dimecres, 2 de febrer de 2005

25

Avui he anat al metge. Per sort, no m'he hagut d'esperar massa estona a la sala d'espera. Odio la sala d'espera. Avui estava plena com un ou. I, com passa a tots els pobles petits, tothom està a la que salta, mirant a veure qui hi ha i què hi va a fer. Avui m'he estalviat la ditxosa pregunta: "Que estàs malalta?" És que llavors no sé què contestar... Els he de dir un o dos cops al mes vaig al metge a fer-me un control, a veure què tal vaig (sí, per això són els controls). Però em molesta que m'ho preguntin. Tot i així, no sé si la cosa ha estat pitjor o no.



Com ja he dit, la sala estava plena com un ou. Hi havia una dona de l'edat de la meva mare, que coneix a la meva mare, i quan hem entrat, li ha preguntat a la meva mare: "Ostres, que gran que s'ha fet aquesta nena! Ja ha fet els 18 anys?" A veure, què passa, que no sóc prou gran (o no sé parlar) perquè et dirigeixis a mi? De veritat, per què has de preguntar-li a ma mare com si jo tingués 3 o 4 anys o com si fos muda? I a què ve lo de "nena"? Encara que tingués 18 anys, m'hagués enfadat per lo de nena! I 18 anys? I encara ho preguntava com si li sabés greu, com si no em volgués posar més anys dels que tinc. Coi! Si la dona en qüestió té una filla de 28 anys... només 3 anys més gran que jo!



Sí, ja ho sé, no és el primer cop que tinc problemes d'aquest tipus. Faig cara de nena, i què? Però em sembla bastant greu que una dona que té una filla de 28 anys confongui una noia de 25 amb una de 18... I més quan algun dia, de petita, havia anat a casa seva a jugar amb la seva filla (que, per cert, era molt amiga de la meva cosina, que també té 28 anys).



No és que em cuidi massa... de fet, no m'he posat en ma vida una crema a la cara. Però sempre he semblat més jove del que realment sóc. Encara recordo fa uns mesos, que em van fer una entrevista. I l'home em preguntava i li vaig començar a dir que quan havia acabat la carrera havia fet això i allò altre... fins que l'home em va fer callar i em va preguntar: "Però tu, quants anys tens?" L'home es pensava que tenia 20 o 21 anys, però com que havia acabat la carrera va pensar que potser arribava a 22 o 23, però no li sortien els comptes.



Tot té els seus inconvenients. Aquest estiu, en una discoteca, el porter se'm va començar a mirar... fins que em va demanar el carnet per entrar! Paciència!



En fi, tal com diu el títol d'aquest post, tinc 25 anys. D'aparença? Doncs ni idea, però suposo que algun menys. D'edat mental? Bé, d'això em sembla que també en tinc menys, però això ja seria tot un altre tema.