diumenge, 8 de juliol de 2007

Et diria...

Als meus companys:

Sí, ja ho sé, a mi tampoc m'agrada marxar d'allà a les 4 de la tarda, sense haver menjat res en tot el matí, havent esmorzat a les 8 del matí.

No m'he aixecat abans de les 8 del matí un diumenge per gust, i he estat carretejant coses fins a les 10 del matí per gust. Però ho he fet, perquè calia fer-ho.

Sort que els meus amics m'han ajudat, i així he pogut marxar d'allà a les 4 i dinar a quarts de 5. Però que sapigueu que, si haguessiu fet la part de feina que tocava, tots haguessim pogut marxar a les 3 i dinar a una hora més normal.

Carretejar coses que pesen 25-30 quilos a una distància de 200 o 300 metres a mi també em costa. Però si s'ha de fer, es fa. Llavors em vindreu amb comentaris masclistes, de que les dones són incapaces de carretejar pesos, però resulta que avui he carretejat molt més pes que vosaltres (cosa no massa difícil, qualsevol cosa que hagués portat jo, hagués sigut més que el que heu portat vosaltres, i ja no en parlem de fer uns 30 viatges d'aquest estil).

A mi també m'agrada passar-m'ho bé. I fer tota la feina jo soleta durant tot el matí m'ha deixat morta. A mi també m'agradaria no pagar per ser organitzadora, arribar quan està tot muntat, no moure ni un dit, i marxar sense desmuntar. Però he muntat, desmuntat, i he corregut fent feina tot el matí. Si ens haguessim repartit la feina, encara que només hagués sigut la de durant el matí, ja sé que arribar una hora abans i marxar una hora després és massa per vosaltres, jo també hagués pogut parlar amb la gent, m'hagués enterat de com anaven les coses a l'altra gent... Però no, algú ha vingut a les 2 i m'ha dit que no m'havia vist en tot el matí, perquè no he parat ni un moment. Perquè he treballat com una burra.


A la gent del bar:

Ja sé que jo no sóc l'alcalde. Ja sé que no sóc una noia en biquini, sinó simplement una noia amb cara de cansada, que s'ha passat tot el matí carretejant coses i treballant, i segurament faig mala cara. Però... 10 minuts per donar-me una coca-cola (com pot ser que no hi hagi fanta de llimona en un bar? Com pot ser que en un bar que depèn de l'ajuntament d'un poble català, no t'entenguin si els demanes una cosa en català?) és excessiu.

No està bé que tots em digueu no sé quantes vegades "un moment" i us dediqueu a atendre a gent que ha arribat més tard que jo, només perquè... encara no sé per què. Feia molt que no venia, i espero no haver de tornar. Hagués marxat sense comprar-vos la coca-cola si no hagués sigut que algú amb problemes de sucre havia tingut una baixada, de tant treballar (sí, la feina ha sigut compartida entre ell i jo, i els amics que m'han ajudat).

Als meus amics:

Gràcies per ajudar-me (per ajudar-nos), quan no ho havíeu de fer. Sense la vostra ajuda, potser encara estaria recollint.

A un nen petit:

Gràcies per venir a donar-me les gràcies. Has sigut l'únic que ho ha fet. Però m'ha fet molta il.lusió. No sé si t'ha agradat o no, però a la resta... Bé, almenys sé que t'ha agradat prou com per venir a donar-me les gràcies.

2 comentaris:

Tirai ha dit...

Vaja, noia. T'ha tocat fer d'escarràs sort del nen petit i els amics!

Lluna ha dit...

Sí, el nen petit és molt maco!

I els amics s'han portat tan bé... de veritat!