Fas moltes coses...

No soporto aquella mirada: "I ja tens temps de fer tot això?"

I què he de contestar, llavors, jo?

Doncs que sí, perquè sinó no ho faria. Algun dia deixaré de fer totes aquestes coses. O no. Però mentrestant, què he de fer?

Sí, avui porto tres posts, i això és un senyal de que qui sigui que estigui llegint això hauria de fugir.

Sí, faig moltes coses. Coses que potser no hauria de fer. Coses que em porten temps i que, al cap i a la fi, tampoc em donaran res. Però les faig. Perquè sí. Perquè m'agrada fer-les.

Perquè m'aixeco al matí i, si estic d'humor, vaig a gimnàs. Vaig a treballar. M'agrada el que faig. Realment no m'agradaria haver de fer cap altra feina. Però bé, no sé què em portarà el futur, i la cosa no està massa bé, que diguem. Arribo a casa al vespre. Ja és fosc. Ara ja no tant, però gairebé. I què? Què he de fer? Posar-me a mirar la tele? La veritat, ni ganes. No sé què hi fan, però passo de la tele. Llegir? Sí, ja ho faig. Què més puc fer? Doncs, realment, el que faig: embolicar-me a fer cursos i dedicar-me a fer coses. A vegades continuo treballant, però poques. No tinc res a fer, i sovint no tinc massa ganes de continuar treballant.

Sí, ja ho sé què hi va aquí. Però, o tinc molt mala sort, o sóc molt mala persona, o alguna cosa passa, però jo no sé quina és.

Aquesta setmana, però, no he fet gairebé res (res de profit, s'entèn). Així que després dels 3 posts d'avui, ja ho deixo i dubto que digui res fins no sé quan, que espero deixar enllestides unes coses (coneixent-me, això no serà d'aquí a gaire temps, potser demà mateix).

Avui em sembla que no ha sigut un bon dia. 3 posts ho confirmen. Un descobriment. No res important. Bé, sí que és important per mi, però és una cosa que ja m'esperava. Però que ja m'ho esperés no vol dir que no m'hagi sabut greu.

Demà serà un altre dia. Espero que millor que avui.