5 moments

- Ostres, ja tornem a estar enmig de l'embús.
- Què volies? Si marxes a l'hora dels coles...
- És que estava cansada.
- Ja, i quants dies fa que estàs cansada?
- Mmmm...
- Vols que t'ho digui jo?
- No cal...
- A les 7 hauries de ser al gimnàs, no parant el despertador.
- Bé, jo...
- Mira els núvols!
- Sí, es mouen.
- M'encanta veure com es mouen els núvols.
- I a mi.
- És clar.
- Però...
- Però què?
- No es mouen tots. Mira allà dalt!
- Doncs tens raó.
- És curiós: no fa vent, uns núvols es mouen i, més enllà, tornen a estar parats.
- Estan macos, així: un fons de núvols parat i uns núvols en primer pla que es van movent.
- Va, tira, que encara et pitaran!



- Escolta, tu em podràs donar consell...
- Jo?
- Sí, tu...
- Digues.
- Bé, tampoc és que necessiti consell. És...
- Què és?
- Doncs res, una persona que he conegut.
- Ah...
- No, no diguis ah. Que no és el que et penses.
- I doncs, què és?
- Doncs és una persona que em pensava que seria d'una forma i és completament diferent.
- Què vols dir?
- Que és bastant xula.
- Ui...
- Sí, ja saps com m'agrada a mi la gent xula...
- Sí, ja ho sé.
- El problema està en què... bé, tothom que me n'havia parlat m'havia dit que li queia molt bé, que si això que si allò altre.
- Tothom te n'ha parlat bé?
- Sí. I com que està enmig d'un grup, jo em pensava que seria molt maco...
- I?
- Doncs que no ho és. I el més fotut és que... no li puc dir a ningú!
- Per què?
- Doncs perquè a qui li podria dir, el tenen en molt bon concepte.
- I tu no?
- No! Què va! I sé que em podria equivocar, que només l'he vist un parell de cops, però... és la forma com es comporta, el que fa... xuleria pura.
- Doncs no diguis res.
- Ja... Però, per què he de tenir una percepció tan diferent de l'altra gent?



- Ostres tu, has vist qui acaba d'enviar un mail?
- És clar, si jo sóc tu i tu ets jo...
- No m'ho esperava pas.
- Ja...
- Ostres, i a sobre l'ha posat amb prioritat alta!
- Va, llegeix...
- Has llegit?
- Sí...
- O sigui, que resumint...
- Saps resumir?
- Va, calla. Em diu que ho sent molt, que s'ha carregat allò.
- No, si ja ho havia llegit.
- Si és que ja li vaig dir...
- Què li vas dir?
- Que li explicaria com anava, o que m'ho digués, i que ja ho faria jo.
- I què et va contestar?
- Que res, que ja havia mirat com anava, i que cap problema, que no calia que li expliqués, que ja s'espavilava sol...
- I?
- Doncs que no s'ha espavilat. I, a sobre, ho ha espatllat tot...
- I ja li has cantat les quaranta?
- No...
- No?
- És que no puc!
- Què vol dir que no pots?
- Que sóc incapaç d'enfadar-me. Que em dic a mi mateixa que li hauria de dir de tot, que ja li val. Però... hi penso i només ric. Que no em puc enfadar.
- Que t'has pres alguna cosa?
- Un got d'aigua? No, si no sé per què. No sé si és la forma de demanar perdó o el "és que ho he intentat fer perquè no ho haguessis de fer tu"...
- Sí, però ara tu tindràs més feina...
- Ja ho sé.
- Doncs?
- Que no, que em poso a riure i no puc enfadar-me!
- Noia, permet-me que t'ho digui, però tu no estàs massa bé del cap!


- Em queden 10 minutets.
- Abans de què?
- Abans de marxar. Connectaré un moment el messenger.
- Mira, no tens cap mail... Veus?
- I això? Si que és ràpid!
- Ràpid?
- Sí, això s'acaba de connectar i ja tinc algú que em diu algo.
- I què diu?
- Felicitats :-)
- Però si no és el teu aniversari ni res que se li assembli...
- Ja, però tampoc fa falta...
- Ah...
- Serà per això que no em puc enfadar? No, em sembla que no...


- I, finalment, cap a caseta.
- Sí :-)
- Ja només queda un semàfor per sortir de la ciutat.
- Sí :-)
- I aquesta fressa?
- Un missatge al mòbil. Qui serà, qui serà...?
- Ja l'has llegit?
- ...
- De què rius?
- Saps de qui és?
- No...
- Jaja, ja m'imagino la situació.
- Quina situació?
- Doncs ell amb un amic al bar.
- I ha de ser al bar?
- Sí, diria que sí. Amb un amic, parlant de no sé què (prefereixo no saber-ho) i llavors dir: "Doncs jo conec una noia que..."
- Ja, quan es comença a exagerar.
- Sí. I la conversa continua "doncs no m'ho crec", "és veritat, ja veuràs: ara li envio un sms i ja veuràs com em diu que és veritat".
- I t'ha enviat l'sms.
- Sí.
- I era veritat?
- No.
- I què faràs?
- Què vols dir, que què faràs?
- Contestaràs?
- Sí.
- Faràs quedar malament al teu amic...
- Bé, tampoc som amics.
- Però té el teu número de mòbil.
- Ja. Però en fi, no li vindrà d'aquí. És que ho ha exagerat tot massa.
- Massa?
- Sí. Imagina't que parles del Bilbao.
- I per què del Bilbao?
- Em deixes acabar? Dues persones parlant de futbol i una dient a l'altra: "és que el Bilbao ha sigut campió de la Champions".
- Però això és mentida!
- És clar. Podria dir que ha sigut campió de la lliga, però no de la Champions.
- Entenc.
- I si algú em preguntés que si és veritat que el Bilbao ha guanyat la Champions... bé, no podria dir que sí ni deixar-lo viure amb la ignorància.
- És clar...