Quatre

Surto a fora. Tinc ganes de passejar. Fa mal dia, però tant em fa. Sóc la primera d'aixecar-me, com sempre. Tot i que no és massa aviat.

Mentre vaig pujant em recordo que ahir algú parlava d'un ciber. Somric. Fa uns anys, ningú en buscava, de cibers. Ara tothom en busca. Algú va dir que n'hi havia un i va explicar on era, però no vaig escoltar.

Està tot tancat i no hi ha ningú pel carrer. Pujo cap a la muralla. Surto del que era el poble i veig unes escales que pugen a la muralla. Dubto. Hi ha unes quantes escales, i podria ser que hagués de donar la volta. Pujo igualment. Quan arribo em trobo amb un horari de visites. Avui no obren, i si obrissin seria massa aviat.

Segueixo el meu camí. No fa fred. Aquí diuen que sí que en fa, però una temperatura voltant els cinc graus al desembre no és fred. O, com a mínim, és la mateixa fred que em trobaria a casa.

Segueixo pujant i arribo al cementiri. Ja no hi ha res més, però dóno una volta per no passar pel mateix lloc. Comença a ploure. Em trobo una dona.

- On vas, tan aviat?

No l'entenc.

- ¿Dónde vas, tan pronto?
- Ah, he anat a passejar.
- Però si plou!

A mi m'és igual que plogui. Pateixo per la càmera, però res més. No he fet cap foto ni en faré cap. No he vist res interessant i la vista des del cementiri tampoc és res de l'altre món.

Torno a baixar. No vaig a l'hotel. La meva companya d'habitació encara deu dormir. Dono una volta per la part nova. Tot està tancat. Només veig tres o quatre immobiliàries i se'm remou l'estòmag al veure que els pisos valen menys de la meitat del que valen on jo visc. I tot i així tot està plagat d'immobiliàries.

Torno a l'hotel. Un passeig curt. El dia no hi ajuda. És un dia trist, i el poble també és trist. En una botiga veig un pare Noel fent l'espegat i somric. La resta, tot és trist. Segueix sense haver-hi ningú pel carrer.