divendres, 14 d’abril de 2006

Xènia

Ahir em va agradar, això d'escriure com si parlés amb algú. Sí, em vaig embolicar, i últimament estic escrivint massa. Però, en fi, què hi farem!

Així que vaig anar a dormir i vaig decidir que m'inventaria un personatge a qui poder-li enviar "cartes" (ai, a la meva edat i amb amics invisibles!) Sempre és més fàcil parlar amb algú concret que escriure vés a saber com.

No, no tinc intenció de convertir això en "cartes a la Xènia". Què va! Si, probablement, aquesta sigui la única carta que li envii. O potser no. El futur ho dirà.

Per què Xènia? Bé, en el meu cas, la majoria de coses sempre tenen una raó. I aquesta, com no podria ser de cap més manera, també. Li volia posar senyor o senyora X. Però m'ha semblat massa fred... Així que he pensat en un nom que comencés per X. He començat a pensar: Xavier. Sí, Xavier. Algun altre? Mmmmmm... X? Xaviera? Com pot ser que no hi hagi més noms començats per X? Xa...? Xe...? Xi...? I si li digués xilòfon? Xo...? Xu...? Fins que m'he anat a dutxar (amb X) i tatxan (amb X), ha aparegut un nom: Xènia (amb X). Així que et diré Xènia. Perquè em dóna la gana. I perquè m'agrada.

Avui, Xènia, et volia parlar d'una cosa. Tot i que ara, amb tot això del nom crec que ja ho he oblidat. Però no, no ho he oblidat del tot. Últimament més d'una persona m'ha dit que havia d'aprendre a vendre'm. Ei, però jo no estic en venta, eh, no fotem! Suposo que quan una cosa te la diuen més de dues persones has de començar a pensar a fer-los cas...

Però, per què? Jo sóc jo. I no m'agrada dir mentides. O, per dir-ho d'una altra manera, no m'agrada dir mitges veritats. No m'agrada dir "jo sóc", "jo sé", "jo tinc"... quan sé que no és veritat. O, almenys, quan sé que no és veritat del tot. Jo sóc com sóc, com tothom. I no tinc perquè fer veure que sóc algú més... més què? Més intel.ligent? Més treballadora? Més simpàtica? Més el que sigui?

Però, de la mateixa forma que jo sóc així, també tinc certa afinitat amb la gent que és així. Que sí, d'acord, en un primer moment si em ve algú dient que és vés qui sap què potser m'ho creuré. Però si tinc dues persones a davant i una em diu que és qui sap què i l'altra calla i no diu res... tinc molt clar quina prefereixo (en el 99% dels casos).

Potser m'equivoqui. Però tothom té coses bones (i coses dolentes, és clar). Alguns es passen el dia explicant al món les seves coses bones. D'altres callen. I no dic que sigui el meu cas, perquè jo al cap i a la fi no sóc res més que una noia senzilla, però sovint són molt millors les coses bones que aquestes persones que callen amaguen que no les que les altres persones esbomben pel món. Només cal una mica de paciència. En alguns casos potser massa. O potser no, mai se sap.

Jo sovint em sento petita, poca cosa. Aquesta gent que esbomben pel món les seves virtuts m'hi fan sentir sovint. Massa sovint. Però se'm sol passar. Perquè solen presumir de coses que en realitat no tenen (visca els tòpics). El problema és que aquestes persones que callen també m'hi fan sentir. M'hi fan sentir quan finalment diuen alguna cosa, o quan me n'entero d'alguna cosa (hauria de deixar de buscar al google, quan em trobo una d'aquestes persones...) Sovint penso: "I aquesta persona, per què hauria de perdre el temps escoltant algú com jo?"

Però, és clar, tu Xènia ets inventada i estàs feta per això: per escoltar-me. Així que no em fa res explicar-te els meus rotllos.

El món dels tímids és dur. El món de la gent que no ens sabem vendre, també. Perquè, és clar, jo callo, no vull fer nosa, no vull fer perdre el temps a ningú. Però la gent amb qui m'acostumo a portar millor també és així. Però si jo callo, tu calles, tots callem... com arribaré a saber el que amagues? Perquè hi ha tanta gent que amaga coses. Hi ha tanta gent maca que s'amaga darrere el silenci...

4 comentaris:

solarist ha dit...

Es molt dificil trobar el compromís entre "vendre's" i "amagar-se" en el silenci. Jo penso que cap dels dos extrems és bo, pero trobar un punt mig em sembla extremadament dificil.
Jo sempre em passo per una banda o per l'altra, tot i que si he de ser sincer, trobo que no hi ha res millor que la gent modesta que quan convé deixa en evidencia amb nomes una frase o un comentari al "fantama" de torn...

Llum ha dit...

Això també ho diu Confucio? :-)

No, és clar que els extrems no són bons. Però jo, si he de triar un dels dos extrems, tinc claríssim amb quin em quedo.

Ja m'agradaria a mi, no passar-me sempre pel mateix extrem... De fet, t'ho pots mirar així: si un cop et passes per un extrem, i un altre per l'altre, en mitjana ho estàs fent perfectament bé!

I sí, tens raó. Els millors són els modestos que amb una sola frase saben deixar en evidència al fantasma de torn. Tot i que ha de ser molt difícil, de fer això. Sobretot si tens els reflexos lents, com una que jo sé...

Això meu no té remei: és més llarg el comentari que la majoria de posts d'altra gent!

Anonymous ha dit...

hey

Llum ha dit...

Veig que et diverteix deixar aquests comentaris...