divendres, 21 d’abril del 2006

La mà

Hi havia una vegada una nena petita que sovint es mirava les mans, com tots els nens petits. Ja des de ben petita es va adonar que les seves dues mans no eren exactament iguals. Però ella creia que era normal: la mà dreta era així, i la mà esquerra era aixà.

Quan tenia 7 o 8 anys li encantava llegir. Llegia tot el que li apareixia per davant, que normalment eren contes de princeses o similars.

Un dia, no sap ni com, ni quan, ni on, ni per què, es va trobar amb una revista on parlava de les mans. I ella, curiosa com era, s'ho va llegir.

Es va mirar la mà esquerra i tot era com deia la revista. Però llavors es va mirar la mà dreta i... Es va tornar a mirar la revista per veure on hi havia l'explicació de la mà dreta. Però no hi era.

Durant un temps, va estar mirant totes les mans que se li posaven al davant. Mans petites, mans grans. Mans conegudes, mans estranyes. Mans netes, mans brutes. Mans clares, mans fosques. Mans cansades de treballar, mans amb pocs anys de vida.

I no en va trobar cap com la seva mà dreta.

Poc a poc, va anar deixant això de mirar-se les mans de l'altra gent. D'una banda, perquè va veure que no era massa fàcil mirar-se el palmell de la mà de les persones sense el seu permís. I de l'altra, perquè quan deia a algú que li ensenyés la mà i explicava el motiu, o bé es reien d'ella, o bé li deien que era una solemne tonteria.

Així que ja tenim a la nostra nena, amb una gran imaginació, cansada de llegir contes de princeses i amb una característica a la mà que no tenia ningú més.

Com sembla inevitable, la nena es va muntar tota una història, sobre algú que tenia una mà com la seva. Algú que algun dia trobaria i que entendria tot això de la mà, precisament perquè tenia la mateixa característica a la mà.

Van passar els anys i la història va quedar oblidada a la ment. La nena va deixar de mirar el palmell de la mà de l'altra gent. I es va oblidar de totes aquelles històries.



Però la nena, que ja ha crescut una mica, segueix tenint aquella característica a la mà. I cadascú es veu el seu propi palmell més d'un cop al dia.

De tant en tant, aquella nena encara pensa que no ha trobat mai ningú amb una mà com la seva.

14 comentaris:

Anònim ha dit...

Em fas pensar en la pelicula Gattaca, on surt un pianista que toca una peça composada per 12 dits.
Quan acaba l'actuació, és veu en una foto d'un cartell que té sis dits a cada ma.

Anònim ha dit...

Ostres, no! Jo no tinc 6 dits a les mans! Vull dir, que entre totes dues en tinc 10, 5 a cada mà.

Al que em referia és una xorrada! Però és visible a la foto...

Anònim ha dit...

???????
Alguna cosa de les lines de la ma?

Anònim ha dit...

Sí, alguna cosa de les línies de la mà...

Anònim ha dit...

a mi m'has fet recordar un capítol de friends, on en joey està molt emocionat perquè en un casino ha descobert el seu bessó de mans... tot i que a tu encara et falti trobar-lo ;) i no, no sóc jo...

Anònim ha dit...

Llàstima! Jo que pensava que posant la foto trobaria el meu bessó de mans! :-)

Ostres, no recordo aquest capítol de Friends!

Anònim ha dit...

potser la linia que va de banda a banda? No es habitual, pero de linies, no n'hi ha dos d'iguals, de manera que ....
Es la teva i amb aixo n'hi ha prou.

Anònim ha dit...

El triangle de la part esquerra?
Et falta una línia?
La foto està desenfocada expressament?

Anònim ha dit...

sóc unc cas perdut... m'has fet badar una bona estona mirant la teua mà i la meua!
però després de molt mirar ja sé lo que és: tens els dits molt curts! (o és que la foto està tallada? ... quin gran xiste, eh?)

Anònim ha dit...

Ja ho sé, Dan, que de línies no n'hi ha dues d'iguals, però... és que quan diuen això de llegir la mà i comencen: la línia del no sé què i la línia del no sé què més... Doncs mira, que jo no me les trobo! I en canvi tinc una autopista de banda a banda de mà!

Ostres, pere, tens raó: no havia vist mai que tenia un triangle a la part esquerra de la mà! El fet de que em falti una línia ja ho comento més amunt. I pel que fa a estar desenfocada... podríem dir que sí... Tot i que ha de ser difícil de fer-la bé enfocant (compant amb què només volia mostrar una petita part de la mà).

Bona, maiagust! I bé, si veiessis tota la mà veuries que els meus dits no són curts, precisament. Però callo, que ja n'hi ha prou amb la foto!

Anònim ha dit...

De fet, tens dos triangles oposats i complementaris, que units donarien... un rectangle?

Anònim ha dit...

Doncs potser sí, pere. Això li agradaria molt a en Christopher (ai, que això no anava aquí!)

Anònim ha dit...

Jo sempre havia sentit a dir que una "autopista" de banda a banda de la mà és símptoma d'un caràcter d'aquells que hi van.
Però qui sap...

Anònim ha dit...

Ostres, Zinc, no diguis això... Jo no sóc així... Aquesta és la prova de que això de les línies de la mà no és una ciència exacta, ni molt menys!