M'assec a la butaca, amb el portàtil a la falda. Ahir no ho vaig fer en tot el dia, i avui...
Tinc molta son i són quarts de quatre de la tarda. Però estic contenta, i suposo que això és el que compta.
El peu em fa un mal horrible, però he decidit que tornaré a anar al metge, això no pot continuar així.
Tinc aquella sensació de quan has acabat de fer un munt de coses, aquella sensació de descans. Tot i que sé que en falten moltes per acabar, ara em poso a respirar. He d'acabar unes coses abans de dilluns, però ho faré demà, i després tindré el diumenge per respirar.
Tinc el cap fet un embolic, i suposo que ara seria una bona estona per pensar. Però el cap està tan cansat, que diu que ja pensarà demà. Suposo que això és bo i dolent a la vegada. D'una banda, no pensar en el meu cas és bo, però de l'altra...
I m'adono que no estic nerviosa. La setmana que ve he de conèixer al que podríem anomenar "el meu aprenent". O sigui, que el meu jefe me l'envia perquè jo en sigui la jefa. Ein? D'això se'n diu... bé, jo en dic alguna cosa, però tampoc quedaria massa bé dir-ho. Com puc tenir jo un aprenent? Mare meva!
Ara toca agafar aire. Molt d'aire. La setmana que ve s'assemblarà molt a aquesta. Però... me n'alegro!
Ah, sí, una pregunta per nota: què tenen en comú Kiev, Praga i Riga? Espero una resposta positiva d'aquí a poc... :-)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris jo ja m'entenc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris jo ja m'entenc. Mostrar tots els missatges
divendres, 29 de febrer del 2008
dilluns, 31 de desembre del 2007
Descobriment
Aquest final d'any m'ha portat una altra cosa: un altre descobriment.
Ja fa dies que m'ho ensumava, però no en feia gaire cas. Però, com sempre, un indici per aquí, un altre indici per allà, i un altre per més enllà.
No diré res. A ningú, perquè a ningú li importa, i a qui li importa, ja ho sap. I, encara que ningú m'hagi dit que és un secret, sé guardar un secret. D'acord, de vegades se m'escapen coses, però només amb la gent amb qui confio molt, i quan no tenen res a veure amb el secret. Bé, deixem-ho estar. Encara em pregunto per què la gent no em té prou confiança com per intentar-me amagar depèn de quines coses.
Al cap i a la fi, si no fas mal a ningú, per què t'amagues? Recordo quan una familiar meva, soltera i sense compromís, es va embolicar amb el seu cap, solter i sense compromís. A qui feien mal? D'acord, entenc que a la feina potser no ho volguessin dir. Però coi, jo no conec a ningú de la seva feina! I jo ho sabia. I ella sabia que jo ho sabia, perquè li vaig fer algun comentari que només vam entendre les dues, i ella sabia perfectament que jo ho sabia, i jo sabia perfectament que ella sabia que jo ho sabia.
Em pregunto el perquè de determinats secrets. Quan és obvi que el secret ja no fa mal a ningú, perquè tothom que hi està implicat ja sap de què va el secret.
I, no sé, només és una reflexió. Una reflexió sobre què es guanya amb determinats secrets. No, si ja ho sé, jo no sóc ningú, i a mi ningú havia de dir-me res. Això està clar. Però a vegades sap greu, que puguis parlar amb algú durant una estona i que t'amagui alguna cosa, alguna cosa bona. Per... per què?
Hi ha secrets que els entenc. I els respecto. I, d'entre aquests, només em sap greu haver-ne dit un. A dues persones. Dues persones amb qui pensava que podia confiar, però llavors he vist que no. I res no em sap més greu que haver dit que sí a aquestes persones quan van endevinar de què es tractava.
Però hi ha secrets que no. Secrets que es diuen a un grup reduit de gent. I aquest grup reduit sap de què va. I a la resta de la gent? Doncs a la resta de la gent no els importa més enllà del parell de segons que els costarà relacionar-ho i pensar en una altra cosa.
I no, no em sap greu estar fora d'aquest grup reduit de gent. De fet, he descobert que m'alegro d'estar-hi fora. Però em sorprèn. Em sorprèn tot aquest secretisme que no va enlloc. Hi ha moltes raons per guardar un secret. La més important, segurament, sigui per no fer mal a ningú. La resta, diria que són variacions d'aquest no fer mal a ningú. A la blogosfera, potser conservar cert anonimat, que perdre'l podria fer mal a algú. A la vida real, ara mateix no se m'acudeix res més que evitar fer mal a algú. O preparar alguna sorpresa, que farà molt feliç a algú.
Però si no és cap sorpresa, i dient-ho no es fa mal a ningú, perquè a tothom a qui podria fer mal ja ho sap, no entenc el per què del secretisme.
Això sí, jo sóc una tomba. Ni tan sols penso fer cap comentari amb doble sentit a les posem-hi tres persones que m'ho podrien haver dit.
Acabo l'any d'aquesta manera. Amb flaixos. Però aquest cop... aquest cop m'alegro d'haver tingut el flaix. Però les raons són un secret :-)
Ja fa dies que m'ho ensumava, però no en feia gaire cas. Però, com sempre, un indici per aquí, un altre indici per allà, i un altre per més enllà.
No diré res. A ningú, perquè a ningú li importa, i a qui li importa, ja ho sap. I, encara que ningú m'hagi dit que és un secret, sé guardar un secret. D'acord, de vegades se m'escapen coses, però només amb la gent amb qui confio molt, i quan no tenen res a veure amb el secret. Bé, deixem-ho estar. Encara em pregunto per què la gent no em té prou confiança com per intentar-me amagar depèn de quines coses.
Al cap i a la fi, si no fas mal a ningú, per què t'amagues? Recordo quan una familiar meva, soltera i sense compromís, es va embolicar amb el seu cap, solter i sense compromís. A qui feien mal? D'acord, entenc que a la feina potser no ho volguessin dir. Però coi, jo no conec a ningú de la seva feina! I jo ho sabia. I ella sabia que jo ho sabia, perquè li vaig fer algun comentari que només vam entendre les dues, i ella sabia perfectament que jo ho sabia, i jo sabia perfectament que ella sabia que jo ho sabia.
Em pregunto el perquè de determinats secrets. Quan és obvi que el secret ja no fa mal a ningú, perquè tothom que hi està implicat ja sap de què va el secret.
I, no sé, només és una reflexió. Una reflexió sobre què es guanya amb determinats secrets. No, si ja ho sé, jo no sóc ningú, i a mi ningú havia de dir-me res. Això està clar. Però a vegades sap greu, que puguis parlar amb algú durant una estona i que t'amagui alguna cosa, alguna cosa bona. Per... per què?
Hi ha secrets que els entenc. I els respecto. I, d'entre aquests, només em sap greu haver-ne dit un. A dues persones. Dues persones amb qui pensava que podia confiar, però llavors he vist que no. I res no em sap més greu que haver dit que sí a aquestes persones quan van endevinar de què es tractava.
Però hi ha secrets que no. Secrets que es diuen a un grup reduit de gent. I aquest grup reduit sap de què va. I a la resta de la gent? Doncs a la resta de la gent no els importa més enllà del parell de segons que els costarà relacionar-ho i pensar en una altra cosa.
I no, no em sap greu estar fora d'aquest grup reduit de gent. De fet, he descobert que m'alegro d'estar-hi fora. Però em sorprèn. Em sorprèn tot aquest secretisme que no va enlloc. Hi ha moltes raons per guardar un secret. La més important, segurament, sigui per no fer mal a ningú. La resta, diria que són variacions d'aquest no fer mal a ningú. A la blogosfera, potser conservar cert anonimat, que perdre'l podria fer mal a algú. A la vida real, ara mateix no se m'acudeix res més que evitar fer mal a algú. O preparar alguna sorpresa, que farà molt feliç a algú.
Però si no és cap sorpresa, i dient-ho no es fa mal a ningú, perquè a tothom a qui podria fer mal ja ho sap, no entenc el per què del secretisme.
Això sí, jo sóc una tomba. Ni tan sols penso fer cap comentari amb doble sentit a les posem-hi tres persones que m'ho podrien haver dit.
Acabo l'any d'aquesta manera. Amb flaixos. Però aquest cop... aquest cop m'alegro d'haver tingut el flaix. Però les raons són un secret :-)
dissabte, 29 de desembre del 2007
Avui és el demà pel que paties tant ahir
Entre altres llocs, el dia abans de Nadal vaig anar a parar a una botiga on tenien tarjetetes amb frases. No sé per què, últimament m'he aficionat a les frases. Ja se'm passarà, suposo.
N'hi havia un munt, però avui recordo aquesta:
Avui és el demà pel que paties tant ahir.
La raó que m'ha fet pensar en això no té importància. Bé, per mi té importància, però per la resta de la humanitat, no en té.
El que hagi de passar, passarà. Tant si ho volem com si no. És una mica aquella frase (una altra frase? Ai, mare!) que diu:
Si el teu problema té solució, per què et preocupes? I si no en té, per què et preocupes per buscar-ne una?
D'acord, no és ben bé així, però és igual. L'essència de la frase ja s'entèn. O almenys crec que s'entèn.
Fa dies estava segura que passaria una cosa. I estava contenta per això. Si fins i tot m'havia posat un comptador a la pàgina del google! Anava comptant els dies, hores i minuts que faltaven perquè passés.
Però em vaig voler assegurar que passaria així. Així que m'ho vaig fer venir bé per punxar i assegurar-me que passaria.
Llavors em vaig adonar que la cosa no havia d'haver passat perquè... perquè hi havia coses amb les que no comptava que ho feien impossible.
I que havia ficat la pota, perquè algú es podia sentir malament, perquè l'havien ignorat.
Però llavors ve la part bona. O no.
Resulta que com que jo vaig voler-me assegurar que la cosa passaria així, vaig provocar que algú s'adonés que havia ignorat a algú altre.
I això que he provocat ha fet que allò que jo em pensava que passaria, que em vaig voler assegurar de que passaria i que no havia de passar, ara resulta que passarà, perquè jo ho he embolicat tot, sense saber que ho estava embolicant.
D'acord. Fins i tot jo m'he perdut.
Bé, jo no m'he perdut, però reconec que m'explico fatal.
El demà arriba. I arriba amb el que ha d'arribar. No cal que ens preocupem per les coses. El que hagi de ser, serà. I no cal forçar res. Si una cosa ha de passar, passarà. I ja es cuidarà el destí, les casualitats o les meigas de que succeeixi :-)
I parlo tant de coses bones com de dolentes. El que hagi de passar, passarà. De mentres, deixo una frase (sí, una altra, què passa?) de les que he posat al meu mail. I com que no la recordo en anglès, en faig una traducció cutre. Però l'esperit queda, que és el més important, no?
Viu com si avui fos el teu últim dia, però aprèn com si haguessis de viure 100 anys més.
N'hi havia un munt, però avui recordo aquesta:
Avui és el demà pel que paties tant ahir.
La raó que m'ha fet pensar en això no té importància. Bé, per mi té importància, però per la resta de la humanitat, no en té.
El que hagi de passar, passarà. Tant si ho volem com si no. És una mica aquella frase (una altra frase? Ai, mare!) que diu:
Si el teu problema té solució, per què et preocupes? I si no en té, per què et preocupes per buscar-ne una?
D'acord, no és ben bé així, però és igual. L'essència de la frase ja s'entèn. O almenys crec que s'entèn.
Fa dies estava segura que passaria una cosa. I estava contenta per això. Si fins i tot m'havia posat un comptador a la pàgina del google! Anava comptant els dies, hores i minuts que faltaven perquè passés.
Però em vaig voler assegurar que passaria així. Així que m'ho vaig fer venir bé per punxar i assegurar-me que passaria.
Llavors em vaig adonar que la cosa no havia d'haver passat perquè... perquè hi havia coses amb les que no comptava que ho feien impossible.
I que havia ficat la pota, perquè algú es podia sentir malament, perquè l'havien ignorat.
Però llavors ve la part bona. O no.
Resulta que com que jo vaig voler-me assegurar que la cosa passaria així, vaig provocar que algú s'adonés que havia ignorat a algú altre.
I això que he provocat ha fet que allò que jo em pensava que passaria, que em vaig voler assegurar de que passaria i que no havia de passar, ara resulta que passarà, perquè jo ho he embolicat tot, sense saber que ho estava embolicant.
D'acord. Fins i tot jo m'he perdut.
Bé, jo no m'he perdut, però reconec que m'explico fatal.
El demà arriba. I arriba amb el que ha d'arribar. No cal que ens preocupem per les coses. El que hagi de ser, serà. I no cal forçar res. Si una cosa ha de passar, passarà. I ja es cuidarà el destí, les casualitats o les meigas de que succeeixi :-)
I parlo tant de coses bones com de dolentes. El que hagi de passar, passarà. De mentres, deixo una frase (sí, una altra, què passa?) de les que he posat al meu mail. I com que no la recordo en anglès, en faig una traducció cutre. Però l'esperit queda, que és el més important, no?
Viu com si avui fos el teu últim dia, però aprèn com si haguessis de viure 100 anys més.
divendres, 28 de desembre del 2007
La porta
La porta està tancada. Amb candau. Podria dir també que està tancada amb pany i forrellat.
A darrere la porta hi ha el 2007. La Tirai em deia que necessitàvem símbols. Doncs allà hi és, el 2007. I la porta està tancada. I amb ella...
Darrere la porta hi ha moltes coses. Però la porta està tancada. Ben tancada. I darrere hi queda tot el que m'ha fet mal aquest 2007. És hora de tancar la porta i mirar endavant. És hora de tancar la porta i deixar de banda depèn de quines coses.
Ja sonen les campanades. Les 12 de la nit. Desembre se'n va i arriba gener. Demano un desig. Quants anys fa que no demano cap desig per les campanades?
És curiós. Acabo d'escriure que sonen les campanades i les campanes del campanar del meu poble han començat a sonar. Ha de ser un bon senyal. No, no crec en les coincidències. Ha de ser alguna cosa més.
Vull un sol desig. Ser feliç. Però per això he de tancar aquesta porta. I deixar-hi al darrere tot el que m'ha fet patir aquest any.
Em nego a pensar que jo sigui horrible. Potser ho sóc. Segurament ho sigui. Però segueixo pensant que no he tingut bona sort. D'acord, són molts anys de mala sort. D'acord, no he tingut gairebé mai sort, i la mala sort em dura des de que tenia 6 anys i vaig deixar la guarderia per anar al col.legi. Però, tot i així... Tot i així hi ha hagut un parell d'excepcions a la resta de la meva vida. I és trist que només siguin un parell en 23 anys. Però, i què? Com amb les tapes dels iogurts, jo segueixo buscant. És qüestió d'obrir moltes tapes: algun dia, en alguna, no hi haurà el típic segueix buscant i trobaré un bon premi. La qüestió és no desesperar.
De moment, però, la porta és tancada. Ai... per què quan dic la porta és tancada em ve aquell vers de Nadal que deia a la guarderia, quan tot era maco, i tenia un gran amic, en Marc, que va acabar anant a un altre col.legi?
L'escola és tancada
hi ha llum al carrer
la senyora Pepa
saluda al carter.
Que tingui bon dia
avui és Nadal
no té una carteta?
no té una postal?
Tinc una carteta
de la seva filla Lluna
que des del seu blog
li diu: Bon Nadal!
Sembla que el vers m'ha fet remuntar. Sembla mentida el que fan els records.
Però està clar. La porta és tancada. I ara ja estic bé. Però... és tancada. Perquè aquí, a la meva banda de la porta, només hi vull la gent que hi és sempre. No vull la gent que fuig quan no estic bé. Però tampoc vull la gent que no hi és quan estic bé. Tinc un mail on hi poso una frase diferent cada setmana, que apareix al final dels mails. La frase d'aquesta setmana és:
Success is the one unpardonable sin against our fellows.
Doncs això. Segurament, després de posar les normes, em quedi sola a darrere la porta. O gairebé sola. Però, tot i que a vegades tingui terribles atacs de soledat, em mantinc amb el mateix: prefereixo estar sola que mal acompanyada.
Ja ha començat el 2008. Ara quedaria molt bé que digués bon any nou a tothom. Però... però tinc un problema: mai he sigut hipòcrita. I sé que queda molt malament, però mai he fet un elogi que no volgués fer i mai he desitjat bones coses a qui no volgués desitjar-li. Apa, ja m'acabo de quedar amb un 10% de la gent que hi havia al meu cantó de la porta, però m'és igual.
Bon any nou a tots els que esteu al meu cantó de la porta!
(Ho sé, no costa res desitjar bon any nou a tothom. Però si jo ho desitjo, ho desitjo de debó. I ara, a començar l'any com és degut!)
divendres, 7 de setembre del 2007
Doncs no ho sé
No sé d'on em surt l'energia, però em sobra per totes bandes. Com més energia gasto, més energia semblo tenir. Això sí, ahir vaig arribar a casa que ja era tard i vaig haver d'anar directa a dormir, que no m'aguantava dreta. Però, és clar, vaig arribar a l'hora que acostumo a anar a dormir, i després d'haver caminat entre dues hores i dues hores i mitja durant tot el dia.
Aquest matí, a les sis menys deu m'he despertat sense que sonés el despertador. Quan ma mare ha arribat de treballar, m'ha trobat ja esmorzada i vestida, a punt d'anar al gimnàs. Ella al.lucinava, i jo també. D'on surt, l'energia?
I llavors he tingut un dels millors moments dels últims temps, tot i que no sé si dir-ne un dels millors moments, perquè no sé per què, últimament tot són bons moments. Primer he vist la Lluna. Estava tan maca. I després Venus. I després Mart. Encara no havia sortit el Sol, i des del cotxe els anava veient, quan els arbres em deixaven.
No sé d'on surten l'energia, l'optimisme i la il.lusió. Però, per mi, ja es podrien quedar aquí per la resta dels dies. Perquè llavors arriba el vespre i estic feta caldo, però una cosa a dintre meu somriu. I a fora, per què m'hauria d'enganyar?
M'encanten les converses que duren hores. En un banc, mentre distrec a algú que hauria d'estar treballant. En una biblioteca buida, mentre algú m'explica la seva vida. O en una sala municipal, on recordem el passat. Converses de veritat, plenes de riure. Converses amb gent amb qui comparteixo determinades coses. Converses.
I m'adono que feia molt de temps que no estava així. Feliç de tenir el que tinc. Sense voler res que no tinc. Sense esperar res que no puc tenir. Sense esperar coses que sé que mai passaran. Controlant el que passa i el que deixa de passar.
Sense dependre de ningú, però depenent de 50 persones a la vegada. D'aquestes persones que em puc trobar pel carrer i que puc tenir una conversa d'hores.
Ja fa un temps que em vaig adonar que era així com volia estar. I m'encanta estar així. Vaig haver de recórrer molts quilòmetres per adonar-me'n. Avui pensava que potser sóc una mica cínica, perquè les coses que m'haurien d'haver afectat no m'afecten massa.
Però no sé per què, l'energia m'envaeix. I amb l'energia, el bon humor i l'optimisme. M'he adonat que determinades coses ja no m'importen el més mínim. I me n'alegro.
Però, del que més m'he adonat és de que sóc feliç així, que no canviaria la meva situació. Perquè el que compta ara sóc jo, i jo estic bé tal com estic.
I jo ja m'entenc.
Aquest matí, a les sis menys deu m'he despertat sense que sonés el despertador. Quan ma mare ha arribat de treballar, m'ha trobat ja esmorzada i vestida, a punt d'anar al gimnàs. Ella al.lucinava, i jo també. D'on surt, l'energia?
I llavors he tingut un dels millors moments dels últims temps, tot i que no sé si dir-ne un dels millors moments, perquè no sé per què, últimament tot són bons moments. Primer he vist la Lluna. Estava tan maca. I després Venus. I després Mart. Encara no havia sortit el Sol, i des del cotxe els anava veient, quan els arbres em deixaven.
No sé d'on surten l'energia, l'optimisme i la il.lusió. Però, per mi, ja es podrien quedar aquí per la resta dels dies. Perquè llavors arriba el vespre i estic feta caldo, però una cosa a dintre meu somriu. I a fora, per què m'hauria d'enganyar?
M'encanten les converses que duren hores. En un banc, mentre distrec a algú que hauria d'estar treballant. En una biblioteca buida, mentre algú m'explica la seva vida. O en una sala municipal, on recordem el passat. Converses de veritat, plenes de riure. Converses amb gent amb qui comparteixo determinades coses. Converses.
I m'adono que feia molt de temps que no estava així. Feliç de tenir el que tinc. Sense voler res que no tinc. Sense esperar res que no puc tenir. Sense esperar coses que sé que mai passaran. Controlant el que passa i el que deixa de passar.
Sense dependre de ningú, però depenent de 50 persones a la vegada. D'aquestes persones que em puc trobar pel carrer i que puc tenir una conversa d'hores.
Ja fa un temps que em vaig adonar que era així com volia estar. I m'encanta estar així. Vaig haver de recórrer molts quilòmetres per adonar-me'n. Avui pensava que potser sóc una mica cínica, perquè les coses que m'haurien d'haver afectat no m'afecten massa.
Però no sé per què, l'energia m'envaeix. I amb l'energia, el bon humor i l'optimisme. M'he adonat que determinades coses ja no m'importen el més mínim. I me n'alegro.
Però, del que més m'he adonat és de que sóc feliç així, que no canviaria la meva situació. Perquè el que compta ara sóc jo, i jo estic bé tal com estic.
I jo ja m'entenc.
dimecres, 5 de setembre del 2007
La pregunta maleïda
L'altre dia vaig parlar de que tenia dos projectes. Dos projectes que, segurament, ja no haurien de ser els meus projectes. Però hi són, i ara són la meva prioritat. Només aquests dos projectes. La resta, si s'ha d'esperar, doncs s'haurà d'esperar. I la resta vol dir tota la resta. Els meus caps de setmana. Els mails. El temps que passo a internet. Primer hi ha les dues prioritats. Després, tota la resta.
El problema és que els dos projectes tenen una pregunta associada. Una pregunta diferent per cada projecte. La pregunta maleïda.
Pel primer projecte, el més important, el que té la prioritat més alta, hi ha una pregunta. Una pregunta que estic farta de sentir. Va començar com un degoteig. Un cop de tant en tant. Fins que va arribar un dia en concret. Aquell dia em van fer la pregunta maleïda més de 10 persones, una darrere l'altra. La última que em va fer la pregunta, quan em va veure la cara, em va dir que a la seva època havia pensat fer-se una samarreta amb la resposta. O una samarreta que posés directament "no pregunteu". Això era fa un parell de mesos. Hem coincidit bastant, i no ha tornat a preguntar, per sort. Però...
Però la pregunta cada cop és més insistent. No hi ha dia que ningú em faci la pregunta. Crec que em posa més nerviosa el fet que em preguntin que no pas la meva pròpia consciència. I cada dia apareix algú i pregunta. A vegades, més d'una persona. Avui m'han fet la pregunta maleïda 5 cops. 5 cops!!!
M'estic pensant seriosament el tema de la samarreta.
El segon projecte és secundari, però també molt necessari. També té una pregunta associada. Una pregunta que no sé si vull que em facin. D'una banda, vull que me la facin, perquè si me la fan és que la cosa va bé. El problema és que, quan la fan, la pregunta no m'agrada. Em sento incòmoda amb la pregunta. No tan incòmoda com amb la pregunta maleïda del primer projecte, però la pregunta va seguida per altres preguntes, que aquestes no m'agraden.
Encara falta temps perquè em facin aquesta segona pregunta maleïda. Temps i esforços. I, prometo que el primer dia que algú em faci la segona pregunta maleïda, faré un post. Però no vull dir de què es tracta aquest segon projecte, perquè si algú coneix el projecte, ja està amb més predisposició a fer la pregunta maleïda. I no vull que ningú em faci la pregunta maleïda per compromís.
Només espero que les dues preguntes maleïdes no coincideixin en el temps. Em posaria dels nervis, sobretot perquè segurament es poden lligar les dues preguntes maleïdes i fer una tercera pregunta maleïda que les englobi a totes dues.
Els projectes consisteixen, d'una forma o una altra, a que la gent em deixi de fer la pregunta maleïda del primer projecte (llavors segur que troben més preguntes maleïdes, però ja no serà LA pregunta maleïda) i que algú comenci a fer la pregunta maleïda del segon projecte.
Per sort, la pregunta maleïda del segon projecte només me la faran, com a molt, un cop per persona.
Això ho he escrit a mitja tarda, a la feina, després de que algú em fes la pregunta maleïda i volent detalls. Després d'escriure-ho, m'he quedat més descansada. Però m'hi quedaré més ara, abans de tornar a treballar.
NO VULL QUE NINGÚ MÉS EM TORNI A FER LA PREGUNTA MALEÏDA EN UN PARELL DE MESOS!!!!!!!!!!!!!!
(Innocent de mi).
El problema és que els dos projectes tenen una pregunta associada. Una pregunta diferent per cada projecte. La pregunta maleïda.
Pel primer projecte, el més important, el que té la prioritat més alta, hi ha una pregunta. Una pregunta que estic farta de sentir. Va començar com un degoteig. Un cop de tant en tant. Fins que va arribar un dia en concret. Aquell dia em van fer la pregunta maleïda més de 10 persones, una darrere l'altra. La última que em va fer la pregunta, quan em va veure la cara, em va dir que a la seva època havia pensat fer-se una samarreta amb la resposta. O una samarreta que posés directament "no pregunteu". Això era fa un parell de mesos. Hem coincidit bastant, i no ha tornat a preguntar, per sort. Però...
Però la pregunta cada cop és més insistent. No hi ha dia que ningú em faci la pregunta. Crec que em posa més nerviosa el fet que em preguntin que no pas la meva pròpia consciència. I cada dia apareix algú i pregunta. A vegades, més d'una persona. Avui m'han fet la pregunta maleïda 5 cops. 5 cops!!!
M'estic pensant seriosament el tema de la samarreta.
El segon projecte és secundari, però també molt necessari. També té una pregunta associada. Una pregunta que no sé si vull que em facin. D'una banda, vull que me la facin, perquè si me la fan és que la cosa va bé. El problema és que, quan la fan, la pregunta no m'agrada. Em sento incòmoda amb la pregunta. No tan incòmoda com amb la pregunta maleïda del primer projecte, però la pregunta va seguida per altres preguntes, que aquestes no m'agraden.
Encara falta temps perquè em facin aquesta segona pregunta maleïda. Temps i esforços. I, prometo que el primer dia que algú em faci la segona pregunta maleïda, faré un post. Però no vull dir de què es tracta aquest segon projecte, perquè si algú coneix el projecte, ja està amb més predisposició a fer la pregunta maleïda. I no vull que ningú em faci la pregunta maleïda per compromís.
Només espero que les dues preguntes maleïdes no coincideixin en el temps. Em posaria dels nervis, sobretot perquè segurament es poden lligar les dues preguntes maleïdes i fer una tercera pregunta maleïda que les englobi a totes dues.
Els projectes consisteixen, d'una forma o una altra, a que la gent em deixi de fer la pregunta maleïda del primer projecte (llavors segur que troben més preguntes maleïdes, però ja no serà LA pregunta maleïda) i que algú comenci a fer la pregunta maleïda del segon projecte.
Per sort, la pregunta maleïda del segon projecte només me la faran, com a molt, un cop per persona.
Això ho he escrit a mitja tarda, a la feina, després de que algú em fes la pregunta maleïda i volent detalls. Després d'escriure-ho, m'he quedat més descansada. Però m'hi quedaré més ara, abans de tornar a treballar.
NO VULL QUE NINGÚ MÉS EM TORNI A FER LA PREGUNTA MALEÏDA EN UN PARELL DE MESOS!!!!!!!!!!!!!!
(Innocent de mi).
divendres, 20 de juliol del 2007
El cargol i el pou
Ja veig que, això de treballar, avui està fotut.
Hi ha un problema d'aquests de lògica, en què un cargol cau en un pou. De dia, puja 3 metres, i de nit rellisca i en baixa 2. No importa els dies que trigui a pujar, perquè cada dia avança una miqueta més, fins que un dia aconsegueix sortir del pou. Ell potser no ho veu, però cada dia puja una miqueta, i cada dia està més a prop de la sortida.
Jo em sento com un cargol que ha relliscat a dintre d'un pou. Però no he acabat de caure, sinó que estic allà agafada. El problema és que, contràriament al cargol del problema, jo sóc més dolenta pujant i aguantant-me, i cada dia pujo 2 metres, però de nit en baixo 3.
I, de cop, tinc una alegria, i començo a pujar. I estic animada, perquè em penso que podré arribar-hi. Il.lusa de mi! El que no m'adono és que cada dia sóc incapaç de pujar fins allà on era ahir, i crec que tinc forces per intentar pujar a un pou que no acabaré de pujar mai.
I de nit, vaig caient, cada cop més avall. De nit, o de dia, tant li fa.
La meva part racional em diu que deixi d'intentar-ho: al cap i a la fi, mai arribaré a dalt. De res em serveix ser valenta cada matí i començar una escalada, que no em porta enlloc. Però la meva altra part em diu que, com més escali, més a prop estaré de la sortida.
Hi ha una altra part, que em diu que segurament hagi de baixar. Què em trobaré, quan arribi a baix? Potser m'hi trobo algun altre cargol. O, ja se sap, tots els pous comuniquen entre sí d'una forma o una altra. Potser puc trobar un pou que no rellisqui tant, que la pendent no sigui tan gran o que només tingui dos metres d'alçada i pugui pujar-lo en un sol dia.
O potser hi trobi un lloc sense sortida, sense cap més cargol i estigui més lluny de la sortida.
Em pregunto si val la pena lluitar. Si val la pena intentar-ho, quan sé que no me'n sortiré. Si val la pena ser valenta.
Però també em nego a rendir-me i a deixar-me caure al fons.
El problema és que sé que hi cauré, un dia o un altre. Cada dia vaig baixant una mica més. Llavors, no seria millor agafar la directa i baixar a tot drap? Un cop allà, ja puc decidir què he de fer.
Hi ha un problema d'aquests de lògica, en què un cargol cau en un pou. De dia, puja 3 metres, i de nit rellisca i en baixa 2. No importa els dies que trigui a pujar, perquè cada dia avança una miqueta més, fins que un dia aconsegueix sortir del pou. Ell potser no ho veu, però cada dia puja una miqueta, i cada dia està més a prop de la sortida.
Jo em sento com un cargol que ha relliscat a dintre d'un pou. Però no he acabat de caure, sinó que estic allà agafada. El problema és que, contràriament al cargol del problema, jo sóc més dolenta pujant i aguantant-me, i cada dia pujo 2 metres, però de nit en baixo 3.
I, de cop, tinc una alegria, i començo a pujar. I estic animada, perquè em penso que podré arribar-hi. Il.lusa de mi! El que no m'adono és que cada dia sóc incapaç de pujar fins allà on era ahir, i crec que tinc forces per intentar pujar a un pou que no acabaré de pujar mai.
I de nit, vaig caient, cada cop més avall. De nit, o de dia, tant li fa.
La meva part racional em diu que deixi d'intentar-ho: al cap i a la fi, mai arribaré a dalt. De res em serveix ser valenta cada matí i començar una escalada, que no em porta enlloc. Però la meva altra part em diu que, com més escali, més a prop estaré de la sortida.
Hi ha una altra part, que em diu que segurament hagi de baixar. Què em trobaré, quan arribi a baix? Potser m'hi trobo algun altre cargol. O, ja se sap, tots els pous comuniquen entre sí d'una forma o una altra. Potser puc trobar un pou que no rellisqui tant, que la pendent no sigui tan gran o que només tingui dos metres d'alçada i pugui pujar-lo en un sol dia.
O potser hi trobi un lloc sense sortida, sense cap més cargol i estigui més lluny de la sortida.
Em pregunto si val la pena lluitar. Si val la pena intentar-ho, quan sé que no me'n sortiré. Si val la pena ser valenta.
Però també em nego a rendir-me i a deixar-me caure al fons.
El problema és que sé que hi cauré, un dia o un altre. Cada dia vaig baixant una mica més. Llavors, no seria millor agafar la directa i baixar a tot drap? Un cop allà, ja puc decidir què he de fer.
Sinó no podré treballar
Ahir li vaig dir una cosa a algú que segurament no li hauria d'haver dit. I ara em sap greu. Però és que hi ha coses que sempre m'han tret de polleguera, i una d'elles és la mania que tenen un grapat de dones de la meva família de donar de menys als homes. No, la meva mare no, però de la resta, la majoria. Una crítica constant, que al final s'acaba fent pesada. No només és una crítica, és com un despreci. I el fet de sentir alguna cosa semblant d'una persona més jove que jo (per mesos, però més jove al cap i a la fi), que no va fer res més que recordar-me les meves ties, àvies i similars, em va fer saltar totes les alarmes. Sé que calladeta estic més maca, però de veritat, no vaig poder. Cadascú és com és, però jo per aquí no passo, i em sembla que últimament he agafat el costum (dolent, això està clar) de dir veritats. L'últim cop que vaig dir una veritat a algú, sobre un tema que no anava ni venia de res, però que em va demanar què en pensava... bé, per dir-ho d'alguna manera, aquesta persona ha desaparegut.
Em sembla, però, que potser és millor dir les veritats. Si em molesta que algú es posi a criticar un determinat home (que no té res a veure amb mi, que quedi clar), ho he de dir, no? Però ara em sento fatal, per haver-ho fet, i per estar escrivint aquest post ara.
Ahir no sabia què em passava. Vaig anar a dormir trista. M'he despertat trista, i no sabia per què. Un parell de coses m'han fet baixar més encara, i no tenia ganes de res. Així que he obert el blogger, i he mirat la pantalla en blanc.
Sé que el que em passa segurament no tingui a veure amb aquesta conversa. I sé que hauria d'esborrar aquest post ara mateix. Crec entendre que el meu problema d'avui és que em falta una mica de valentia. La valentia que em va sobrar ahir per dir que deixessin de fer comentaris d'aquest estil, i que segurament puc haver fet enfadar algú, i això em sabria molt greu, sobretot perquè hi ha vacances (meves no) pel mig, i el tema es quedarà penjat.
Continuo igual, no sé si una mica millor. No sé quin és el problema, i no sé si això m'ha ajudat. Espero que sí. Perquè havia de treure'm alguna cosa de dins, no sé encara quina, perquè sinó seria incapaç de treballar.
Ai, si fos una mica més valenta i m'atrevís a...
Em sembla, però, que potser és millor dir les veritats. Si em molesta que algú es posi a criticar un determinat home (que no té res a veure amb mi, que quedi clar), ho he de dir, no? Però ara em sento fatal, per haver-ho fet, i per estar escrivint aquest post ara.
Ahir no sabia què em passava. Vaig anar a dormir trista. M'he despertat trista, i no sabia per què. Un parell de coses m'han fet baixar més encara, i no tenia ganes de res. Així que he obert el blogger, i he mirat la pantalla en blanc.
Sé que el que em passa segurament no tingui a veure amb aquesta conversa. I sé que hauria d'esborrar aquest post ara mateix. Crec entendre que el meu problema d'avui és que em falta una mica de valentia. La valentia que em va sobrar ahir per dir que deixessin de fer comentaris d'aquest estil, i que segurament puc haver fet enfadar algú, i això em sabria molt greu, sobretot perquè hi ha vacances (meves no) pel mig, i el tema es quedarà penjat.
Continuo igual, no sé si una mica millor. No sé quin és el problema, i no sé si això m'ha ajudat. Espero que sí. Perquè havia de treure'm alguna cosa de dins, no sé encara quina, perquè sinó seria incapaç de treballar.
Ai, si fos una mica més valenta i m'atrevís a...
diumenge, 15 de juliol del 2007
Tot és possible
És possible que dijous rebés un mail amb una llista tan llarga de coses per fer, que tingués la sensació que no podria acabar-les a temps.
És possible que sí, que sigui capaç d'acabar-les.
És possible que estigui escrivint això un diumenge a la tarda, sola a casa, amb la radio amb un volum que faria queixar-se a mon pare, escrivint una frase cada cop que l'ordenador em deixa uns moments de descans perquè està pensant (i no aprofito per anar al lavabo o alguna cosa similar).
És possible que allò que crec que és impossible passi.
És possible que ahir, a part de viatjar per 3 continents, pensés que havia d'escriure un post titulat "tot és possible".
És possible que el meu cap deixi de pensar tonteries i es centri, com pensava que havia passat fa una setmana.
És possible que m'oblidi de coses impossibles i que no tenen cap sentit.
És possible que el passat no existeixi, o que com a mínim no importi. I potser, només potser, és possible que no sigui important, no per mi, sinó per la resta de gent. Al cap i a la fi, el passat només és passat, i si no he fet res mal fet, el que importa és l'ara i l'avui.
És possible que algun dia aconsegueixi no avergonyir-me del meu passat, de forma que no condicioni el meu present.
És possible que m'oblidi d'un dejà-vu que fa dies que tinc.
És possible que les coses impossibles es tornin possibles.
Tot és possible. O no. Però sense lluitar per allò que crec possible, no seria jo. I no em sentiria bé amb mi mateixa.
Però sense lluitar per allò que és impossible, tampoc. Malgrat que llavors em foti una gran nata.
Però sé que tot és possible. Fins i tot allò que crec impossible, encara que sembli una contradicció.
És possible que sí, que sigui capaç d'acabar-les.
És possible que estigui escrivint això un diumenge a la tarda, sola a casa, amb la radio amb un volum que faria queixar-se a mon pare, escrivint una frase cada cop que l'ordenador em deixa uns moments de descans perquè està pensant (i no aprofito per anar al lavabo o alguna cosa similar).
És possible que allò que crec que és impossible passi.
És possible que ahir, a part de viatjar per 3 continents, pensés que havia d'escriure un post titulat "tot és possible".
És possible que el meu cap deixi de pensar tonteries i es centri, com pensava que havia passat fa una setmana.
És possible que m'oblidi de coses impossibles i que no tenen cap sentit.
És possible que el passat no existeixi, o que com a mínim no importi. I potser, només potser, és possible que no sigui important, no per mi, sinó per la resta de gent. Al cap i a la fi, el passat només és passat, i si no he fet res mal fet, el que importa és l'ara i l'avui.
És possible que algun dia aconsegueixi no avergonyir-me del meu passat, de forma que no condicioni el meu present.
És possible que m'oblidi d'un dejà-vu que fa dies que tinc.
És possible que les coses impossibles es tornin possibles.
Tot és possible. O no. Però sense lluitar per allò que crec possible, no seria jo. I no em sentiria bé amb mi mateixa.
Però sense lluitar per allò que és impossible, tampoc. Malgrat que llavors em foti una gran nata.
Però sé que tot és possible. Fins i tot allò que crec impossible, encara que sembli una contradicció.
diumenge, 8 de juliol del 2007
Madurant
Deixant de banda coses com la del post anterior, aquesta setmana que avui s'acaba, he notat que he madurat, d'una forma o alguna altra (bé, d'una forma en concret).
No sabria com explicar-ho. Però em sento més gran, més madura, més... centrada.
Potser són imaginacions meves.
Potser ja sóc massa gran com per madurar, ja hauria d'haver madurat fa temps.
Potser només és un miratge i no he madurat en aquest sentit, i en un parell de dies torno a pensar coses que no hauria de pensar.
Potser estic massa cansada... no, no estic massa cansada. Ja fa uns quants dies que ho vaig notar.
La qüestió és que em sento bé amb la meva jo més madura.
La última frase abans que aquesta fa moooooolta por.
No sabria com explicar-ho. Però em sento més gran, més madura, més... centrada.
Potser són imaginacions meves.
Potser ja sóc massa gran com per madurar, ja hauria d'haver madurat fa temps.
Potser només és un miratge i no he madurat en aquest sentit, i en un parell de dies torno a pensar coses que no hauria de pensar.
Potser estic massa cansada... no, no estic massa cansada. Ja fa uns quants dies que ho vaig notar.
La qüestió és que em sento bé amb la meva jo més madura.
La última frase abans que aquesta fa moooooolta por.
dimecres, 13 de juny del 2007
Importància relativa
Ja fa uns dies que m'adono que coses que fins fa poc eren importants per mi, ara ja no ho són. Gens ni mica.
I qui diu coses, diu persones.
Persones que apareixien i desapareixien com per art de màgia.
Crec que al final me n'he cansat.
Suposo que també hi ha un munt de gent que es deu haver cansat de mi. Segurament jo també em cansaria de mi mateixa en depèn de quins casos.
Però ara veig que les meves prioritats estan canviant, no sé ni cap a on exactament, ni perquè.
Només espero que estiguin canviant cap a millor.
De fet, crec que estic segura que estan canviant cap a millor.
I queden moltes coses enrere, però d'altra banda és inevitable.
Em sento com si fes neteja, una vegada més.
Però me n'alegro.
El meu cap ha fet neteja, en un parell o tres de dies. Sense que jo li demanés. Potser ha sigut un procés més llarg, i jo ni me n'he adonat.
I, sense saber-ho, ara ja no tenen importància coses que en tenien fins fa poc.
Potser és que estic cansada.
O potser és que el meu cap està centrat.
Espero que duri.
I qui diu coses, diu persones.
Persones que apareixien i desapareixien com per art de màgia.
Crec que al final me n'he cansat.
Suposo que també hi ha un munt de gent que es deu haver cansat de mi. Segurament jo també em cansaria de mi mateixa en depèn de quins casos.
Però ara veig que les meves prioritats estan canviant, no sé ni cap a on exactament, ni perquè.
Només espero que estiguin canviant cap a millor.
De fet, crec que estic segura que estan canviant cap a millor.
I queden moltes coses enrere, però d'altra banda és inevitable.
Em sento com si fes neteja, una vegada més.
Però me n'alegro.
El meu cap ha fet neteja, en un parell o tres de dies. Sense que jo li demanés. Potser ha sigut un procés més llarg, i jo ni me n'he adonat.
I, sense saber-ho, ara ja no tenen importància coses que en tenien fins fa poc.
Potser és que estic cansada.
O potser és que el meu cap està centrat.
Espero que duri.
diumenge, 10 de juny del 2007
Canvis
Fa temps que necessito canvis a la meva vida. Molt de temps.
Ja fa temps que faig el tonto.
No, si em rapo els cabells, no canviaré a millor.
No, si torno a ser morena, o rossa, o pèl-roja, no canviaré a millor.
No, si em compro roba nova (que d'altra banda necessitava, perquè res no m'anava bé), no canviaré a millor.
No, això no és el que necessito.
Ja he fet un primer pas. Un pas petit, però que sembla que està funcionant.
Estic intentant fer-ne un altre, d'una mica més gros.
Però n'he de fer uns quants més. Mica a mica, pas a pas.
Avui ha sigut un dia d'aquells en què no em sento gens bé amb el que faig, amb el que estic fent.
No estic contenta amb mi mateixa, i això és una cosa que no em puc permetre.
Necessito tornar a ser qui era fa un parell d'anys. O tres anys. O quatre.
Avui és un bon dia per començar.
Demà serà un dia dur. Un dia de sortir de casa de nit i tornar a casa també de nit. I som a l'estiu.
Dimarts serà un dia estrany. Un dia de sortir de casa a quarts d'una del migdia, i tornar a casa a quarts de vuit, més aviat que de costum.
Però tot i ser dies estranys, crec que ara és el millor moment. Si no és ara, quan? El millor moment per començar qualsevol cosa sempre és avui, ara.
Sé que la millor forma de sentir-me millor amb mi mateixa és estar orgullosa del que faig, del que aconsegueixo.
I si em sento bé amb mi mateixa, també em sentiré millor amb l'altra gent.
Ha arribat el canvi, o això espero!
I no, no sóc cap partit polític a l'oposició.
Ja fa temps que faig el tonto.
No, si em rapo els cabells, no canviaré a millor.
No, si torno a ser morena, o rossa, o pèl-roja, no canviaré a millor.
No, si em compro roba nova (que d'altra banda necessitava, perquè res no m'anava bé), no canviaré a millor.
No, això no és el que necessito.
Ja he fet un primer pas. Un pas petit, però que sembla que està funcionant.
Estic intentant fer-ne un altre, d'una mica més gros.
Però n'he de fer uns quants més. Mica a mica, pas a pas.
Avui ha sigut un dia d'aquells en què no em sento gens bé amb el que faig, amb el que estic fent.
No estic contenta amb mi mateixa, i això és una cosa que no em puc permetre.
Necessito tornar a ser qui era fa un parell d'anys. O tres anys. O quatre.
Avui és un bon dia per començar.
Demà serà un dia dur. Un dia de sortir de casa de nit i tornar a casa també de nit. I som a l'estiu.
Dimarts serà un dia estrany. Un dia de sortir de casa a quarts d'una del migdia, i tornar a casa a quarts de vuit, més aviat que de costum.
Però tot i ser dies estranys, crec que ara és el millor moment. Si no és ara, quan? El millor moment per començar qualsevol cosa sempre és avui, ara.
Sé que la millor forma de sentir-me millor amb mi mateixa és estar orgullosa del que faig, del que aconsegueixo.
I si em sento bé amb mi mateixa, també em sentiré millor amb l'altra gent.
Ha arribat el canvi, o això espero!
I no, no sóc cap partit polític a l'oposició.
dimecres, 6 de juny del 2007
Té sentit?
Em pregunto si té sentit.
No és el primer cop que m'ho pregunto, ni les últimes setmanes, ni en altres situacions.
Altres vegades he arribat a la conclusió que no, que no tenia sentit.
Alguna vegada he sigut jo.
D'altres m'he sentit fatal.
Però em torno a preguntar si té sentit.
La meva part racional em diu que no. Però com pot ser que tingui sentit? És una completa tonteria.
Però llavors entra la meva part menys racional. I segueix actuant com últimament.
És com una espècie de necessitat. Ho fa, perquè vol fer-ho, i una veu a dintre li diu que ho ha de fer.
Però llavors arriba la part racional, i pensa que no té cap mena de sentit.
Com els gronxadors. Ara ets a dalt, però si arribes a dalt, vol dir que et pares i que comences la baixada en picat.
I ara sóc a baix. I penso que no té cap sentit.
Però sé que si sóc a baix, és que vaig a la màxima velocitat, cap amunt. I segurament, aquest cap amunt farà que, a la que pugui, torni a actuar de la mateixa manera, sense pensar si té sentit o no.
Tot i que no sóc burra del tot i ja m'adono que, no sé com, ni quan, ni perquè, hi va haver un punt d'inflexió.
Així que, segurament, la meva part racional tingui raó i no tingui cap sentit.
No és el primer cop que m'ho pregunto, ni les últimes setmanes, ni en altres situacions.
Altres vegades he arribat a la conclusió que no, que no tenia sentit.
Alguna vegada he sigut jo.
D'altres m'he sentit fatal.
Però em torno a preguntar si té sentit.
La meva part racional em diu que no. Però com pot ser que tingui sentit? És una completa tonteria.
Però llavors entra la meva part menys racional. I segueix actuant com últimament.
És com una espècie de necessitat. Ho fa, perquè vol fer-ho, i una veu a dintre li diu que ho ha de fer.
Però llavors arriba la part racional, i pensa que no té cap mena de sentit.
Com els gronxadors. Ara ets a dalt, però si arribes a dalt, vol dir que et pares i que comences la baixada en picat.
I ara sóc a baix. I penso que no té cap sentit.
Però sé que si sóc a baix, és que vaig a la màxima velocitat, cap amunt. I segurament, aquest cap amunt farà que, a la que pugui, torni a actuar de la mateixa manera, sense pensar si té sentit o no.
Tot i que no sóc burra del tot i ja m'adono que, no sé com, ni quan, ni perquè, hi va haver un punt d'inflexió.
Així que, segurament, la meva part racional tingui raó i no tingui cap sentit.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Imatge gentilesa de la