dissabte, 7 de juliol de 2007

Coses pendents

Tots tenim coses pendents. Coses d'aquelles que saps que has de fer, però que no fas mai. Coses que, quan has fet, et sents molt millor per haver-les fet, i que et preguntes per què no ho has fet abans, perquè no t'ha costat tant com et pensaves, i et quedes amb una sensació de tranquil.litat. I coses d'aquelles que et dius que faràs algun dia, i que no vols morir-te sense haver-les fet.

Des d'ahir a la tarda m'he trobat amb dos temes pendents. Un, que no sabia (o no recordava) que era un tema pendent i un altre, que ja fa temps que sé que ho he d'aconseguir, algun dia.

El primer va arribar ahir a la tarda. Com que no tenia clients, un cop vaig haver obert el local i muntat tota la paradeta, vaig agafar un llibre. Em vaig posar a llegir, i a mirar coses. Com sempre, el pesat de sempre, va voler fer-se el graciós. Però jo vaig continuar amb les meves coses. I, llegint, vaig arribar a un tema. Un tema que no recordava tenir pendent. Ara, les coses que tinc pendents, me les vaig apuntant, i llavors em deprimeixo, perquè hi ha tantes coses que vull aprendre o saber com funcionen, que veig que no dóno a l'abast per aprendre-les totes. Però aquesta era de fa molt temps. Era d'un dia, quan era petita, que algú em va dir una cosa. I jo li vaig preguntar el perquè. Em va dir que era molt difícil, i jo m'ho vaig creure. He viscut tots aquests anys pensant que allò era una cosa molt complicada, i el fet que em diguessin que era difícil, va fer que no investigués de què es tractava, el perquè de tot plegat.

Però ahir ho vaig trobar al llibre que estava llegint. Era en un apartat on hi havia coses fàcils. Molt fàcils. Però m'ho vaig tornar a mirar, perquè sempre va bé recordar les coses, i no saps mai què t'hi pots trobar. I em vaig trobar precisament això, aquest tema que tenia pendent, allò que sempre havia cregut que era molt difícil, i que ahir vaig veure que no, que era molt fàcil. I vaig estudiar com es feia, vaig interioritzar-ho, i en acabat vaig tenir aquella sensació d'haver fet una cosa que feia molt temps que tenia pendent, d'haver aconseguit una d'aquelles coses que saps que has de fer un dia o un altre, aquella sensació de tranquil.litat.

La segona cosa ha sigut aquest matí. Des de setmana santa que tinc pendent fer la meva volta en menys de mitja hora. Sé que ho he d'aconseguir, i sé que, un dia o un altre, ho aconseguiré. No és el mateix córrer a sobre la cinta que per la carretera: una situació està molt controlada, però és més avorrida, i l'altra no està gens controlada, però és més entretinguda.

La cinta i jo ens portem molt bé, perquè ella mana. Ella em fa anar a una certa velocitat, i com que va girant, tinc dues opcions: o córrer a la velocitat que he posat, o córrer a la velocitat que he posat. Però, és clar, sense cinta... es va més a poc a poc. Almenys jo.

M'he aixecat tard, però és que és el primer dia en molt temps que podia aixecar-me tard. I, per tant, és el primer dia en molt temps que podia córrer al matí. Quan m'he aixecat eren quarts de nou, i quan finalment he sortit a córrer, ja eren les 10. I això vol dir que el sol ja era molt alt i...

Res, excuses. Jo em pensava que, després de la millora vista sobre la cinta, i comptant que la distància a recórrer era inferior a la que corro cada dia (tot i que, ja ho sé, hi ha la gran pujada), aconseguiria el meu objectiu: baixar dels 30 minuts.

Quan he arribat, ja he notat que no havia fet tant d'esforç com els altres dies, tot i que el sol m'estava matant i la samarreta havia canviat de color igualment com al gimnàs. Però no. He arribat i el rellotge marcava 34:34. Molt lluny encara de baixar de la mitja hora :-(

Crec que amb una llebre ho aconseguiria. O sigui, crec que tinc la suficient capacitat per fer-ho, però necessito algú o alguna cosa que m'estiri, perquè jo sola, acabo no donant-ho tot, i acabo per no arribar a l'objectiu.

Ara podria dir que demà ho tornaré a intentar, però demà he de tornar a marxar aviat de casa. Podria dir que ho provaré el proper cap de setmana, però vaig de casament. Podria dir... bé, algun dia ho faré.

Així que puc estar mig contenta. En les últimes hores he resolt un tema pendent que no sabia que tenia, però no he resolt un altre tema pendent que ja fa massa temps que tinc pendent (i que sé que acabaré resolent algun dia, faltaria més!)

2 comentaris:

XeXu ha dit...

Això d'anar tancant objectius està molt bé, encara que siguin petits. Hi ha moltes coses que ens proposem i que anem deixant, però quan l'aconseguim algun fa sentir molt bé, oi?

Lluna ha dit...

Sí, una gran sensació de tranquil.litat :-)