Tiuri

Quan tenia 9 anys, llegia llibres que estaven etiquetats per a majors de 12 anys (ai, aquells Vaixells de Vapor!) El principal problema era que els llibres etiquetats per a majors de 9 anys els trobava massa curts, amb la lletra massa grossa, amb massa dibuixos, massa infantils.

Van passar els anys, i en vaig tenir 12. Però llavors ja no llegia els llibres per majors de 12 anys, sinó que anava més enllà. Els llibres per majors de 12 anys em semblaven massa curts, amb la lletra massa grossa, amb massa dibuixos, massa infantils.

Ara que en tinc 27, torno a llegir llibres etiquetats per majors de 12 anys. I no em semblen ni massa curts, ni amb la lletra massa grossa, ni amb massa dibuixos, ni massa infantils. Aquest és el cas de "Carta al rey". He de dir, però, que em sembla que la catalogació que tenien els Vaixell de Vapor no sembla la mateixa que té aquest llibre. Amb 12 anys aquest llibre no m'hagués semblat ni massa curt, ni amb la lletra massa grossa, ni amb massa dibuixos, ni massa infantil.

El llibre s'anomena "Carta al rey", però jo l'anomenaria "Tiuri", o "Tiuri, el cavaller". I crec que amb això ja he explicat una mica de què va el llibre. De què va el llibre, si a algú li interessa, ho pot trobar a molts llocs: aquí, aquí, aquí... i, buscant al google, en trobaríeu un piló més.

No parlaré de què va el llibre. Per què? Ja hi ha molts altres llocs on en parlen, i per repetir que és la història d'un noi que vol ser cavaller, però que el dia abans de fer-lo cavaller... no he dit que no ho explicaria? Doncs això, no ho explicaré. Només us deixaré amb un petit fragment del llibre, que no és significatiu de la història, però que he llegit avui, mentre estava al jardí.

Ara em sento com la Llum de 9 anys: llegint llibres per nens de 12 anys, i amb la cara ben vermella d'haver passat massa estona al sol. De petita, una veïna em deia Heidi. Avui sóc una mica aquella Heidi, d'ulls riallers i galtes vermelles. Però no m'allargo més i us deixo amb el fragment:

- Una vez hubo un hombre que vio un arco iris -dijo-, un arco iris precioso. Estaba en el cielo, frente a él, como un puente alto y redondo, pero sus extremos rozaban la tierra. Entonces el hombre se dijo a sí mismo: "Venga, me voy de viaje al final del arco iris; así podré ir al otro lado de la tierra cruzando el puente...".
- Eso también intenté hacerlo hace mucho tiempo - susurró Piak -. ¿Y entonces qué pasó?
- Se puso en camino - dijo el bufón -, y viajó durante mucho tiempo. Pasó por ciudades y pueblos, por campos y desiertos, por ríos rápidos y espesas selvas. Y se ilusionaba con lo que iba a ver. "Allá, donde termina el arco iris, todo debe de ser precioso y maravilloso..." Cuanto más se acercaba a su meta, más la añoraba. Pero cuando llegó, el arco iris había desaparecido y el lugar de la tierra sobre el que había estado era igual a cualquier otro lugar. Y el hombre se entristeció mucho. Entonces pensó en cuántas cosas bonitas había visto durante su viaje, en cuánto había vivido y aprendido. Entonces supo que lo importante no era el arco iris en sí, sino su búsqueda. Y volvió a su casa, con el corazón contento, y se dijo a sí mismo que ya habría más arco iris. Y sí, al llegar a casa había uno sobre ella.

Segons sembla, hi ha un altre llibre de la mateixa autora, que és una continuació d'aquest. El títol és "Los secretos de la selva virgen", i ara mateix m'encantaria trobar-lo i llegir-lo. Però, o molt m'equivoco, o aquest llibre no està traduit al castellà o al català... Hauré de provar si el trobo en anglès...