Cansadíssima

20 nens menors de 10 anys.

3 hores.

3 hores seguides, sense descans.

Sí, ja ho sé, l'imma o l'Anna segurament em dirien que això no és res. Però és que jo no hi estic acostumada!

D'acord, estic acostumada a tractar amb grups més nombrosos. Però són gent més gran. I a la gent més gran és molt més fàcil de fer-los quadrar. No es posen a cridar. No et venen de 10 en 10 (o de 15 en 15) corrent:

- Lluna, Lluna, i jo?
- I jo què?
- I nosaltres què fem?
- I després què hem de fer?
- Ei, que m'ha fet això!
- S'ha portat malament!
- Lluna, i jo? Va, digues, digues, digues!
- Primer era jo!
- Que no, que primer era jo!

Els "nens" més grans es comporten. No corren. No criden. I no et fan cridar a tu. D'acord, ho reconec, la última frase és mentida.

3 hores només!

Però no m'aguanto dreta. Gairebé no tinc veu de tant cridar. Avui somiaré nens que m'envolten i tots m'estiren el jersei per una banda o una altra demanant-me què han de fer, on han d'anar, com ho han de fer.

Realment, tothom hauria de passar almenys un dia així. Potser llavors els mestres estarien més valorats.

Ara els nens deuen jugar, sopar o el que sigui. I jo estic aquí, fent un informe que em costarà una hora ben bona. Potser fins i tot dues.

Almenys, però, ara estic asseguda, no he de cridar, i, a part del ventilador de l'ordenador i els meus dits teclejant, hi ha silenci absolut.