En pau amb mi mateixa

Demà marxo (quants cops ho he dit? Serà per les ganes que en tinc...) i no volia deixar l'últim post a dalt de tot.

Al final he quedat en pau amb mi mateixa. He enviat postals de Nadal. Només unes poquetes, no massa. Només a aquella gent a qui sempre n'hi he enviat, des de fa molts anys. Però he canviat de pàgina i n'he escollit una que no envia confirmació de lectura. Així si algú em vol dir alguna cosa, doncs rebré el que em digui, i sinó, no tindré el record de que ho ha vist, però no n'ha fet ni cas.

Entre la gent a qui he enviat postals, hi ha gent que sé que probablement ni tan sols l'obri. Gent que fa temps que no volen saber res de mi, malgrat que de tant en tant dic alguna cosa. Però la resposta sempre és la mateixa: silenci. El que no saben aquesta gent és que jo rebo coses que no saben que rebo i que veig com allà sí que contesten. És dur, però al final ja m'hi he acostumat.

En realitat, he enviat més postals a més gent amb qui estic mosquejada que a gent amb qui no ho estic. I la veritat és que hauria de ser al revés. Hauria d'haver deixat de banda la gent amb qui estic mosquejada, perquè m'ignoren o per altres coses, i dedicar-me més a la gent que m'envia coses per correu de veritat, per exemple.

Però no podia marxar quatre dies pensant que havia deixat de fer una cosa d'aquestes només perquè em costa poc enfadar-me, o perquè les coses em saben greu i tampoc m'he esforçat més en arreglar-ho. Simplement, veig que m'ignoren o el que sigui, i callo. I molt possiblement ni se n'adonin, de que m'estan ignorant i de que veig que em diuen mentides.

Ara estic millor, en pau amb mi mateixa. Sé que he fet el que havia de fer, i si algú no em vol dir res, és cosa seva, no sóc jo que l'he ignorat.

Fa dies parlava de les coses bones que té la gent. D'una persona (bé, de fet ho podria dir de més d'una) tenia mig escrit (o escrit del tot) que el que m'agradava era la seva forma de prendre's les coses amb alegria i de fer el que li passava pel cap. Cada cop que em connecto al messenger, hi ha unes quantes persones que em diuen hola. I sempre em diuen hola, encara que no tinguin res a dir-me. Simplement, em veuen connectar-me i em saluden. És una cosa que hauria de ser molt normal, però no ho és. Jo no ho faig, i la majoria de la gent tampoc ho fa mai. Però admiro i m'agrada aquesta gent que sempre diuen hola. Perquè jo no m'atreveixo. Jo només dic hola si després he de dir alguna altra cosa. Si no tinc res a dir, no dic res. I, dit així, em sona a persona molt maleducada. Però, simplement, és que no vull molestar. No vull començar a dir hola i molestar a algú que estigui fent altres coses. Per això m'agrada aquesta gent que em diu hola. Aquesta gent que, encara que jo trigui a contestar, perquè estic fent 50 coses a la vegada, sempre em donen conversa i m'expliquen la seva vida.

Ja m'he tornat a enrotllar massa. Ja he tornat a anar a dormir massa tard. Demà, quan soni el despertador, no em podré aixecar. I és que les hores que falten perquè soni el despertador les puc comptar amb els dits d'una sola mà. Però tant li fa. Demà em passaré el dia al cotxe. Si no tinc el cap clar... doncs tant li fa.

Segueixo en vaga de posts. Uns quants dies per obligació i els altres per auto-obligació. Això només és un parèntesis per quedar una mica més en pau amb mi mateixa i no deixar l'últim post com a últim post.

Però ja tinc un propòsit d'any nou (a part de passar-me totes les festes treballant, a veure si acabo d'una vegada). El propòsit és fer el mateix que aquesta gent que em saluda pel messenger. No, que no em dedicaré a dir hola a tothom a tort i a dret. El que vull dir és que el propòsit sigui no deixar de dir coses per si molesto. Que un cop han passat de mi i no m'han dit res... doncs és igual. Jo a continuar dient coses. I més coses. I si algú no em vol escoltar, ja m'ho dirà. Però jo, a parlar.

Ai, que em sembla que em convertiré en una pesada... bé, més pesada del que ja sóc...