L'estranger

Ahir en/la solarist em deixava un comentari parlant de que les situacions del tren li semblaven curioses. Jo m'he passat tantes hores al tren, que el dia que deixi de viatjar en tren, les accions de la Renfe cauran en picat.

Últimament, només agafo el tren un o dos cops cada mes. Però durant 3 anys seguits, feia 1000 Km setmanals amb la Renfe. Això si no agafava el tren els caps de setmana per anar a veure els amics. Així que al tren hi he fet gairebé de tot.

Moltes de les hores que he passat al tren, les he passat llegint. Llibres, llibres, i més llibres. Tots amb el record de l'època en la que els vaig llegir. O rellegir.

També hi he fet amics. A força d'agafar el tren cada dia a la mateixa hora, i a força d'anar cada dia de peu, perquè la Renfe és així, vam acabar fent un petit "club", i ens vam acabar fent amics amb d'altra gent.

I sí, també hi he trobat persones curioses. Aquesta setmana en vaig tornar a veure una. Era un noi que cada dia agafava el tren a la mateixa hora que jo al matí, i tornava cada dia en el mateix tren que jo. Pujava i baixava a la mateixa estació que jo. No vaig sentir-lo mai parlar en català. De fet, no li vaig sentir mai la veu. Tenia pinta d'estranger. Però no sé si ho era. Al cap i a la fi, a mi a vegades també em confonen per una estrangera, perquè el meu aspecte físic és lleugerament diferent que el de la típica noia mediterrània. Així que podria molt ben bé ser català. Al matí, sempre arribava a última hora, quan el tren apareixia a la llunyania, el veies a ell venir corrent. Amb una altra noia que cada dia agafava el tren amb mi, sempre féiem apostes a veure si se li escapava el tren o no... però en 3 anys, cap dia se li va escapar.
Al vespre, tornava amb nosaltres. També arribava just a l'últim moment a l'estació. I sempre passava el mateix: véiem venir el tren, i al mateix temps el véiem venir a ell corrent. Pujàvem al tren. Anava ple com un ou. No ens podíem asseure. Les 4 o 5 persones que cada dia pujàvem a aquella estació, ens reuníem al final d'un vagó i muntàvem la nostra festeta diària, esperant a que comencés a baixar gent del tren per poder seure. I ell es quedava a l'altra punta de vagó. Sol, sense dir res a ningú. Algun dia, en comptes de posar-nos al final del vagó ens posàvem al principi. Llavors ell es posava al final.
L'altre dia el vaig veure. Ja no pujo a la mateixa estació on pujava, sinó que pujo dues estacions abans. Ara és on em va millor. I, a més, ara puc seure :-) Quan el tren estava a punt de marxar, em vaig adonar que aquell tren era el que havia agafat durant molt de temps. Però d'això ja en fa uns anys, i de la gent que l'agafava cada dia, ja no en queda ningú. O això pensava... fins que va aparèixer l'estranger. Ara puja a la primera parada. Serà que vol seure. Però segueix tan simpàtic com sempre.