudat molt. Tot avui. Aquest matí ha fet que m'animés i ara... doncs ara li he tornat a explicar el meu rotllo i... no sé com m'aguanta tant, la veritat.

Moltíssimes gràcies! De veritat! I ja m'estàs explicant les teves cosetes de la setmana que ve, que jo també et vull escoltar!!!

Per cert, després de fer el meu dibuixet, n'he fet un altre. Havia de ser bastant diferent, i també havia de ser jo. Però... Bé, m'ha sortit bastant igual. Però m'agrada. Així que es queda aquí, mig amagat, però latent :-)

9 comentaris:

Tirai ha dit...

No hi ha res com poder trobar a algú a qui explicar els mals rotllos que portem dins. Molt bé.
Me n'alegro!

Lluna ha dit...

Sí, Tirai, una bona amiga que t'aguanti els rotllos i a qui li puguis explicar les coses, fins i tot quan et sents la persona més dolenta del món, és impagable!

Laia ha dit...

Bé, sembla que el dia estava núvol i que fins i tot anava a ploure però al final ha sortit el sol! Deu n'hi do avui quants posts! Me n'alegro que hagis pogut treure enfora tot el que tenies ben endins... I felicitats, amics així no en té tothom!

Lluna ha dit...

Doncs aquí sembla que plourà... :-)

Ui, Laia, el dia que jo escric més d'un post... malament rai! I ja hi ha dies, que ho faig...

Gatot ha dit...

el xantatge (emocional o de qualsevol mena) hauria d'extingir-se. Potser si som valents i valentes, i aprenem a no fer-ne als fills, ells siguin millors que nosaltres.

mentre hi hagi xantatge, encara, cal aprendre a dir no. i saber que val la pena fer-ho.

Anonymous ha dit...

Un post molt maco!!!

A.

XeXu ha dit...

Si hi ha un consell que dono sempre invariablement, és el de buscar una orella amiga sempre que tenim alguna cosa que ens fa nosa dins, i que és millor ventilar. Has fet bé, i segur que ara ja veus les coses una miqueta millor, a que si? Ànims Lluna, que sembla que no, però els mals moments també passen.

Lluna ha dit...

Ja ho sé, Gatot, que s'ha d'aprendre a dir que no. Però costa. Sobretot quan et fan sentir malament per no fer alguna cosa. El meu pare ho fa sovint i... buf, jo ho odio.

Gràcies, A. Però ja saps que és veritat.

Sí, XeXu, les veig una mica millor. Tot i que continuo tenint un incident pendent...

Listo Entertainment ha dit...

http://www.aldeaglobal.net/listo/t98.gif
:)