dissabte, 1 d’abril de 2006

Un grup heterogeni

Quan m'ho van proposar, vaig pensar: "jo?" Però qui m'ho va proposar tenia tantes ganes i tanta empenta, que vaig dir que sí. No ho havia fet mai. Bé, almenys no així, però vaig pensar que ja me'n sortiria.

Avui m'he recordat de la meva mare, de quan explica històries de quan ella anava a cole: una sola professora i un grup d'alumnes molt heterogeni: des dels petits, que encara no sabien ni llegir ni escriure, als grans, que havien d'aprendre altres coses. Aquelles mestres (i ho dic en femení perquè la majoria eren dones) tenen tota la meva admiració. No havia de ser pas gens fàcil. Sí, bé, en aquella època tothom creia i feia el que deia la mestra, però ho repeteixo: no havia de ser gens fàcil.

Jo, de fet, faig el que puc. Però no és fàcil. El meu grup és heterogeni. Al principi només hi havia dues persones. Ara són més. Unes quantes més.

Avui ha aparegut una persona nova. Amb una mica de vergonya, sense atrevir-se a obrir la boca. Quan el seu pare ha marxat, li he preguntat quants anys tenia. I quan m'ha contestat, he comptat (no és massa difícil) i he vist que ha nascut aquest segle! Sí, encara no deu saber ni llegir ni escriure. I sí, ja se li veia que era molt petita.

Què s'ha de fer quan tens un grup tan heterogeni? El grup va des d'algú que ja està a punt d'anar a l'institut fins a la petita, que encara no fa primer.

Fa temps vaig llegir una frase que tenia tota la raó. No em recordo els tants per cents exactes, però diria que era una cosa per l'estil de: quan llegeixes una cosa, n'aprens un 10%; quan la sents, un 20%; quan l'escoltes, un 30%, quan la veus, un 40%; quan l'estudies, un 50%; quan la discuteixes, un 70% i quan l'expliques, un 90%. Segur que no són aquests els percentatges, però per aquí anava la cosa. És com l'efecte Coriollis. Quan t'ho expliquen a classe dius: "ah, sí", i et penses que ho has entès. Però el dia que vas al Cosmocaixa i ho veus, penses: "ara sí que ho he entès". Però llavors et poses a parlar-ne amb algú i no saps com explicar-ho. I, finalment, el dia que ho has d'explicar a algú i busques informació de com explicar-ho... aquell dia te n'adones que no ho havies acabat d'entendre. I bé, potser algun dia tornaràs a pensar que no ho entens...

Per això, i perquè el grup és tan heterogeni, de tant en tant intento que tothom treballi una mica, com avui. Sí, a mi no em costa res ensenyar-li les coses més bàsiques a algú. Aquestes coses ja les tinc bastant superades. Però... els serveix molt més als alumnes si ho han d'explicar ells.

Avui m'he sentit molt orgullosa d'una de les meves alumnes. Fa menys d'un any que la conec. El primer dia que va arribar, no sabia gaire cosa. Així que vaig agafar a l'alumne amb més nivell i li vaig dir que li expliqués una cosa senzilla. Em va sorprendre, perquè em pensava que ja ho tenia dominat, i li va costar molt explicar-li. Avui, pocs mesos més tard, aquesta nena que va venir sense saber gairebé res, li ha explicat aquesta mateixa cosa a la nena petita. I ho ha fet molt bé. Fa uns mesos ni tan sols ho sabia, però ara ja ho domina.

Al cap d'una hora, quan ha sigut hora de marxar, la nena petita s'ha quedat allà. No volia marxar. És tan petita! M'ha aguantat tota una hora seguida! I encara en volia més!

A vegades em dóna la impressió que no me'n surto. És difícil. Si faig alguna cosa massa difícil, les persones que estan més retrassades no hi arriben. Si faig alguna cosa massa fàcil, les persones més avançades s'avorreixen.

Però, segons sembla, estan contents amb mi. I estan contents amb els resultats. Jo encara al.lucino que els resultats siguin tan bons. Perquè ho són. I que el mèrit és de tota aquesta gent que m'aguanta... però tot i així, em fan sentir orgullosa quan veig que les coses van bé. O quan la nena petita en volia més. O quan...

Tot i així segueixo pensant com fer-m'ho. És difícil, tractar amb un grup tan heterogeni. Mai no saps què has de fer. Però, segons sembla, tampoc ho faig tan malament.