Christopher

En Christopher és un noi especial. No vol dir que sigui ni millor ni pitjor que els altres, sinó que és diferent.

M'agrada la seva manera de pensar i d'explicar les coses. Tot ha de tenir un perquè, i té molta facilitat a explicar el perquè de les coses. Tot ha d'estar raonat. Em recorda algú, però no sabria dir a qui...

La seva ment és senzilla, però a l'hora complicada. Li agrada resoldre determinats problemes, però sobretot, li agrada trobar solucions a problemes que només tenen una única solució. Els matisos de gris són difícils per ell. Per ell, les coses estan bé o estan malament. Tot el que es pugui classificar en bé/malament, bo/dolent, blanc/negre, és bo. Quan una cosa pot ser ni molt bona ni molt dolenta, quan pot estar bé però no estar-ho de tot... aleshores té problemes. Em recorda algú, però no sabria dir a qui...

En Christopher sempre diu la veritat. No sap mentir. Però, tot i així, se les arregla per dir mitges veritats.

En Christopher em va captivar des del primer moment per la seva forma d'explicar les coses.

Li agraden els números, i té una gran predilecció pels nombres primers. És per això que, el dia que va escriure un llibre, en comptes de numerar els capítols amb els nombres naturals, ho va fer amb els nombres primers. I qui li pot dir a en Christopher que no és una forma de numerar els capítols vàlida? A mi em sembla una forma perfecta!

Quan vaig començar a llegir el seu llibre, vaig pensar que s'havia equivocat, perquè el primer capítol era el capítol 2. Però després del 2 venia el 3 i vaig pensar que seria un problema de la numeració. No va ser fins al capítol 11 que me'n vaig adonar. Vaig veure un nou capítol, que estava numerat amb un 11. I vaig pensar: "11? Però si acabo de començar el llibre!" Aleshores vaig anar al capítol anterior i vaig veure que era el 7. 7? 11? I de seguida me'n vaig adonar: havia llegit els capítols 2, 3, 5 i 7. I ara, és clar, tocava l'11.

En el capítol 19 en Christopher ens explica que numera els capítols amb els números primers. Però jo ja me n'havia adonat :-)

Em va agradar aquesta iniciativa dels nombres primers (per si no es nota, que ja és el quart paràgraf que li dedico). Cada cop que arribava a un nou capítol, veia el número, i aleshores em deia: "Mira, el següent capítol serà el tal". Abans de llegir-me el capítol en qüestió havia d'anar girant les pàgines del llibre, fins que arribava a un nou capítol, i comprovava que jo també em sé la llista dels nombres primers, almenys fins al 233.

A en Christopher li agrada posar números a les coses. I té predilecció per aquelles persones amb un nom "primer". Bé, de fet ell no en diu així, ni diu que tingui predilecció per aquesta gent, ni diu que aquestes persones tinguin un nom primer, això m'ho he fet tot jo. Ell, simplement, diu:

Li vaig dir que jo no era intel.ligent, que només m'adono de com són les coses, i això no és ser intel.ligent. Només sóc observador. Un és intel.ligent quan observa com són les coses i utilitza senyals per descobrir alguna cosa nova. Com ara l'expansió de l'univers o el culpable d'un assassinat. O com quan et diuen el nom d'algú i dónes un valor a cada lletra de l'1 al 26 (a=1, b=2, etc.) i sumes mentalment tots els valors i veus que el resultat és un número primer com passa amb Santa Maria (97), o Scooby Doo (113), o Sherlock Holmes (163), o doctor Watson (167).

He de reconèixer que em va fer molta gràcia veure que jo també tinc un nom primer.

A en Christopher no li agraden ni el color groc, ni el color marró. I té les seves raons, que les explica molt bé, com tot el que fa ell. I jo l'entenc. A mi no m'agrada gens el color rosa. És més, de la mateixa manera que ell no menja coses de color groc o marró, jo tampoc menjo coses de color rosa. No sé si el meu odi al color rosa té a veure amb què sóc incapaç de menjar-me res que tingui gust de maduixa (encara que les maduixes m'encantin, sempre que no portin nata). Però me'n vaig de tema.

En Christopher em va captivar. Podria estar parlant hores i hores del que diu, el que fa, el que descobreix. En certa manera, en Christopher em recorda un altre nen molt més proper. Un d'aquells nens de qui parlo quan parlo en general dels nens que m'envolten. Ell també és especial. Diferent d'en Christopher, però especial en qualsevol cas.

Però no ho faré. Perquè és molt millor que, si algú en vol saber més, llegeixi què explica en Christopher des del seu propi punt de vista, que ho fa molt millor que jo. Al cap i a la fi, és la seva història, no la meva.

Això sí, abans de deixar el post, m'agradaria donar-li les gràcies a en pere per presentar-me'l. Sense el seu consell, mai hagués sabut el que em perdia.