El noi que no em parla (capítol n)

Finalment ho he entés. No ha calgut que ningú m'expliqués perquè no em parla. Ja sé per què no ho fa. I ara penso que sóc idiota. Idiota per no haver-me'n adonat abans i preguntar-me què li havia fet. No, no li he fet res. No, no he deixat de saludar-lo quan estava despistada i no l'he vist. No, no li he fet res a ningú de la seva família.

Ell i jo ens portàvem bé. Érem amics. I per això em va estranyar tant que deixés de parlar-me i fugís dels llocs quan jo m'hi acostava. Pel meu caràcter, mai vaig ser capaç de plantar-me-li al davant i preguntar-li directament què és el que passava. Simplement, vaig deixar d'acostar-me a on estava ell per no molestar-lo. Jo l'ignorava a ell. I ell m'ignorava a mi.

Divendres (o sigui, ahir) vaig tenir una discusió bastant forta amb una altra persona. No és el primer cop que m'hi discuteixo. I no serà l'últim. Els nostres caràcters són incompatibles i cap dels dos fa res per solucionar-ho. A mi no em dóna la gana i a l'altra persona tampoc. Feia molt que no ens discutíem. Almenys, feia molt que no ens discutíem fort. Ahir hi vaig estar pensant. Feia gairebé un any. Exactament el temps que fa que el noi que no em parla va deixar de dirigir-me al paraula. Exactament el temps que fa que el noi que no em parla i la persona amb qui em discuteixo sovint van començar a treballar a la mateixa empresa.

No, ningú me n'ha dit res. No, no en puc estar segura. Sí, potser són imaginacions meves. Però no és massa coincidència que just en el moment en què em barallo amb una persona una altra persona que treballa al mateix lloc deixi de dirigir-me la paraula, quan fins aquell moment érem amics?

En fi, reflexionaré sobre el tema. No diré res a cap dels dos. Amb un, només aconseguiria tornar-m'hi a discutir. I amb l'altre... bé, si està tot el dia treballant amb algú amb qui dubto que em torni a creuar una paraula en els pròxims mesos (encara que estiguem la mateixa habitació, no seria la primera vegada, i dubto que sigui la última) dubto que el pugui convèncer de que jo almenys tinc la meva part de la raó. I després d'ahir (i del que li explicarà l'altre) dubto que tingui ganes d'escoltar res que jo li pugui dir. Perquè, per ell, si només es creu el que li diu l'altre, només sóc això, una mala puta (i suposo que em quedo curta).