La substituta

Entro al cole. Intento recordar quan va ser l'última vegada que hi vaig anar. Fa uns quants anys. Va ser quan vaig anar a buscar el títol de l'EGB per poder demanar el títol de BUP (títol que vaig anar a buscar quan vaig necessitar demanar el de la carrera...). L'últim cop que hi havia anat, el cole estava molt canviat. I ara encara més.

Respiro. Em tranquil.litzo. M'espera una bona colla de nens de 6 anys. Quan jo vaig deixar el cole, ells ni tan sols eren projectes.

Els nens s'esperen un home d'uns cinquanta anys, metre vuitanta, barba blanca, altrament dit "el meu pare". Però avui no pot anar al cole i hi aniré jo. Pateixo. Els nens es trobaran amb una noia de vint-i-tants, que no arriba al metre seixanta.

Comencen a arribar els nens. M'esperava algun: "I tu qui ets?", però ells no pregunten. Millor. Encara falta que l'espavilat de la classe em pregunti si en sé. Bé, si és que s'atreveix...

El moment no tarda a arribar. Un nen em pregunta: "I tu en saps?" I em quedo uns segons pensant en què contestar-li. Ja vaig dir fa cert temps que no suporto la gent xula. I el nen en tenia tota la cara. Dubto si dir-li que quan tenia la seva edat ja en sabia més del que ara en sap ell. També li podria dir que fa molt temps que he superat el meu pare en coneixement, i que sí, que en sé bastant. Però no ho faig. No m'agrada xulejar. Simplement li dic "una mica" i veig com s'estarrufa. El molt ingenu es pensa que en sap més que jo. Només sap veure en mi a una noia, i les noies no en saben, d'aquestes coses. Penso que ell mateix, que ja s'ho trobarà.

El nen m'explica que ell en sap molt, que el seu avi era un geni. El seu avi li'n va ensenyar al seu pare i el seu pare a ell. Penso que molt bé, però és massa petit com per haver absorvit tot el coneixement del pare. I probablement el pare no hagi assimilat mai tot el coneixement de l'avi. I l'avi... bé, l'avi en realitat no era un geni. Però això el nen no ho sap. Si continua interessat en el tema, potser algun dia se n'adonarà.

Es posen a practicar tots els nens. I aquest nen, el xulo, es posa amb la nena que en sap menys. La nena em fa pena i l'ajudo. En aquest moment, el nen s'adona que en sé més que el que ell es pensava que era "una mica". I s'empipa quan ajudo a la seva companya. Ja s'ho farà. Si s'hagués posat amb un dels millors, no hagués ajudat a qui practicava amb ell, però a aquella nena l'havia d'ajudar, anava molt perduda.

S'acaba la classe i he sobreviscut. Ara només cal sortir del cole. Intento sortir per la porta per la que he entrat... però està tancada. Vaig a preguntar-li a una mestra. Se'm mira des de dalt, com si jo no fos ningú comparada amb ella. Em diu que no em pot obrir. I es dedica a cuidar la seva "impressionant" classe de 2 nens. M'adono que no és una mestra, sinó que és una de les que estan a la guarderia. A la tarda gairebé no té nens i no es pot dignar a agafar els dos nens de la mà i obrir-me la porta. Tampoc em diu que a uns 50 metres, a la part nova de l'escola, que jo no conec, hi ha una porta oberta per sortir. Em tracta com si fos imbècil i se'n va amb els dos nens. Estic a punt de girar-me a dir-li que ser "mestra" de guarderia no és una professió per tenir aquests fums. Jo també em dedico a l'educació, i els meus alumnes són bastant més grans que els seus. Però ho deixo estar. Ja s'ho farà. Que li vagi de gust.

Dono voltes pel cole fins que em trobo a l'encarregada del pati. Li pregunto per on puc sortir. M'ho indica. I, remugant, me'n vaig fins a la porta que estava oberta, que ara em queda a uns 200 metres. Surto del cole. Espero no tornar-hi en molt de temps. Almenys, si m'he de trobar gent com aquesta.