Tots som una mica fatxendes

Aquesta tarda, en Niqmad ens explicava el perquè del duelblog amb el seu germà i al final ens deia que ni ell tenia gaire a veure amb en Niqmad, ni el seu germà tenia gaire a veure amb en Llibert.



Aquest migdia, jo escrivia sobre un post anterior, en el que hi havia alguna mentideta... I és que jo tampoc m'assemblo a l'Estranya en moltes coses. Quan parlo en primera persona, sí que sóc jo, però quan m'invento històries... Quan parlo d'"Ella", la que no té nom, o de la Maria, en l'últim post... doncs val més no fer-me massa cas.



Encara que sembli mentida, a mi no m'agraden les històries romàntiques (sí, sóc estranya per ser una noia, i sí, ara parlo de mi, i per tant dic la veritat). Un cop em vaig llegir un llibre de la Danielle Steel que em van regalar i jo, que sóc una àvida lectora de tot el que cau a les meves mans, vaig tenir problemes per acabar-lo. No tinc res en contra d'ella. Ho vaig tornar a intentar amb un altre llibre d'una altra escriptora que no recordo com es deia, i em va passar el mateix. Malgrat tot, quan em poso a escriure, em surten històries d'aquest tipus. No sé per què. Jo no em llegiria a mi mateixa. Almenys quan em surten històries d'aquestes.



I a què ve tot això ara? Bé, és que quan em poso a xerrar no callo. De fet, ja torno a dir mentides... Quan em poso a escriure, no paro. A l'hora de xerrar no parlo ni a la de tres. Volia contestar un comentari del post anterior, i com que he vist que se'm faria massa llarg, l'he posat aquí. Perquè, ja que és el meu espai, doncs hi faig el que em rota. No crec que la gent de la casa blogger es queixi perquè hi posi massa articles, i com que suposo que tampoc entenen el català, doncs tampoc se n'enteraran.



Bé, doncs ara no sóc ni la Maria, ni l'Estranya, ni l'"ella", simplement sóc jo. Ja ho he dit altres vegades, sóc una persona extremadament vergonyosa, i sí, no sóc llançada i m'hauria de llançar més. Potser hauria de fugir dels meus principis i donar-me a la beguda, per deshinibir-me una mica. Però això és una cosa que no penso fer. I de la mateixa manera que sóc vergonyosa, no tinc confiança en mi mateixa. Crec que tot va lligat. La gent que té molta confiança en ella mateixa no sol ser vergonyosa. I viceversa. Però bé, la timidesa marxa amb els anys, però l'autoconfiança és una cosa que costa molt d'aconseguir quan no n'has tingut mai.



Malgrat tot, a mi el primer comentari de dos posts enrere també em va semblar excessivament romàntic. No sé per què, m'ha recordat una altra persona. Una persona que al començar a escriure aquest blog em va enviar un mail que em va fer molta gràcia. Suposo que ja no em llegeix. O potser sí. De la mateixa manera que aquest comentari feia mitja referència a un conte, aquell mail era una referència a un conte, però el protagonista era algú estrany. Al cap de dos o tres mails em va començar a fer preguntes massa personals i em vaig espantar. Jo volia que aquest espai fos un espai meu i que ningú conegut sabés que l'Estranya era jo. Al final, he arribat a la conclusió que tant se me'n dóna. A vegades sóc jo, i a vegades sóc l'Estranya. I d'altres sóc la Maria o sóc l'"ella". Però moltes vegades només són històries que em venen al cap.