dissabte, 1 d’abril de 2006

Com estàs?

- Hola, tens un moment?

- Sí.

Mira, no tinc cap ganes de tenir aquesta conversa. I, per la cara que fas, tu tampoc. Però què vols que et contesti? Que no?

- Com estàs?

- Bé.

No. No em preguntis això. Pregunta el que vulguis, però no segueixis per aquest camí. Què vols, enfonsar-me? No, no m'ho preguntis.

Tot i que, ara que ho preguntes, estava perfectament. Però no estava tan bé com em pensava. Perquè aquesta pregunta m'ha tornat uns dies enrere. Coi, per què m'ho preguntes? I després de tants de dies? Au, va, home, a això has vingut?

- No t'enfonsis ara, eh!

- No.

Perfecte. Segueix pel mateix camí. Fins fa un moment jo estava perfectament. De fet, fins i tot aquest matí jo anava pensant que tota la vida les coses me les he guanyat, i que això hagués sigut un regal i no m'hagués sentit bé pel cop de sort. Sí, ja ho sé, sóc burra, però és el que pensava. Però ara vens i em dius això. Va, deixa-ho estar. Total, quina importància té? Vull dir: quina importància té per tu?

- És que tal persona em va dir que estaves molt enfonsada.

Osti, perfecte. I aquesta persona ja no ho va saber per mi. Ja només em faltava això. Tio, que no teniu feina? No n'hi ha prou de safareig?

Per què sóc tan burra? Per què tot això que em ve al cap és incapaç de sortir i dir-ho de paraula? Això i coses que venen darrere. Només sóc capaç de fer que sí amb el cap. I tampoc serveix per res, perquè qui parla amb mi no s'atreveix a mirar-me a la cara.

Quan marxa, em torno a tencar amb clau. No ho havia fet mai, i en menys d'una setmana ja ho he fet dos cops.

Al cap d'una estona (poca) sento que truquen a una porta i veig com intenten obrir la meva. Em quedo quieta, sense fer fressa. No sé qui és. Si és algú que volia alguna cosa important, ja tornarà. I sinó, doncs tampoc passa res perquè no m'hagi trobat. Al cap i a la fi, quan marxo per un moment tenco amb clau. I prefereixo que es pensin que he marxat, o que estic vés a saber on, que no pas que vingui algú més a preguntar-me com estic. Perquè tinc el convenciment que, a la que entri algú, em preguntarà com estic.

Al cap d'una estona, obro i me'n vaig a donar un volt. No he fet ni 10 passos, que em trobo amb algú. "Com estàs?" Toca't els ... !!!!!!!! Jo m'he aixecat que estava perfectament, però ara mateix em venen ganes d'agafar els trastoquets i anar-me'n a casa. Ni tan sols jo sabia que no estava bé. Però voleu deixar de preguntar-me que si estic bé? Estic bé. Sempre i quan no em comenceu a preguntar si estic bé.

Quan aconsegueixo recuperar-me de l'altre, em trobo algú altre. Algú que l'altre dia em va començar a preguntar que com havia anat tot quan jo estava (i ell ho va veure) atenent a una altra persona, que no sabia res del tema, però que va escoltar molt atentament tota la conversa, i que, per la cara que va fer, ara ja ho deuen saber tots els seus coneguts, que també em coneixen a mi. No teniu feina? Si voleu, ja us en dono una mica jo, a tots plegats!

No content amb això de l'altre dia, el primer que fa quan em veu és preguntar-me altre cop el mateix.

Fins que apareix una persona que feia molt temps que no veia. El primer que fa és preguntar-me: "Hola Llum, com estàs?" L'escena s'ha repetit unes 10 o 12 vegades l'última setmana, i això que feia com 3 o 4 mesos que no em deia res.

I, per acabar amb el tema, em ve algú més i em fa una pregunta que... i aquest algú ja és la tercera generació de xafarderia. A sobre, amb el convenciment que m'ho pregunta per explicar-ho a la primera persona que apareix en aquest post.

De veritat, per què no em deixeu en pau?

És que el meu cervell té una ordre acció-reacció que em posa dels nervis. A l'acció "escoltar com algú em pregunta com estic" té la reacció "activar els llacrimals". Tant li fa que jo estigui perfectament. Tant li fa que sigui la persona més feliç del món. El meu cervell es gira i es dedica a fer-me la punyeta.

Sí, està clar, no em passa sempre. Però gairebé. Sempre que el meu cervell detecta una mica de preocupació de la persona que ho pregunta. O interés. O que veu que potser s'ha equivocat jutjant algú (tot i que em sembla que en algun cas no s'ha equivocat, però el simple fet de sentir-ho, ja ho activa).

Per què coi sóc tan bleda?

2 comentaris:

solarist ha dit...

El problema es l'expressió "Com estàs?" Pot tenir molts significats i amagar infinites preguntes diferents al darrera amb no menys intencions diferents. Jo sempre l'uso sense malicia eh? hehehe

Llum ha dit...

Ai, que ja m'he embolicat i ja he dit coses que no eren. Hi ha més d'un tipus de "Com estàs?"

Hi ha el "Com estàs?" que ve seguit a l'hola: "Hola, què tal, com estàs?" Aquest és aquell en el que sempre contesto que bé i prou.

Suposo que hi ha més "Com estàs?", però el que em referia jo és aquell "Com estàs?" que et diuen quan saben que alguna cosa no va del tot bé o així. No ho sé, suposo que és el fet de veure algú que es preocupa per mi o alguna cosa per l'estil, el que em fa saltar. És una cosa que no he entès mai.

Que l'uses sense malícia? No en tinc cap dubte (o sí, jo què sé). El problema és aquest: que el que m'afecta no és el "Com estàs?" dit amb malícia. El que m'afecta és precisament tot el contrari.