diumenge, 22 de juliol de 2007

En un univers paral.lel...

A les 7 del matí, m'hagués aixecat, quan he obert els ulls per primer cop, sabent que avui seria un gran dia.

Hagués esmorzat, i com que el sol encara no seria massa alt, hagués anat a córrer i hagués aconseguit, per fi, baixar dels 30 minuts.

No hagués pensat en un fantasma del passat, i tot i saber que jo tenia raó, que el que vaig fer era el correcte, no hagués desitjat haver fet el contrari. Perquè em sento com un bitxo raro i sé que, sense cap mena de dubte, el futur pot estar condicionat per això. Bé, segur que està condicionat per això, d'una forma o una altra. Tot i que no sé si per bé o per mal. En un univers paral.lel, segur que seria per bé, però molt em temo que serà per mal.

Li hagués dit que sí a ella, m'hagués posat un biquini d'aquells tan petits, i ens haguessim quedat a l'herba prenent del sol, sense patir perquè em quedaré com una gamba, i sense cap més problema.

No li hagués vist els ulls tristos quan li he preguntat com estava i m'ha contestat que molt bé, perquè en principi jo no hauria de saber que aquell noi que sortia amb ella i que jo coneixia va trigar tan poc a trobar-ne una altra. Que d'acord, sóc una cínica i vaig apostar amb mi mateixa que ella en trobaria un altre i el deixaria abans que ho fes ell (malgrat conèixer-lo a ell), però va resultar que ell li importava de veritat...

No hagués reprimit el comentari irònic de "quant de temps, eh!", quan ell m'ha dit: "Hola, Lluna, com estàs?"

Hagués tingut la cara d'anar directament cap a ella i dir-li "hola, eh!", quan ha arribat i no s'ha dignat a dir res. O, més ben dit, només s'ha dignat a girar la cara quan m'ha vist, per no haver-me de dir hola.

Li hagués dit alguna cosa a ella, i me l'hauria emportat a ell a una banda. O algun comentari irònic sobre el fet que no el deixava ni a sol ni a ombra, fent que no pogués ni parlar amb ell. Que sí, no ha dit hola, però quan jo intentava parlar amb ell, contestava per ell, sense que ell tingués ocasió d'obrir la boca.

No m'hagués quedat en una cadira a l'ombra durant tanta estona, sabent que em quedaria la samarreta marcada: nata i maduixa. Quina gràcia...

No l'hauria vist plorar, perquè no hauria d'haver plorat.

Hauria tingut la típica conversa amb ma mare: "Nena, has de ser una mica més diplomàtica!" "No, que jo no sóc hipòcrita, i si a mi em giren la cara, no tinc perquè anar jo fent-los bona cara", en comptes del "encara li has fet massa bona cara", que jo sé que és mentida, perquè ni me l'he mirat, ni li he dirigit la paraula. I sí, ja sé que no sóc gens diplomàtica i que quan estic enfadada amb algú o quan algú no em cau bé sóc incapaç de fer bona cara (i ara m'adono que passa poc, però realment sí que passa), però que la meva mare es posi així és molt mala senyal.

No m'hauria sentit culpable en tot el dia. Per res.

I, finalment, hauria sigut prou valenta. No avui, sinó uns dies abans. I avui hagués fet una cosa que fa temps que vull fer. Però sóc una cagada, i tinc por. O pànic. I no m'atreveixo a fer res. I així estic, com estic.

Però visc en l'univers en el que visc, i no en un univers paral.lel. I el dia ha tingut coses bones, també. La millor, però, acaba de venir fa un moment. El dejà-vu que fa temps que tinc. Ha tornat. Però ara no és dolent, sinó bo. I és bo perquè m'ha donat esperança. Perquè sé que, d'alguna manera, tot pot anar bé. Tot pot anar perfecte. De forma que no torni a destitjar viure en aquest univers paral.lel, on sóc tan bona. Perquè, estant en aquest univers sóc igual de bona, i puc riure'm de totes aquestes petites coses que em fan sentir idiota, però que fan que jo sigui el que sóc, i que ningú sigui igual a mi (per sort, que si hi hagués algú igual que jo, pobre!)

7 comentaris:

Laia ha dit...

Les coses bones i dolentes ens fan ser nosaltres mateixos i no un model angelical d'un món paral·lel. Sigues tu mateixa, amb les teves petites coses i la teva poca diplomàcia quan estàs enfadada, perquè tot en conjunt fa que siguis tu, la Lluna, i no pas una altra persona.

Per cert, no puc resistir-me a llegir el teu bloc perquè trobo que escrius d'una manera molt original... M'agrada molt!

Lluna ha dit...

Laia, que jo no vull ser angelical! Si tinc clavades unes paraules d'algú, que un dia em va dir que era "massa bona noia", i no ho va dir pas com a un compliment, sinó tot el contrari. I, ara que hi penso, no sé per què coi em dic a mi mateixa que sóc massa bona noia, si és la persona del tercer paràgraf i no m'hauria de creure una paraula del que em va arribar a dir mai. Hauria de ser més dolenta, què carai! El problema és que el cap no em deixa.

Això sí, de poc diplomàtica ho puc ser amb ganes.

I gràcies pel que em dius!

Tirai ha dit...

Doncs, saps què? Em sembla genial que siguis poc diplomàtica!

XeXu ha dit...

Ser bo està molt bé, sempre hem d'intentar fer les coses que estan bé, ser justos, ajudar i fer sentir l'altra gent el màxim de còmodes al nostre costat. Els altres no ho faran, però no per això ens hem de rebaixar al seu nivell, oi?

Ara, que si la gent va amb mala baba i se'ns posa en contra, tenim permis per treure el dimoni que portem dins, i enviar-los tots a... on millor et sembli. El més important és no deixar-se trepitjar, les persones bones mengen molta merda (en sentit figurat, ja s'entén...), però fins un punt, hom s'ha de saber plantar-se i dir prou, cop de puny a la taula i ara mano jo, o què s'han pensat.

I ara no sé si és que m'he embolicat o estic dient alguna cosa coerent amb el post, però jo penso així. Sigues bona, però quan cal canya, els fots canya!

Lluna ha dit...

Tirai, és que hi ha casos en els que no puc! Malauradament, la majoria són familiars...

XeXu, no sé si té a veure amb el post, però és un gran comentari. La ella amb la que no sóc diplomàtica és una persona de qui ja he parlat per aquí algun dia. Està casada amb algú de la meva família, i ha fet la vida impossible a gairebé tothom. Et diré que no es parla amb ningú de la meva família, a part del seu home. Per això al seu home no se'l veu gaire, i per això em vaig reprimir el comentari, perquè només veure com apareixia la seva dona i es comportava com es comportava, ell ja feia una cara trista que pagava. En un univers paral.lel, no li hagués dit res a ell, perquè hagués vingut més sovint. I no hagués necessitat dir-li res a ella, perquè no hagués fet el que va fer. I una altra noia no s'hagués fet un fart de plorar perquè ella no l'hagués fet plorar. Visca la família! Encara no sé com no vaig fotre el camp.

Jordi Jordi ha dit...

La família a vegades pot ser un camp de batalla. Passa molt sovint això.

Lluna ha dit...

No cal que ho juris...