Sant Jordi

Ahir al vespre vaig llegir el que vaig escriure l'any passat per sant Jordi. I no em va agradar. És probable que si l'any que ve torno per aquí a rellegir això no m'agradi, però què carai! Sant Jordi només és un dia a l'any.

No m'agraden les aglomeracions de gent. Jo sóc de poble, no de ciutat. M'agrada la soledat i la tranquil.litat. Però passejar per la ciutat amb tot de parades de llibres és una temptació massa gran, malgrat que hi hagi massa gent donant volts. Així que sempre guanya la temptació d'anar a donar un volt. Això sí, sempre escullo hores en les que sé que no hi haurà gaire ningú. I això de "que no hi haurà gaire ningú" és un dir. Encara hi havia gent que no hi hauria d'haver sigut.

He deixat el cotxe una mica apartat de la ciutat. A l'hora que he anat a la ciutat podria haver trobar aparcament fàcilment, però després volia passar-me per l'hospital, així que he deixat el cotxe a mig camí. Al cap i a la fi, no era tan lluny. He agafat la radio i me n'he anat cap a la Rambla, amb un somriure a la cara.

Sí, un somriure, i dels grossos. I, com sempre que tinc una radio i un tros més o menys llarg per caminar, m'he posat a pensar. He pensat en aquest matí, i en uns pensaments que he tingut aquest matí (què seria jo sense pensar, pensar i pensar?) Aquest matí pensava parlar seriosament amb una persona. Però tampoc sabria què dir-li. Perquè ni tan sols jo sé què em passa pel cap (mira que en sóc, de complicada). Però no ho faré. Per vàries raons. La més important de totes és que no sé ni què dir, ni com dir-ho. Així que, com diu un dels nens que hi ha per aquí: "conte explicat, conte acabat". Fins que no m'aclareixi jo, doncs muts i a la gàbia.

També pensava altres coses. Pensava en una altra cosa que m'ha sortit bé, però, per variar, ara no sé si és això el que volia. Buf, això s'està convertint en un post depriment i no era la meva intenció. De fet, és una jugada del destí. Jo volia que es produís aquesta jugada, però al destí se l'ha d'ajudar una mica, a vegades. Així que vaig provocar al destí perquè la cosa tingués més possibilitats de produir-se. I el destí, amb la meva ajuda, ha fet la seva feina. El problema és que ara em sento una mica manipuladora. Em pregunto si va valer la pena ajudar al destí. Potser sí. O potser no. Tindré la resposta en pocs dies, tot i que no sé si m'agradarà o no.

Després del llarg parèntesi (dos paràgrafs, i tant que ha sigut llarg), m'he trobat a la Rambla. La Rambla estava massa plena de gent. Tot i arribar-hi cap a les dues i deu, la gent seguia donant volts per allà. Una cara coneguda m'ha fet somriure encara més. Una segona cara coneguda ha fet que el meu somriure gairebé no pogués ser més gran. Tres llibres comprats, que no esmentaré avui, però que segur que m'encanten, han fet que el meu somriure augmentés i augmentés. Fins que he xocat amb algú...

D'acord, ha sigut un xoc fortuit. És normal que xoqui amb algú, perquè ja de per si estic a la lluna, i si a més s'hi afegeix una radio i llibres per mirar... El problema és que, de tota la gent que es passejava avui per la Rambla, havia d'anar a xocar precisament amb aquesta persona? És que porto una setmaneta que n'hi ha per llogar-hi cadires.

No, no era la mateixa persona (una, que col.lecciona amics...) Després d'aquesta setmana, i de les punyeteres coincidències, em pregunto quin és el meu problema, per què tinc tants "amics".

M'ha costat reaccionar. Al cap i a la fi, és una persona que només vaig veure un cop, i ja fa força temps. Però la seva reacció no m'ha deixat cap dubte: després de xocar amb mi, i que jo li demanés perdó, ni tan sols ha escoltat el meu perdó (tampoc sé si l'haurà sentit) perquè ha fugit, gairebé corrent. Quan m'he adonat de qui era (d'acord, jo tampoc sóc ràpida de mena) ja estava dues parades més enllà.

No sé de què tenia por, per què ha fugit. Si ha fugit és que no em coneix. Què es pensava que faria, jo? Dir-li quatre coses ben dites? Potser sí que s'ho mereixeria, però no ho hagués fet. Fa un temps suposo que li hagués preguntat el perquè. Sí, ja ho sé, jo no sóc ni la noia més maca del món, ni la més simpàtica, ni la més divertida, ni la més intel.ligent, ni la més res. Però això no vol dir que no sigui una persona. I el mínim que es pot fer és tenir una mica d'educació.

Però avui simplement m'ha fet gràcia. Jo era feliç, allà a la Rambla. Possiblement, quan ha xocat amb mi, estava amb un somriure d'orella a orella, i taral.lejant alguna cançó. I he xocat amb algú que feia mala cara i que, a sobre, ha sigut incapaç de donar la cara i dir hola.

He seguit el meu camí, Rambla amunt (avall?) fins arribar a la Plaça de Catalunya. Allà ja estava farta de multituds, i he agafat un camí que pensava que no estaria gens transitat, però que estava ple de gent que anava amunt i avall. Bé, ple del tot no, però gairebé. Quin camí? Doncs la muralla.

Normalment recorro la muralla en sentit contrari. És més agradable. Els meus passejos pel barri vell sempre em porten fins a prop de la muralla, i llavors recorro la muralla fins a la plaça de Catalunya, per tornar per la Rambla fins a on acostumo a tenir el cotxe. Però avui el recorregut ha sigut al revés.

M'encanta passejar per la muralla i mirar la ciutat. Però més que mirar la ciutat, m'encanta pensar en la muralla, en la raó per la que va ser feta, i en totes aquelles pedres que la formen, que si poguessin parlar ens explicarien tantes històries...

M'agrada pujar a les torres de vigilància. I, contràriament al que fa la gent, mirar cap enfora, no cap a la ciutat. Repenjar-me a la torre i mirar. Intentar treure les cases de la vista, pensar que tot el que hi ha fora només són boscos, com en l'època en què es va construir la muralla. Penso en quants soldats, vigilants i altra gent deuria estar allà, mirant enfora, vigilant per si venia algú a atacar la ciutat. Miro les parets, amb la seva alçada perfecta: almenys en el meu cas, només en sobresurt el cap, que és suficient per vigilar, però no gaire perquè els atacants, des de baix, no tinguin gaire camp de visió per fer punteria a qui vigila/ataca.

Després torno a la muralla. Amb la seva paret alta per la part de fora, i baixa per la part de dintre. La paret alta per la part de fora per no ser atacats. Això sí, amb tot de "finestres" a la paret. Unes finestres amples per la part de dintre i estretes per la part de fora. Ideals per estar allà amb un arc i unes fletxes a atacar als invasors. Unes finestres que, altre cop, estan a l'alçada perfecta: totes per sota el cap, perquè si alguna fletxa despistada entra per la part petita no et toqui el cap, i puguis sobreviure si et toca. A més, amb l'alçada que tenen, mirant es veu el terra de fora la muralla sense massa esforç. Ideal per vigilar mentre passes per la muralla.

M'imagino els soldats, un darrere l'altre, anant per la muralla. Sempre que me'ls imagino, penso en soldats romans. És clar que hi ha hagut molta altra gent que ha fet aquell camí. Però estaria bé poder veure què passava per aquella muralla fa tants anys. La meva imaginació arriba a una part, però no a tot.

Finalment arribo al final, a la meva torre preferida. Des d'allà és d'on es veu més tros de bosc. Continuo pensant en què deuria passar pel cap a la gent que havia de fer les guàrdies a la torre. Les feien per parelles? Eren guàrdies gaire llargues? Quines armes tenien? S'avorrien gaire? També somiaven, com jo quan em poso allà?

Una família estrangera, tots rossos i de pell molt blanca, em retorna a la realitat. Baixo de la torre i me'n torno cap a la ciutat moderna. Deixo enrere els soldats, vigilants i atacants. I, de cop, em recordo d'algú. Té "edat de papa" (o sigui, que té edat de ser el meu pare). Fins fa poc no el coneixia de res. Fa uns mesos un dia es va posar a parlar amb mi, com si em conegués de tota la vida. Vaig tenir problemes per saber qui era, perquè jo no tenia ni punyetera idea de qui era, però tampoc sabia a qui preguntar-ho sense quedar massa malament. Al cap i a la fi, em parlava com si em conegués de tota la vida, i com que era simpàtic, doncs jo hi parlava bastantes estones, i cada cop em feia més vergonya preguntar qui coi era aquell senyor simpàtic que parlava amb mi (sí, ja ho sé, sóc un cas). Però finalment tot va acabar bé, perquè me les vaig apanyar per saber qui era sense haver-ho de preguntar a ningú.

El cas és que l'altre dia me'l vaig trobar. I, com no, es va posar a parlar amb mi. I vaig voler explicar-li una cosa que m'havia passat fa dos o tres anys (o potser quatre, no tinc massa memòria). A la que li començo a explicar, em talla i em diu: "No, si ja ho sé, si seguia el que feies". Com?

A vegades la gent et sorprèn, i jo no tenia ni idea de que aquesta persona existia, però aquesta persona seguia el que feia jo? Vaja, sembla que tinc un fan. Però és un fan una mica especial, perquè sap bastant més que jo.

He arribat a l'hospital. La persona que hi ha no m'ha dit gaire res. Només un: "Ah, però no t'ha regalat ningú cap rosa?" amb un to una mica despectiu. Però no n'he fet cas, perquè avui ho vull veure tot positivament. Sí, ningú m'ha regalat cap rosa, i què? Però he ajudat al destí (l'he manipulat una mica, de fet), he viatjat molts anys enrere, m'he comprat tres llibres que segur que m'encantaran, el somriure gairebé no ha marxat de la meva cara en tot el dia... i a sobre tinc un fan!