divendres, 7 d’abril de 2006

Un cop a la vida

Hi ha coses que només passen un cop a la vida. Saps que només tindràs una possibilitat: si ho fas bé a la primera, perfecte. Sinó, et quedaràs tota la vida pensant què hauries pogut fer perquè allò hagués sigut millor, per aconseguir el que realment volies. En alguns casos, la resposta és, simplement, res. Podries haver fet un munt de coses més, però no era el teu moment. Podries haver fet les coses perfectament bé, però no era el teu destí (si és que existeix això del destí, però ho deixaré estar, que encara m'allargaria massa sobre el tema).

Més d'un cop he sentit que em trobava en una ocasió única a la vida, que si no l'aprofitava en aquell moment, ja no tornaria a tenir aquella ocasió mai més. Però, contràriament al que hauria de ser normal, com més gran em faig, més em costa convèncer-me que puc fer-ho, que ho aconseguiré. Recordo una nena (noia?) de 13 o 14 anys. Una trucada telefònica des d'una cabina (en aquella època encara no hi havia mòbils enlloc). I una veueta que em sortia de dins, tota decidida, que li deia al meu pare que ho aconseguiria. Un dia més tard, aquella nena (noia?) de 13 o 14 anys es va tirar a la piscina. Convençuda que era aquell dia o mai. I va ser aquell dia. No era res excessivament important. Era important per aquella nena (noia?), que havia treballat per ser on era els 3 o 4 anys anteriors. Aquella nena que es passava les hores del pati fent coses rares (o sigui, treballar per aconseguir allò). Però no era res que comportés fama ni glòria. Al cap i a la fi, 13 o 14 anys més tard, ningú es recorda d'aquella gesta. Bé, jo me'n recordo. Els meus pares se'n recorden. Però ningú més. Ni surt a internet (i millor que sigui així, que ja en tinc prou amb què surtin depèn de quines coses), ni surt enlloc. Jo no ho explico mai a ningú a qui conegui (per què?) i s'ha acabat perdent en la memòria del temps. Jo ho sé, i n'estic orgullosa. Però ja està. A ningú més li interessa el triomf personal d'aquella nena (noia?).

Fa poc (comparant-ho amb els 13 o 14 anys que fa de la història anterior) vaig tenir un altre d'aquests moments. Em vaig trobar enmig d'una situació en la que no m'hagués imaginat mai que jo (una simple noia que fa el que pot) es pogués arribar a trobar mai. Però sí, allà estava jo. Amb la millor oportunitat que em podria trobar en allò que feia. Més amunt ja no podia arribar. El moment decisiu. I jo... doncs em vaig armar de valor. Estava sola, sense ningú de confiança, però gent que acabava de conèixer i d'altres a qui coneixia de feia molt poc es van posar del meu cantó. Crec que va ser això el que em va fer agafar ànims. Em va fer creure que jo podia. Sabia que era una oportunitat única, d'aquelles que no es presenten gaire sovint. En aquell moment em pensava que no m'hi tornaria a trobar mai més. Però no, ara crec que si els astres es tornen a alinear algun dia, fins i tot em puc tornar a trobar amb una oportunitat com aquella. Una oportunitat única. Però una tonteria al cap i a la fi. Sí, d'acord, potser a molta gent no li sembla una tonteria, però no em serveix de res. Bé, em va servir per demostrar-me a mi mateixa que, amb una mica de sort, era capaç d'aconseguir-ho. Però, per què més em serveix? No em donarà de menjar. Ni fama. Ni glòria. Ni res que se li assembli.

Però les coses no sempre acaben bé. Quan saps que només tindràs una oportunitat, el que passa és que ataquen unes coses que s'anomenen nervis, que fan que ho facis el pitjor que pots. Sí, és veritat. I, al final, ho acabes fent fatal.

Fa uns mesos vaig viure una altra d'aquestes oportunitats que només passen un cop a la vida. Estava tan nerviosa que ho vaig fer tan malament com ho podia fer. I això és el pitjor: quan, després d'haver tirat per la borda una gran oportunitat, comences a pensar en tot allò que vas fer malament. Penses que ara ho faries diferent. Ara ja no seria la primera vegada (i la última). I, amb la informació que tens ara, faries allò molt millor. Però no pots rebobinar. Si fos tan fàcil! Et quedes amb aquell dubte: "I si hagués fet això? I si hagués fet allò altre?" Però ja no hi ha més possibilitats. La vas cagar. I s'ha acabat. Ara ja no et donaran una altra possibilitat. Sí, d'acord, no he demanat una segona possibilitat. Potser podria. Però ja sé la resposta: "no". Bé, no seria un "no" rotund, però seria un no d'aquells de "mira, et dic això perquè no et sentis malament, però és un no". Tot i que, de totes formes, després de tot aquest temps, un "sí" em faria pànic. I sé que tornaria a ser com aquella vegada que vaig deixar passar una oportunitat d'aquelles que es presenta un cop a la vida. Perquè ara sabria que, definitivament, aquesta seria la última oportunitat. I només de pensar-hi ja em tremolen les cames de nervis.

Fa poc vaig viure una altra oportunitat d'aquestes que es presenten un cop a la vida. I aquesta, de veritat, no se'm tornarà a presentar. És impossible que se'm presenti. Mai més. És més, vist com s'han posat les coses últimament, podria haver sigut la única oportunitat que tindria de fer allò que vull fer. Perquè, tal com estan les coses, només és qüestió de temps que ho hagi de deixar. Poden ser uns mesos. Pot ser un any. Poden ser 3 o 4 anys. Però aquí s'acaba tot. I llavors què? A penedir-me de l'oportunitat que vaig perdre?

La veritat és que podria viure sense les dues oportunitats que vaig aprofitar fa temps. I també puc viure sense les dues que he perdut ara. Però aquestes dues últimes són molt més importants. No sé si serà per allò que diuen que sempre volem el que no tenim. Però, realment, canviaria ara mateix les dues oportunitats que vaig aprofitar, les desaprofitaria, si aconseguís ni tan sols una de les dues que he deixat escapar. Però, és clar, jo no puc rebobinar. No puc tirar enrere. I aquestes oportunitats només es presenten un cop a la vida. I ja han passat. No les he aconseguit, però ja han passat. I no tornaran.

3 comentaris:

solarist ha dit...

Dels errors n'aprenem tots. Tothom s'equivoca i tothom te aquestes ganes de rebobinar mes d'un cop i de dos i de tres... pero el passat forma part del passat i com no es pot canviar mes val no capficar-si i pensar unicament en el futur. Quan em venen aquests pensaments, penso en la cita del Groucho Marx "No se tome la vida demasiado en serio,nunca saldra usted vivo de ella". hehehe. No hem de "donar comptes" ni demostrar res a ningú del que hem aconseguit i del q no.

Dan ha dit...

Ostres! Ja en portes unes quantes d'oportunitats úniques!
;-)

Zincpiritione ha dit...

Ai, les oportunitats perdudes...!!!! Potser si les haguéssim aprofitat seríem igual d'infeliços (o més!) , però com a mínim no aniríem repetint aquell "i si..." tan punyetero.

Ep, que també hi ha oportunitats que sembla que només es presenten un cop a la vida (o això penses quan la perds) però al cap d'un temps t'adones que et van visitant de tant en tant!! No totes, d'acord, però més de les que sembla...