dissabte, 8 d’abril del 2006

I, malauradament, la història es repeteix

No fa ni un any. Però, malauradament, la història s'ha tornat a repetir.

Sí, no és exactament el mateix.

Sí, no és la mateixa persona (tan de bo pogués ser la mateixa persona!)

Però la mateixa sensació.

Quan veus l'ambulància com arriba. Quan veus algú a qui posen a dintre de l'ambulància. I l'ambulància que se'n va.

I tu et quedes a casa. Esperant. Esperant, què?

Avui el dia ha començat ple d'il.lusió. Per dues coses. Però, qui se'n recorda, ara?

Des de l'agost de l'any passat he passat tantes estones d'hospital en hospital, ara per una persona, ara per l'altra, que fins i tot sembla irreal.

Però aquesta sensació, l'ambulància que ve tan ràpid a buscar algú, algú que somriu des de dintre de l'ambulància...

Per què passen les coses tan ràpid? No et recuperes d'una, que ja en ve una altra.

I l'ambulància, que marxa cap a l'hospital.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Llum, espero que no sigui res i se'n surti (us en sortiu) ben aviat.

Anònim ha dit...

Ostres noia... Anims i que no sigui res aquesta vegada!

Anònim ha dit...

Moltes gràcies a tots dos. Veurem com va tot.

Anònim ha dit...

Que sigui només una anècdota, llum.

Anònim ha dit...

Gràcies, pere.

La cosa no té massa bona pinta, però.