Pensant massa

Fa un parell de dies, algú em va dir que no m'havia reconegut. Gent que m'havia conegut feia molt més de temps sí que em va reconèixer. Però el fet que aquest algú que em va dir que no m'havia conegut, que algú altre em preguntés si jo era la Lluna, i que algú que em coneixia em va dir hola com si no m'hagués vist en la vida, em va fer pensar.

Ahir va ser festa, però em vaig quedar a casa. Vaig fer alguna cosa de profit, però vaig perdre el compte de les vegades que vaig obrir la pantalleta del blogger i la vaig tornar a tancar, sense haver-hi escrit res, o havent-hi escrit alguna cosa que esborrava.

Suposo que ahir tenia a veure amb una d'aquestes frases, que tenen molta raó, i és que no podem fer res sense que afecti a alguna altra persona. Sóc dolenta? A quanta gent he fet mal, sense adonar-me'n? I a quanta n'he fet, adonant-me'n després? I a quanta adonant-me'n que en feia? Amb quanta gent he sigut injusta, volent o sense voler? Quants cops he fet la meva especialitat, que consisteix a fer-me la tonta, i llavors passar de tot? Quantes vegades hauria d'haver dit una veritat ben dita, però no n'he estat capaç, i he fet patir algú? Quantes vegades? Quantes vegades he parlat malament d'algú i no s'ho mereixia?

Aquest matí, i per aquelles coses de la casualitat, he acabat anant a parar a unes fotos que vaig penjar a internet ara fa uns tres anys. I m'he sorprès a mi mateixa, veient que aquella noia que era allà era maca. Res a veure amb mi, malgrat que era jo mateixa. En aquell moment m'ha vingut al cap aquella gent que no em reconeixia.

El dia que em vaig tallar els cabells (hauria de dir rapar?), el meu pare em va fer un comentari del tipus que cada dia m'assemblava més a una de les meves ties. La perruquera m'havia enganyat, i havia començat a fer-me metxes per aquí i per allà, fins que el meu cabell ja no semblava meu. Quan me'n vaig cansar, vaig voler que em tornés al meu color, però les metxes no marxaven ni a la de tres. Em pregunto que, si es poden fer metxes als cabells, per què no es pot tenyir a sobre les metxes? La única forma de desfer-me de les metxes era desfer-me'n de veritat. Tisores, i metxes fora.

És molt fàcil donar consells, però seguir-los ja és una altra cosa. Per què em vaig haver de creure un parell de persones? El primer, en Santi. Un noi de les illes. Jo compartia habitació amb una noia de les illes i ell compartia habitació amb un noi de Canàries. La meva companya d'habitació només el coneixia a ell, i vam acabar anant bastant amb aquella gent. I la meva companya d'habitació es va acabar embolicant amb el canari. Però jo no tenia la més mínima intenció d'embolicar-me amb en Santi. Quan el veia venir, jo feia el possible per anar cap a una altra banda. Sobretot perquè algun cop anàvem les dues noies per una banda, els dos nois per l'altra, ens trobàvem, i el canari i la noia desapareixien i jo fugia... Suposo que com sempre, intentant evitar els conflictes, per dir-ho d'alguna manera. Un dia em va enganxar i no sé com va anar, però em va acabar dient que no era res més que una noia gorda. I d'acord, no era la persona més prima del món, però gastava una 40 o una 42 de pantalons. No és una talla petita, però no crec que sigui una talla tan gran. A més, jo em veia bé. Però, encara no sé per què, me'l vaig creure.

El segon va ser diferent. No em va dir res. Bé, sí que em va dir. Però abans, amb la mirada, ja havia parlat. Després em va fer un comentari irònic. Fa molt de temps, però encara tinc el comentari clavat, com una espineta. O com una gran espina, diria jo.

Ara ja no m'assemblo a aquella noia. Segurament ara en Santi tindria molta raó, però ara tampoc m'ho diria, perquè ara ni tan sols es fixaria en mi.

Com deia algú, aquestes coses no haurien d'importar. Però importen. Almenys a mi m'importen. Aquestes i altres.

Ahir, al final, escrivia en un mail una altra de les coses que havien mig començat a ser un post, i que parlaven sobre la por. Sobre ser valent i sobre tenir por i amagar el cap a sota l'ala per no afrontar-se a depèn de quines coses.

No vull amagar el cap a sota l'ala. Quan amagues el cap a sota l'ala, cada cop l'amagues més i arriba un moment en què ja no pots sortir, o no vols sortir, perquè allà, a sota l'ala, s'hi està molt bé. I sortir fa pànic.

Però per treure el cap de sota l'ala necessito dues coses. Avui ho he vist. I sé que no ho hauria de fer, d'amagar-me. Però aquestes dues coses necessiten temps. Necessito tornar a ser aquella de la foto. I necessito tenir la suficient confiança en la noia de la foto com per no creure'm els comentaris de gent que no em coneixen de res. I, mentre no aconsegueixi això, necessito tenir el cap a sota l'ala. Perquè podria ser que a algú no li importés. Però a mi sí, que m'importa.

Sé que he d'amagar el cap sota l'ala. Durant un temps. Tot i que tampoc hi trobaré diferència.