dijous, 14 de desembre de 2006

Dos

Em sembla que em vaig passar, amb això del "des". Però suposo que ho publicaré igualment. Si més no, era vàlid ahir. Va ser vàlid fins que... fins que es va obrir la porta del davant. Des de llavors, m'he passat el dia rient.

Algú em va dir que sempre reia, que li agafaven atacs de riure i no sabia per què. Bé, ara ens agafen a les dues. Tot el dia juntes.

La qüestió és que les dues tenim les mateixes manies i per això coincidim. Ens enfadem si hem d'anar a dormir massa tard, ens aixequem aviat, ens agrada anar amb molt de temps...

És injust, suposo. Escric quan les coses no van bé, però quan van bé llavors no puc escriure, perquè no tinc temps. I així només es veu la part dolenta, la part deprimida. De fet, d'aquí a dos segons segur que sentiré com truquen a la porta.

Tot i així, sé que connecto amb poqueta gent. Però si em passo el dia rient (no somrient) a qui li importa?