ostres, com em va costar passejar sola, sense sentir-me sola!!
I avui m'he decidit a parlar de la solitud.
La solitud no és trista si la busques. Jo la busco sovint. I mai em sento trista quan la busco.
Crec que la vida m'ha empès a buscar la solitud. Sempre he anat sola a tot arreu. Sempre ho he fet tot sola. I ara, quan algú se m'acosta massa, doncs m'atabalo, i prefereixo la solitud.
Encara recordo el primer cop que vaig anar sola al cine. Vaig sentir-me una mica sola, com deia l'Imma. Fa molt temps. No recordo quants anys fa, però vaig anar a veure Titànic. La van fer en època d'exàmens i quan vaig acabar els exàmens tothom l'havia vist i tothom en parlava, així que, al no trobar ningú que encara no l'hagués vist i no voler quedar desplaçada de les bromes que feia la gent de tant en tant, vaig anar-hi sola. En un principi, només pensava en què pensaria la gent si em veiés. Però anar al cine sola em va agradar. I ara, gairebé prefereixo anar-hi sola que acompanyada. Bé, també depèn de la companyia.
Després de Titànic, vaig començar a anar sola al cine. Tres o quatre vegades al mes. No vaig tornar a anar-hi acompanyada fins que hi vaig anar amb un impresentable. No cal dir que l'experiència no em va agradar massa.
Últimament he trobat dues noies amb qui anem al cine. A vegades hi vaig amb una, a vegades amb l'altra. Però segueixo preferint anar-hi sola.
És clar que n'hi ha d'altres a qui els fa vergonya anar sols al cine. Però a mi no.
Nota per una altra persona estranya: Ei, no em matis pel comentari anterior. No sé com vas trobar l'Estranya. El que sí que crec que sé és com vas descobrir qui era. Més que res, perquè vaig escriure un post amb una història teva. Em vas enviar un mail. Però no et vas enfadar. He seguit escrivint històries teves, barrejades amb les meves. Perquè, al cap i a la fi, tu i jo som estranyes. Tu a la teva manera i jo a la meva. Saps que quan vulguis, et dono permís per escriure posts aquí.
Imatge gentilesa de la
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada