dilluns, 7 de febrer de 2005

I will survive

Tinc el despertador espatllat. Ja fa dies que ho sé. El dia que li ve bé, toca. I el dia que no li ve bé... doncs no toca!

Està clar que si avui estic escrivint això és perquè avui el despertador no ha tocat. Gran deducció! Doncs sí, avui el meu despertador tenia el dia mandrós i no m'ha volgut despertar. Cosa que és una pena... més que res, perquè avui havia d'agafar un tren aviat al matí.

M'ha despertat el despertador de ma mare, des de la seva habitació, mitja hora més tard del que m'hauria d'haver aixecat. He saltat del llit d'un bot. No m'he dutxat, no hi havia temps. He fet una queixelada a un tall de pa, i això ha estat el meu esmorzar. Tot i així...

Tot i així, per arribar fins a l'estació tinc 25 minuts. És impepinable. 15 minuts fins a la ciutat, i 10 minuts caminant ràpid fins a l'estació (a prop de l'estació no hi ha qui hi aparqui). Quan he sortit de casa, faltava un quart d'hora perquè marxés el tren... la cosa pintava molt malament...

Tenia una opció perquè no se m'escapés el tren: deixar el cotxe al pàrquing de l'estació. Però no estava disposada a pagar 8 o 9 hores de parking. No té sentit. Surt més a compte l'opció gasolina+autopista que l'opció tren+parking. I amb diferència. Així que... bé, si se m'escapava el tren sempre podia anar a Barcelona amb cotxe. Però als dos segons he desestimat la possibilitat: a Barcelona en cotxe? Entrar a Barcelona a quarts de 9 del matí i atravessar-la de punta a punta? Tu ets idiota! En cas d'escapar-se't el tren, arribaries abans agafant el tren següent, que surt mitja hora més tard. O eren 3/4 d'hora? No, no se'm pot escapar. Ho he d'aconseguir.

Així que em poso a córrer. No me'n sento orgullosa. He passat tota la carretera de casa que el comptaquilòmetres no baixava de 100... És clar que de nit es veuen les llums i avui no havia glaçat. Però tot i així, no he de córrer tant.

He arribat a la ciutat en 10 minuts (sí, d'acord, els altres dies tampoc és que vagi massa a poc a poc, comptant amb que hi ha un tros fixe, que és de ciutat, amb semàfors...) Total, quedaven 5 minuts perquè sortís el tren. Així que ha tocat córrer.

Però les cames no em responien. Jo no sé si és que encara estava adormida, si és que estic molt malament físicament, si és que els 10 Kg de més que portava a la motxilla em feien anar poc a poc... No ho sé, però era incapaç de córrer ràpid.

Córrer i córrer. La gent pel carrer em mirava. No és que hi hagués massa gent, pel carrer, però veure una noia corrent a aquelles hores suposo que no és massa normal. I jo vinga a córrer. El pitjor de tot era el convenciment que acabaria sense poder agafar el tren.

I vinga a mirar cap a la via. A veure si veia aparèixer el tren. Però tu ets idiota o què? Per més que miris, el tren vindrà a la mateixa hora, i si pares a mirar si ve, és temps que perds. Corre i no pensis en res més!

Arribo a l'estació. Anuncien el tren per megafonia. Merda! Se m'escaparà per uns segons... Un últim esforç, Estranya! Segur que arribes!

Pujo les escales corrent i de dos en dos. Cosa bastant difícil per la meva alçada. Però tot i així, pujo corrent.

Quan arribo a l'andana em trobo el tren parat. Encara hi ha gent per pujar. Ho he aconseguit!!! :-)

M'assec en un lloc lliure. Tinc un home a davant. Se'm mira amb cara de por. Què deu passar? Miro el meu reflexe a la finestra. Aquesta nit només he dormit 4 hores i mitja (i sí, mitja ha estat de regal) i faig unes ulleres de pam i mig. Tinc la cara ben vermella. Els cabells, tots de punta. I una gota de pluja ha anat a caure'm al jersei, just a sobre d'un dels pits (suposo que ja és normal, que caigui a sobre del que sobresurt més) i sembla una senyora taca. Li puc llegir els pensaments: "Ja m'ha tocat la xalada de torn".

Em tranquil.litzo. M'assec. Engego la radio. Busco algun lloc on facin música. I la primera cançó que trobo és el "I will survive". Somric. No me'n puc estar. L'home de davant se'm mira i el veig que té una lluita interna, intentant decidir si ha de marxar del lloc on està o s'ha de quedar amb la guillada. Els pocs espais lliures que hi ha al tren el fan decidir a quedar-se amb mi. O més ben dit, davant meu. Per què ric? No ho sé, m'agrada la cançó. Sempre em fa somriure i no sé per què. Un dia vaig llegir que és la cançó més cantada per les dones en els karaokes. No ho sé. A mi no m'hi veureu mai, en un karaoke. A no ser que porti unes 6 o 7 copes de més, cosa que és impossible, a no ser que m'obliguin a beure-les. Però avui no somric per aquest no sé què. Avui sé el perquè. M'acabo de riure de mi mateixa. Hi ha gent a qui li costa, però a mi no em costa massa riure'm del ridícul que faig unes 4 o 5 vegades al dia. I ric perquè sé que, malgrat tot, mentre sigui capaç de seguir fent broma de les meves entrebancades, sobreviuré.