dissabte, 14 de juliol de 2007

Sóc...

Sóc a Brasil. L'avió surt en 1 hora i em queden pocs diners. Si els canviés, se me n'anirien tots en la comissió, així que em dedico a comprar coses a les botigues de l'aeroport. Em compro un braçalet de pedretes verdes, entre altres coses. Quan me n'adono, acabo d'entrar a l'autovia.

Sóc a casa de la Jo Mateixa mirant un vídeo, i lluitant amb espases làser, quan aixeco el cap i no sé si m'he passat el desviament o si encara l'he de passar. Com que estava tan lluny i anava despistada...

Sóc a Malgrat i veig una cara somrient, però vergonyosa. Se'm mira i em pregunta si sóc jo. Obro els ulls i algú em saluda somrient.

Sóc a Corçà i he d'aparcar el cotxe. Porto una parella que conec vagament al cotxe i per poc arribem tard. Veig una amiga de ma mare. Torno a la realitat. Aparco el cotxe. Veig una amiga de ma mare.

Sóc en un petit poble de la província de Valladolid. És la festa del poble. Anem fins a la capella travessant pel mig dels camps i els dos parents meus més propers a mi en edat, malgrat ser d'una generació anterior, em fan caure. Arribo a la capella bruta de dalt a baix. Obro els ulls i estic plena de confeti.

Torno a ser al Brasil. Vaig en un cotxe oficial. Anem per l'autopista i no hem de pagar. Em miro el senyor del peatge, que m'obre la barrera sense que li hagi pagat un duro i somric.

Sóc al meu lloc de treball. Estic davant de la pantalla de l'ordenador i escric en un mail alguna cosa de l'estil "la persona per la que vas deixar el teu nòvio és una noia, veritat?" Estic gairebé segura de que és així. He lligat caps i tot lliga. Miro al meu voltant i m'adono que...

Sóc a Tuníssia i l'equip de futbol acaba de guanyar una semi-final de la copa d'Àfrica. El carrer està ple de gent celebrant-ho i nosaltres estem a l'entrada d'un bar, on sona una cançó. Miro al meu voltant i la gent deixa de ballar. Com pot deixar de ballar la gent amb aquesta cançó?

Sóc a l'altra banda de l'Onyar. Sóc un parell d'anys més jove. Plou. Corro cap al cotxe. Els cabells em queden ben xops. M'arriben fins a més avall de l'espatlla. La samarreta està tan xopa... Pujo a un cotxe. Algú posa l'aire condicionat. Davant la meva mirada, m'explica que l'aire condicionat ajuda a assecar. I té raó. En poc temps ja no estic xopa. Obro els ulls i em trobo sola en un tros de bosc. A pocs metres de mi, la gent s'ho passa bé. Jo no conec a ningú, excepte a un parell de persones inaccessibles. Tot són grupets petits, i no tinc ningú amb qui parlar. Em recordo de consells que he donat fa poc, però en aquest moment penso tot el contrari.

Sóc davant de l'ordenador i sé que no hi hauria de ser. De cop, estic més trista que fa un moment. Sé que no hauria d'estar-ho, però ho estic. Sé que no hi ha cap raó, però...

Sóc davant de l'ordenador. No m'aguanto dreta. Escolto una cançó, que ha aparegut de forma aleatòria. M'aniré a rentar la cara. Agraeixo que no hi hagués ningú conegut, excepte aquells que no tenien temps de dir res i m'he estalviat el "t'hauries de pintar més sovint". No em pinto mai, però he de reconèixer (i negaré que jo hagi dit això, encara que quedi per escrit) que avui semblava una nina. Coi, que segurament no tingui un cos envejable, però avui feia goig. I no, no m'he deixat fer gaires fotos.

Així que sóc a casa. No estic massa animada. Per diverses raons. Però m'aniré a rentar la cara i marxaré una estona a Hogwarts.

Sé que en tot el dia no he estat en cap moment on havia d'estar. Sé que avui em sento poc orgullosa del meu caràcter, del meu jo interior, però em sento orgullosa del jo exterior (més o menys). Vaig moooooooooooolt malament. Però molt! Durant tot el dia he estat veient noies que volien aparentar el que no eren, i internament me n'he rigut. Perquè jo, amb els meus pantalons, era jo. Però alguna no sabia com portar el que portava. Tot i que això és ser cruel. No tant com un amic del nuvi, quan jo marxava, amb el comentari que ha fet, que almenys es podia haver esperat a que jo no ho sentís. O potser ja l'ha fet perquè jo el sentís. Tot i que intentaré que m'entri per una orella i em surti per una altra. No pas com l'autobús del vídeo (ja ho sé, el vídeo és molt antic, però m'ha donat la gana de posar-lo). Però, segurament, després de rentar-me la cara i patir per el pobre Harry, les meves coses semblaran nimietats.

5 comentaris:

perdedor ha dit...

Has estat mig casament pensant el post, o t'ha sortit ara a raig? És igual, qualsevol de les dues opcions les trobo genials: la primera demostra que tens una capacitat de supervivència envejable, amb la segona t'envejo els putubucles, perquè quadren a la perfecció.

Jordi Jordi ha dit...

Renta't la cara, descansa, posa música. A mi em funciona. No sé ben bé per què, però sovint, quan tinc un baixon, m'injecto uns bons MP3 amb auriculars i la descàrrega d'adrenalina és immediata. La vibració de la música, el món interior, mmm... no sé. Però sol funcionar. I sinó, a dormir, que demà serà un altre dia :-)

Ah! I si tot el que t'he dit et falla, recorda que un dia vas escriure això i que des de llavors et duc al cor. Ja voldria el palurdo de l'amic del nuvi poder escriure amb la meitat de sentiment que ho fas tu! Un petonet bonica ;-)

Lluna ha dit...

Moltes gràcies a tots dos pels comentaris. De veritat.

perdedor, em vaig passar tot el casament pensant altres coses, i encara n'hi havia unes quantes més, però la meitat de les que no vaig posar se'm van oblidar i l'altra meitat em semblava que farien el post massa llarg.

Jordi Jordi, el llibre també va anar bé. És ficció, però veure com el pobre Harry les passava canutes em va animar una mica. Però, de totes formes, gràcies per recordar-me el post de l'estrella. Segurament si ahir hagués tornat més tard a casa, jo mateixa l'hagués vist...

Tirai ha dit...

M'agrada el post, m'agrada molt!
I m'encanta la frase: "Sé que avui em sento poc orgullosa del meu caràcter, del meu jo interior, però em sento orgullosa del jo exterior" Ja és alguna cosa sentir-se orgullosa del jo exterior!

Lluna ha dit...

Gràcies, Tirai.

Avui ja torno a ser aneguet lleig. Però mira. Tampoc és que anés... bé, però jo almenys no caminava fent equilibris a sobre d'uns talons que no sabia portar, jo no em vaig passar hores barallant-me amb un xal que no sabia portar, ni coses de l'estil. Jo era jo, només que no era del tot jo :-)