Els altres corredors

Finalment avui ho he aconseguit, i després de molt de temps sense poder-hi anar, he pogut anar a donar la meva volta. Però no parlaré de mi, que avui la volta ha sigut bastant patètica, ni de les bicis que he trobat (avui n'hi havia moltes!), sinó que parlaré dels altres corredors. Bé, un no és corredor, però és igual. I així inaguro la categoria "personatges".

Tots tres corredors fan la volta en sentit contrari. Bé, si jo la faig en un sentit i tots ells la fan en l'altre, suposo que hauria de dir que sóc jo la que faig la volta en sentit contrari. Però si la volta, en comptes de ser una volta gran fos una rotonda, jo la faria en sentit correcte i ells no.

Crec que el sentit de la volta té a veure amb les pujades i baixades. Jo faig un primer tros de baixada que gairebé no es nota. D'aquells llocs que, si vas caminant, no notes que fan baixada o pujada, però que si hi deixes el cotxe sense fre... doncs el cotxe tira en sentit de la baixada. Aquest és un tros bastant llarg. Després ve la pujada. És una pujada que deu fer entre mig i un quilòmetre, i que a dalt hi ha una senyal d'aquelles de que s'ha d'anar amb compte, perquè el desnivell és més gran que... ara no recordo si diu el 7% o el 10%. Un cop arribes a dalt, hi ha una baixada curta, però també intensa, un tros de pla, i una pujada similar a la baixada.

Mai ho he entès, perquè si començo i acabo al mateix lloc, he de pujar el mateix que he baixat. Està clar, no? Però fent el camí com el faig jo, es nota la pujada forta, i després la baixada i la pujada que són equivalents. Per l'altra banda és al revés. Però en algun lloc hi ha d'haver algun desnivell gran, que compensi la gran pujada.

Però anem pels corredors. El primer és el que li va vendre a ma mare la majoria de llibres que em vaig llegir de petita. Tenia (té) una llibreria. Ma mare anava allà i li deia quins llibres m'havien agradat, i ell sempre sabia quin llibre donar-li que m'agradés. És clar que era difícil trobar un llibre que no m'agradés. A vegades jo també hi anava, i aquell senyor em preguntava què volia. I és que en aquella època ja era un senyor, bastant més gran que els meus pares. Ara ja deu estar jubilat. Puja des de la població gran que hi ha a prop de casa. Cada dia. A primera hora del matí. Si vaig a córrer, me'l trobo i em diu bon dia. Si vaig en cotxe, me'l trobo igualment. Cada dia. De dilluns a diumenge i torna a començar. No crec que es recordi d'aquella nena, però a mi em fa gràcia trobar-me'l.

El segon és en Pau, el periodista. I compte, que segur que ni es diu Pau, ni és periodista. Només que fa cara de periodista i fa cara de dir-se Pau. Imaginacions meves. Entre setmana me'l trobo, si vaig una mica tard, quan baixo amb cotxe. Els caps de setmana me'l trobo més tard, si baixo amb cotxe a la ciutat. Mai me l'he trobat mentre jo corria. Ell també puja des de la població gran (i això significa uns quants quilòmetres!) Sempre està seriós. És alt, tot i que des del cotxe fa de mal dir, i és d'aquelles persones que mai estaran primes.

I el tercer... el tercer va amb gos incorporat. És l'únic que no corre. Com els altres, porta una radio, però en comptes de portar auriculars, la porta sense, que diu que sinó no sent els cotxes. El gos, quan em veu, ve corrent fins a saludar-me. Sort que de petit li vaig ensenyar a no pujar-me a sobre, perquè diria que és més alt que jo. Comença a fer salts al meu voltant, fins que ens creuem amb la persona que passeja el gos. Ens diem quatre coses i després... després continuem el nostre camí. I el gos es queda al mig. Entre l'un i l'altre. Mirant-nos, ara a l'un, ara a l'altre, com si fos un partit de tenis, sense saber si anar cap on va un o cap on va l'altre. Fins que no estem bastant lluny l'un de l'altre i li dic "vés amb l'amo", no sap què fer. Llavors va amb el seu amo, però es gira cada poc, encara pensant si ha de venir amb mi o anar amb ell.