dimarts, 11 d’abril del 2006

Preguntes

No m'ha agradat mai preguntar. Sempre em dóna la impressió que em poso en la vida de l'altra gent. No em vull posar en la seva vida, així que no pregunto. Si algú em vol explicar alguna cosa, doncs escoltaré amb ganes, però no m'agrada anar preguntant. Potser perquè tampoc m'agrada que em facin preguntes a mi.

Ara, i pensant en això, m'han vingut al cap dues persones. La primera, una amiga de la universitat. Un dia se'm va plantar al davant i em va dir: "És que no t'explico res perquè no em preguntes mai res! Que no t'interessa?" I sí, sí que m'interessava. Però no em volia posar en la seva vida. Ara, quan vull saber alguna cosa, sigui el que sigui, li pregunto. Sense cap tipus de problema. Perquè sé que si vol em contestarà, i si no vol, no ho farà (tot i que no m'ha passat mai, que no em volgués contestar). Això sí, no m'explica res que no li pregunti directament (em sembla que ja ho fa per provocar). Últimament n'he tingut dues notícies: una la vaig endevinar i li vaig preguntar directament si era veritat. L'altra em va arribar a través de la radio i quan li vaig preguntar, es va fer un fart de riure.

La segona persona que m'ha vingut al cap ha sigut un familiar meu, d'aquells que viuen per les espanyes. Quan ve per aquí, sempre vol venir a casa meva. Per què? Doncs perquè aquí pot fer la seva vida sense ser interrogat. Té una filosofia molt peculiar: "Tu pregunta lo que quieras, que yo te contestaré lo que me de la gana." A vegades em pregunto a qui em recorda... No pregunta mai res, però si li vols explicar alguna cosa, t'escolta amb ganes. No acostuma a contestar les preguntes directes, però a mi m'explica les coses. Me les explica abans d'explicar-les a la resta de la família. Sense que jo li pregunti res. Crec que precisament és per això, perquè no li pregunto res.

Normalment em costa molt fer preguntes a la gent (crec que això ja ho he dit). Sempre penso que poden molestar, que potser em fico on no em demanen. I per això hi ha vegades, com amb l'amiga de la universitat, que algú es pot pensar que no m'interessa el que em pugui dir. Això, unit al fet que no sé com m'ho faig, però que tot sovint acabo fent una pregunta i la cosa es gira i acabo contestant un interrogatori jo (o sigui parlant de mi) fa que a vegades faci pensar a la gent que no m'interessa el que m'expliquen.

Sempre, sempre? No, sempre no. I aquí la primera sorpresa sóc jo. De cop tinc una llista llarga de preguntes. Molt llarga. I pregunto. Pregunto molt. No tant com per respondre totes les preguntes que tinc (que són moltes), però en faig un 90%. I em contestes. No amb monosíl.labs, sinó amb explicacions llargues. Fins i tot en algun moment em contestes alguna de les preguntes que m'han vingut al cap i que no he fet. I, tot i així, segueixo sense saber-ne pràcticament res. M'interessa el que m'expliques, com m'interessa el que m'explica molta altra gent. Però a tu et pregunto, sense que em senti que em fico en la teva vida. No en sé la raó. Potser perquè m'has donat aquesta confiança, potser perquè t'agrada contestar, potser... Et pregunto sense sentir-me malament pensant que sóc massa xafardera o preguntona. I contestes.

Potser hauria de fer el mateix amb tothom?

7 comentaris:

Anònim ha dit...

Hipòtesi:
s'han trobat dues persones, una de les quals no li agrada preguntar (però pregunta a gust) i una altra que no li agrada contestar (però respon a gust).

I sí. Hauries de fer el mateix amb tothom. De fet, tots dos hauríeu de fer el mateix amb tothom.

Anònim ha dit...

"Preguntar no és ofendre". És clar que sovint comporta contrapartides. És veritat que de vegades per preguntar cal trobar el moment i el to adequats.
Amb tothom...? Sempre que interessi.

Anònim ha dit...

Zinc, de les teves hipòtesis, una part suposo que estarem d'acord que és certa. L'altra? Doncs no ho sé pas. Podria ser que fos certa, podria ser que fos falsa, o podria ser (com passa normalment, que fos un matís de grisos: ni certa del tot, ni falsa del tot).

Hauria de fer el mateix amb tothom? Jaja! Així que m'he de posar-te a preguntar quina és aquesta decisió que has pres? I si ja l'has portat a terme? I si la resposta (per on està ficat, dedueixo - no sé si amb raó o no - que és una proposta que faràs - has fet, vols fer - a algú) ha sigut positiva? Em sembla que ja xerro més del compte...

Pel que fa a l'altra persona, doncs no m'ho hauries de dir a mi, que ha de fer el mateix amb tothom. Sí, ja ho sé, tot és tan difús que l'única forma que tens de dir-li-ho és a través de mi... (o això crec).

pere, ja ho sé que preguntar no és ofendre. Però a vegades costa fer depèn de quines preguntes...

En fi, intentaré ser més preguntona... o no.

Anònim ha dit...

Decisió?... Portat a terme?...Doncs per una vegada no respondré! (almenys no fins demà) ;-)

Anònim ha dit...

Mira, un altre que se surt per la tangent... Ja ens estàs explicant demà si has complert el teu propòsit, eh!!!

Va, que tenim ganes de saber què passa!!!

Anònim ha dit...

En general, ho reconeguem o no, ens agrada parlar de nosaltres mateixos...
Fa temps una persona em va dir que si vols "connectar" amb la gent t'has d'interessar per ells (sigui un interès autèntic o no) i em va aconsellar de dir el que volen sentir. Es una mica massa exagerat aixo, pero entenc la part de raó que té.

Anònim ha dit...

Jajaja! A mi no m'agrada parlar de mi mateixa... per això no tinc cap blog amb posts kilomètrics on explico coses de la meva vida...

Bé, per això de dir el que volen sentir, doncs res, que ja ho he dit, però si és el cas que deies, cap problema. Això sí, dir segons quines coses no, eh!