dilluns, 16 de juliol de 2007

Dilluns...

Sóc a l'estació de Girona. Són 2/4 de 10. Volia agafar un tren que surt a les 9:03 per anar més tranquil.la. El problema és que sabia que també sortia un tren a les 9:19, i això ha fet que no anés amb temps de sobres, com faig sempre. I m'he despistat. M'he despistat perquè he comptat que érem mitjans de juliol i que la major part de la gent de Girona està de vacances, a part que no hi ha col.legis. He pensat que a 2/4 de 9 no tindria problemes per trobar aparcament. He pensat que podria aparcar tranquil.lament, i que podria arribar amb temps a l'estació per agafar el tren de les 9:03. Il.lusa de mi!

Quan he vist que això d'aparcar seria més difícil del que em pensava, he anat una mica més lluny a buscar aparcament. Sabia que arribaria just, però els deltes sempre van tard. O no?

A les 9:12 estava a magisteri. Era molt just per arribar a les 9:19 a l'estació, però tinc bones cames (o això creia). Anava amb un portàtil a l'esquena i un munt de coses, però... havia d'aconseguir-ho!

A les 9:15 girava pel lidl. Tenia 4 minuts per arribar a l'estació i ja hi era. És més: veia si el tren passava.

A les 9:18 entrava a l'estació. No he vist baixar ningú. No he sentit cap tren. Res de res. Però una noia que vigila se m'ha mirat. Jo anava tota vermella i suada, corrent com una boja. Una de les dones que han posat a l'entrada de les vies, en comptes de posar-hi una màquina com a Barcelona, se m'ha mirat amb cara de pena.

- El tren ja ha sortit, no?

No sabia si contestar-me o no.

- Sí...

Eren les 9:18. He anat a mirar l'horari. Hora de sortida: 9:19. L'últim cop que em va passar això va ser amb el primer tren del matí, també aquí a Girona. Va sortir a les 6:08 en comptes de a les 6:12.

Proper tren: a les 10:30. Trucada al jefe. Des d'aquí el sento riure encara.

Per sort és un Catalunya. I com que tenia pensat anar a peu i al final aniré en metro, "només" arribaré mitja hora tard.

Sempre em queixo d'aquests trens del matí: dos trens en un quart d'hora i llavors gairebé una hora i quart sense tren.

Però no puc culpar la Renfe. El problema és meu. Si jo hagués sigut a les 9:03 a l'estació no se m'hagués escapat el tren. Almenys el segon.

Però el meu rellotge va entre dos i tres minuts avançat. Després de preguntar-li a la dona, marcava les 9:20...

Podria haver aprofitat per fer una feina que he de fer avui, abans de venir a l'estació. Ara ho hauré de fer quan torni, vés a saber a quina hora. El termini acabava avui, però jo ja ho tenia tot preparat per fer-ho dijous. Només em faltava que un company m'enviés una cosa. Una cosa que havia d'haver tingut dilluns passat, fa una setmana, i que vaig rebre ahir a les 12 de la nit. I ara avui hauré d'anar expressament allà a fer una cosa que ja tindria feta si no fos perquè s'ha retardat algú altre.

Quina bona manera de començar un dilluns al matí. Em sembla que aquesta setmana serà dura...


Són més de les 6 i estic a la feina. Acabo d'arribar i encara he de fer el que havia de fer. Al final, el tren que he aconseguit agafar ha arribat mitja hora tard (no penso dir la paraula Ave, que em cabrejo), i jo he arribat una hora més tard del que havia dit que arribaria...

Però mirem la part positiva. Avui, al tren, he hagut de riure. He pujat al tren, amb el portàtil a l'esquena, una bossa penjada i un llibre a la mà. El tren estava bastant ple, i a la que he vist un lloc, hi he anat corrent (no, no tenia res a veure que el seient del costat l'ocupés un noi guapo, que jo no les faig, aquestes coses!) He deixat el llibre al seient, m'he apartat perquè la gent passés, he descarregat la motxila amb el portàtil, l'he deixat a davant del seient, perquè tampoc em molesta portar-la al mig de les cames, he acabat de descarregar i m'he girat per recollir el llibre i asseure'm. Que estrany, el llibre no era allà on em pensava que era. M'he girat cap a l'altra banda. Que estrany, tampoc hi era. M'he assegut, pensant què n'havia fet del llibre. I, un cop asseguda, el noi tenia el llibre a les mans, i me l'ha donat somrient. L'havia agafat perquè no m'hi assegués a sobre...

9 comentaris:

Tirai ha dit...

Oh! Genial, l'anècdota! Sobretot si és un noi guapo, no? Ja sé, ja sé, no et fixes seriosament amb els nois guapos. Però era guapo-guapo o era d'aquells guapos especials? Uf! Em pensava que tenia les hormones a lloc, però ja veig que estan alterades.
Relaxa't, ho faràs tot i encara et sobrarà temps?

Lluna ha dit...

Era guapo-especial...

Sí, sí, ja està tot fet! :-)

XeXu ha dit...

Però què és això, lligant al tren? Però quina poca decència! Que no que és conya. Com a mínim et queda un bon record d'un dilluns que pintava malament, i que com per tots, no deu haver acabat massa millor. A mi encara em dura la ressaca del cap de setmana, i no alcohòlica precisament, perquè de beure poca cosa, però tinc el cos destrossat. Queda't amb la part positiva del dia. Has apuntat el seu telèfon? Si no, almenys ara ja saps quin és el tren que has d'agafar, i el capo que s'esperi.

Jo Mateixa ha dit...

Que monuuuuuuuuuuuuuuuu, l'hi hauràs demanat el nom...el telefon...si tenia xicota...oi que ho has fet???? diguem que ho has fet si et plau!!!!!!!!

Un noi guapo-especial no es pot deixar escapar aixi com aixi!!!!

Ja saps, demà agafa tard el tren de nou :-P

Bona nit princesa!!!!!!!

Jordi Jordi ha dit...

Caram, caram... La setmana comença interessant. A veure com acaba!

Lluna ha dit...

Coi, que tots plegats em feu sentir més burra del que ja em sentia. Ni nom, ni telèfon, ni res de res. Que jo sóc jo...

I res, que avui no toca agafar el tren. I ell anava amb una maleta, així que suposo que només va agafar el tren ahir...

Que de lligar al tren jo res de res!

Yeral ha dit...

No li has llegit un paràgraf com a mínim?? Pobre, ell que esperava una resposta per part teva... Jeje...

Laia ha dit...

Això de veure com el tren s'escapa fa una ràbia... Però si el dia va acabar bé, vas començar amb bon peu la setmana :D I que segueixi així!

Lluna ha dit...

Sí, home, yeral, un paràgraf i què més? Que el tio es va amagar a darrere del diari, i no en va treure el cap fins a Barcelona!

Sí, Laia, fa ràbia, sobretot si has corregut dos quilòmetres i arribes tota suada...