dijous, 21 de desembre de 2006

Bones festes...

- Per què ho fas?
- No ho sé. Per avisar?
- Per avisar a qui?
- No ho sé.
- Doncs així?
- Tens raó, potser no hauria de dir res. Total, al final segur que no ho compleixo.
- Doncs?
- Però penso fer-ho. Ja saps que si no ho faig així, no ho faré.
- I segur que ho faràs?
- Ho intentaré.
- Però...
- Sí, estic convençuda que no acabaré, però almenys ho intentaré. I tot el que faci ara, ja ho tindré fet, i no ho hauré de fer més tard.
- Però és festa...
- Sí, ja ho sé, però crec que ho he de fer. I, al cap i a la fi, tampoc faré res de l'altre món.
- Home...
- No treballaré pas tant. 10 hores al dia. Potser 11.
- I els dies de festa?
- Depèn. Els dies que seré fora, no. Els altres, sí.
- I resistiràs la temptació de fer una brometa el dia dels sants innocents?
- Bé, ara mateix no me'n ve cap al cap. I no, no crec que en faci cap, de brometa. De fet, tinc 28 hores de cotxe en els propers dies, però dubto que se m'acudeixi res. I dubto que estigui d'humor per posar-n'hi cap.
- I un resum de l'any?
- No tinc temps de fer un resum de l'any com el de l'any passat.
- I parlar del llibre que acabaràs aquest vespre?
- I a qui li interessa?
- I res més?
- Bé, tinc els posts del pont passats, que només he de clicar un botó per publicar-los. Però tampoc sé si té massa sentit fer-ho. Tampoc crec que tinguin el més mínim interès. Com la resta.
- I així?
- Doncs així ara me'n vaig, aquest vespre. I llavors estic obligada a estar quatre dies fora.
- I demà?
- Demà què?
- No miraràs el mail?
- No ho crec. No vull fer-ho.
- I després?
- Després què?
- La resta de dies.
- Ja t'ho he dit, intentaré treballar de punta a punta de dia, a veure si avanço, que sinó no hi ha forma d'avançar.
- Ja, i no miraràs ni tan sols el mail...
- Doncs el mínim que pugui. A veure si ho aconsegueixo.
- A veure si què?
- Sí, ja sé que no acabaré, però almenys ja tindrà cara i ulls.
- I per què ho fas?
- El què?
- Això d'escriure això. Tothom qui ha parlat amb tu les dues últimes setmanes ja ho sap.
- I?
- Doncs això, per què ho tornes a explicar?
- No ho sé.
- No?
- No ho sé, potser no vull desaparèixer així, per les bones, durant un parell o tres de setmanes.
- I?
- I què?
- Doncs que si ja ho has dit a tothom amb qui parles... Per cert, i les felicitacions?
- Quines felicitacions?
- Les de Nadal...
- Aquest any no en vull fer.
- Per què?
- Doncs perquè cada any em passava una tarda o dues escollint una felicitació per cada persona. Em pensava un text diferent per cadascú. I era molta feina.
- I?
- Doncs que m'agradava fer-la. M'ho passava molt bé fent-ho. Però llavors començava a rebre mails.
- I això és dolent?
- Sí. Començava a rebre mails de gent que havia vist la postal. Confirmacions d'aquestes automàtiques. Però una gran majoria de gent ni tan sols contestava amb un simple mail de dues línies donant les gràcies.
- Ah...
- Sí, les solia posar que s'enviessin el dia que estava en el cotxe. I llavors arribava i tenia no sé quants mails... però tots eren confirmació. Només un parell o tres de persones es dignaven a contestar.
- Ah...
- Així que he decidit que aquest any no n'enviava cap. A ningú. I així m'estalvio disgustos.
- Però és injust per la gent que sí que contestava.
- Ja ho sé, però no estic d'humor. És com amb els mails.
- Amb els mails?
- Sí, els mails. Sempre que rebo un mail, contesto. Si és un mail personal, és clar. Però moltes vegades la gent passa dels mails i no contesta.
- Home...
- Sí, ja ho sé, si tothom fes el mateix que jo, acabaríem sempre en un bucle infinit.
- Així doncs, millor que no et contestin sempre, no?
- Bé, però és que en molts casos... hi ha preguntes directes i simplement ignoren el mail. Segurament ni tan sols el llegeixin. Però millor ho deixem estar. No vull marxar així.
- Segur que marxes?
- Crec que sí. Algun dia penjaré els posts del pont, si és que tinc humor. I dubto que digui res més fins després de Reis.
- N'estàs segura?
- Sé que sempre que he dit això, al final no ho he complert. Però ni en tinc ganes, ni tinc humor. Però no vull marxar així, així que, hi ha un petit (molt petit) regal, per qui hagi tingut la santa paciència d'arribar fins aquí.