Set

No puc parar de riure. Crec que és perquè estic contenta amb mi mateixa. O potser són nervis?

No faig més que trobar-hi paral.lelismes. Poblets, impossibles i altres coses semblants.

Una cosa dins meu em diu que no, que no pot ser. Em diu que no pot ser que les coses em surtin tan bé, i que segur que s'espatlla tot.

Però no. Una altra veueta em diu: i per què no?

Sovint els límits ens els posem nosaltres mateixos: no podré, no en sóc capaç, segur que no ho aconsegueixo...

Però, què carai! Jo puc fer tot això i molt més. La sort em somriu i, a més, em sento bé. Sentir-me bé amb mi mateixa i amb el que faig és la millor sort.

I ara em trobo aquí. Em vaig dir a mi mateixa abans de començar que havia d'arribar a aquesta situació. Volia enviar un mail conjunt amb les meves espectatives i no ho vaig fer. Però aquí estic, i d'aquí a una estona tot pot canviar. Però, de moment, estic complint totes les meves espectatives... i d'aquí a un moment puc millorar-les i tot.

Sé que tot anirà bé. N'estic convençuda. No pot ser de cap altra forma. Estic bé d'ànims i tinc confiança. També estic cansada, però crec que la confiança em farà superar el cansament. Seguríssim. I sinó, doncs res, a continuar com fins ara, dins de les espectatives.