dimecres, 5 d’abril de 2006

La mona

Avui he passat per davant d'una pastisseria. I què he vist? Doncs que l'aparador estava ple de mones. I jo, que sóc tan despistada, m'he dit a mi mateixa: "Coi, cada cop les posen més aviat" (sí, feia temps que no passava per davant de cap pastisseria). Llavors m'he adonat que la setmana santa ja és aquí.

Últimament, cada any, per aquesta època, quan veig una pastisseria, sempre tinc el mateix pensament: "què coi hi fan les mones aquí?" Quan jo era petita, no hi havia mones. Era una cosa que feia la gent de Barcelona. Aquí teníem el tortell de ram i no teníem mona. Però ara les coses han canviat.

Bé, de fet jo era una privilegiada, tot i que no sé si dir-ne privilegiada o no. El meu padrí és d'aquí, així que cada any em comprava un tortell pel ram. Però la meva padrina és de l'Espanya profunda. D'allà on és ella, no hi ha tortell de ram. Tampoc hi ha mona de pasqua. Hi ha el "roscón", també per pasqua. Quan jo era petita, ella sempre volia que jo tingués el "roscón" (que vindria a ser com un tortell), però per aquí no hi havia "roscons". I com que jo acostumava a passar la setmana santa fora de casa, a llocs on hi havia mona, el meu pare em comprava una mona cada any, de part de la meva padrina.

Sempre recordaré la meva última mona. No sé quants anys tenia. 10? 11? Potser 12. No en tenia més.

Estava lluny de casa, però el meu pare va venir i em va portar la mona. El diumenge de pasqua. No sé si és el dia de la mona a Barcelona. Ho podria buscar, però em fa mandra. El que sí que sé és que és el dia del "roscón" al poble de la meva padrina.

Aquell dia les persones que estaven amb mi van desaparèixer. El meu pare va arribar amb la mona. No recordo com era, però em va dir que era per compartir entre tota la gent que érem allà. 8 o 10 persones. Però jo estava sola. Les meves companyes m'havien deixat allà, havien marxat sense dir res. I tenia una mona que era meva...

Vaig començar menjant-ne un tros, el que em corresponia. Total, la mona era meva...

Però el temps seguia passant. La mona estava allà. I estava tan bona... A més, les altres havien marxat sense dir res. No es mereixien tota la mona per elles. I estava tan bona... Així que me'n vaig menjar un altre trosset. I un altre trosset. I un altre...

Quan me'n vaig adonar, la mona s'havia reduit a la meitat. Em vaig mirar la mona i la mona se'm va mirar a mi. I, és clar, quan vaig veure tot el que m'havia menjat, el meu cap (molt intel.ligent, ell) va pensar: "Ostres, si ara venen les altres, què els dic? Que m'he fotut jo sola mitja mona? Mitja mona que havia de ser per totes?"

Però, és clar, no tenia sortida. Ja m'havia menjat mitja mona. Així que vaig fer l'únic que podia fer: acabar de menjar-me-la tota. I amb rapidesa, no fos cas que arribessin i em trobessin amb les mans a la massa (vull dir, a la mona).

Crec que des d'aquell dia vaig avorrir la xocolata negra. Veig la xocolata negra i sóc incapaç de menjar-ne (però només de negra, eh!)

D'aquell dia, el que més recordo és el mal de panxa. Gairebé no em podia ni moure. La panxa em feia tan de mal que pensava que rebentaria. Quan va arribar l'hora de sopar, no vaig ni tocar el menjar. "És que em trobo malament". "Em deu haver fet mal alguna cosa". Coi, quin mal de panxa!

El dilluns encara tenia mal de panxa. Els meus pares em van venir a buscar. Mentre tornàvem cap a casa, el meu pare va i em pregunta:

- Les ha gustado, la mona, a las otras?
- Sí, mucho.

Els meus pares no van arribar a saber mai que m'havia menjat tota la mona jo. Les altres no van arribar a saber mai que em vaig menjar la mona que havia de ser per totes. Però en aquell moment ho hagués preferit... si això m'hagués fet marxar el mal de panxa.

3 comentaris:

maiagust ha dit...

ieeeeeah! que bo!
el crim perfecte!
molt bona la història (com la mona, suposo...!)

Dan ha dit...

Golafre!
;-)

Llum ha dit...

Ui, el crim perfecte no! Si hagués sigut perfecte, no m'hagués fet tan de mal la panxa...

Golafre? Ui, des d'aquell dia vaig dir que mai més... i (fins ara) ho he complert.