dijous, 30 de març de 2006

Delete

Em sembla que no n'aprendré mai. Cauré una vegada i una altra en el mateix error. Bé, ja no hi tornaré a caure, perquè els de l'msn han canviat els perfils del messenger i ara em sembla que ja no et pot trobar algú i agregar-te al messenger sense conèixer-te de res i sense saber la teva adreça.

De tant en tant (tampoc massa, potser un cop cada 3 o 4 mesos) em trobava algun mail on em deia que algú havia vist el meu perfil i em demanava permís per agregar-me al messenger, o alguna cosa per l'estil. I jo sempre deia que sí. Total, què hi podia perdre?

La veritat, no sé perquè seguia acceptant a la gent, perquè després de les experiències viscudes, em sembla que hauria d'haver passat de tots els mails. Probablement el problema sigui meu, perquè no és normal que tingui tan mala sort.

La última persona que em va agregar, va estar menys de 5 minuts parlant amb mi. A la que li vaig dir a què em dedicava em va contestar que havia de marxar. Acte seguit em va bloquejar i em va treure del messenger (hi ha formes de saber aquestes coses...) Però quin problema hi ha amb la meva feina? Que no faig ni res il.legal ni res de l'altre món! I si em volia esborrar just en el moment en què jo li digués alguna cosa que no li agradés (?), per què coi m'agregava?

Però no volia parlar d'aquest individu. Volia parlar d'un altre. D'un altre que també vaig conèixer així. Resumint (sí, sé resumir!) es va passar una temporada connectant-se gairebé a diari al messenger. Em deia de quedar, però jo no n'estava massa convençuda. Al final, però, li vaig dir que sí. I les coses van canviar radicalment.

Després de passar-se una bona temporada connectant-se cada dia, va ser conèixer-me en persona i no tornar a veure el ninotet verd gairebé mai més. Bé, de fet ja passen, aquestes coses (sobretot a mi). Però, és més, si algun dia hi havia ninotet verd i jo deia alguna cosa, no rebia cap tipus de resposta. Cap ni una. Ni un "tinc feina", ni res que se li assemblés. Silenci. Així que vaig passar del personatge en qüestió. No era el primer cop que em passava. I si algun dia em torno a trobar amb algú altre, doncs tampoc serà l'últim.

La sorpresa va venir un dia a mitja tarda, quan vaig rebre un sms. Deia que si volia quedar aquell vespre. Avui mateix? Doncs no. Jo tinc una vida, també, i encara que només fos quedar-me a casa a fer uns mots encreuats, jo tinc alguna cosa a fer aquest vespre.

Des de llavors, la cosa va estar així durant un temps: si el trobava pel messenger, m'ignorava. Però, de tant en tant, m'enviava un sms per quedar just el mateix dia al vespre. I jo sempre tenia alguna cosa a fer. I a sobre, s'enfadava! Mira, avisa amb una mica de temps i miraré si trobo un moment, però què et penses, que pots passar de mi tot el temps (superant els límits de la mala educació) i que quan et doni la gana m'enviaràs un sms i aniré corrents allà on siguis? (Perquè, això sí, la que havia de fer mitja hora de cotxe era jo, a sobre!)

I llavors em començava a dir que si sempre deia que no era perquè no en tenia ganes, que no podia ser que sempre tingués coses a fer. Doncs mira, sí que tinc coses a fer. I si no en tinc, me'n busco. Què et penses, que m'esperaré al cantó del telèfon a veure si t'avorreixes i llavors em dius algo? Perquè si jo et dic alguna cosa ja sé que només rebré silenci. De fet, vaig deixar de dir res fa molt de temps.

El seu rol era anar de víctima. Fer pena. Fer sentir culpable a l'altra gent.

Més d'una vegada vaig dir que prou. Que no contestaria mai més, de la mateixa forma que quan jo deia alguna cosa (al principi de tot) no rebia cap resposta. Però seguia contestant. Encara no sé per què.

Però dimarts va arribar el colmo dels colmos. Que si volia quedar al vespre. Sí, en això pensava. És dimarts. I si no fos dimarts, jugava el Barça. Et penses que em perdria un dimarts o el Benfica-Barça (que tenia moltes ganes de veure) per algú que si un dia hi vull parlar m'ignorarà (a no ser que baixi no sé quin sant?)

El que em va dir per messenger no va ser massa agradable. Però de què vas? Si jo almenys t'he contestat i t'he explicat que avui no puc. Si fins i tot t'he explicat el que faig (ejem, el que es va suspendre pel partit). Així que vaig decidir que prou. Dimarts vaig arribar a casa i li vaig enviar un mail, dient que em deixés estar. Dubto que m'hagués dit res més, però per si de cas. I vaig procedir al "delete".

Vaig començar pel mail:

Are you sure you want to delete the selected item(s)?

O i tant! Seguríssim!

Després del mòbil:

Esborrar entrada:

O i tant!

I, finalment, del Messenger:

¿Realmente deseas eliminar a esta persona?

Home, tant com el.liminar-lo... Però sí, el vull fora del messenger. I de la meva vida. Potser sóc injusta, però m'és igual. Que vagi a fer sentir culpable a algú altre.

10 comentaris:

virtual ha dit...

Hola,
jo també trobo que la comunicació al msn o via sms pot ser bastant desagradable, ja que el teu tertulià pot passar de tu massa facilment. Una cosa que seria una falta d'educació molt gran parlant en una conversa normal, fa que en un xat es pugui realitzar a propòsit i a més encara el teu tertulià et demanara que et disculpis per haver insinuat que ell passava de tu. Fa una ràbia això.

pere ha dit...

Tot i que hauria de callar, no me'n puc estar (ja em coneixes), llum: santa paciència la teva!

aina ha dit...

això de la gent que va de víctima em sona tant que no en parlaré per no repetir-me a mi mateixa...
només et puc dir que: ben fet!!
:)

(ara m'has despertat la curiositat sobre la teva feina...)

mai9 ha dit...

molt interessants aquestes reflexions :P

però em sap greu k diguis que has d'aprendre a passar de la gent que després passará de tu al msn.

I la teva professió no és cap problema per parlar pel msn, a no ser k siguis inspectora d'hisenda :P

Per cert, tinc un amic k és físic k té el mateix problema k tu, amb l'inconvenient que no sap mentir a les noies k li agraden. Llavors les noies k li agraden s'espanten i marxen, i les que no li agraden els pot mentir i llavors tot va bé.

I una altra cosa, a mi també m'ha passat k t'esborren i passen de tu. I també ho he fet jo. I també he dit coses lletges a algunes persones per email o msn. Però no et quedis pensant en tot això i que si no n'aprenc i etc etc

Dan ha dit...

Ostres quin personal que hi ha pel món.. I quanta paciencia tens! (massa. Ho saps de sobres, oi?)
En fi. maledcuats fora. Que un pel d'educació és el mínim que es demana.
I es que tens una feina TANT rara.... ;-)

solarist ha dit...

Aixo de la feina... jo també procuro amagar-me'n. Hauria de dir que soc economista, arquitecte o alguna professió aixi "guai" i que no requereixi massa materia gris (perdó als que ho siguin i en tinguin ;-) pero em costa mentir.

Llum ha dit...

Ostres, quants comentaris de cop...

He de dir que ara em sento fatal per haver escrit tot això. I perquè... va, és igual.

Per contestar així una mica al que heu anat dient:

Sí, la comunicació pot ser bastant desagradable, sobretot quan dius hola repetides vegades i només reps silenci. I ni tan sols saps res fins al cap d'un bon temps, que reps un sms.

Paciència? Ui, doncs no ho sé pas. Segons un mail que he rebut fa una estona ni tinc paciència, ni... bé, sí, ja ho sé, no n'he de fer cas.

Gràcies, aina, no saps el bé que m'ha fet llegir el teu comentari. Ara mateix ja em tornava a sentir culpable, no sé pas per què. Encara no sé pas com s'ho fa per fer-me sentir culpable d'aquesta manera!

Pel que fa a dir que he d'aprendre a passar de la gent... bé, tampoc volia dir exactament això. Volia dir que cada cop que algú m'agregava, pensava que podria ser algú que no m'acabés bloquejant o alguna cosa per l'estil. Però sempre em passava alguna cosa, i el que havia d'aprendre és a passar-ne. Perquè aquestes coses m'afecten una mica (massa) i sempre acabo pensant que la culpa és meva (que probablement ho sigui, però això ja és un altre tema).

Pel que fa a la meva feina... Doncs això, que no és ni res de l'altre món (ni una cosa tan rara) ni inspectora d'hisenda (que no sé què té de dolent, perquè si en coneixes a un, almenys aquest no t'investigarà... o sí). El que no entenc és per què el teu amic físic ha de mentir. Si ell és físic, per què no pot dir que és físic? I, solarist, per què has de mentir sobre la teva feina? Al cap i a la fi, tots som el que som, i no tenim per què amagar-nos de la nostra feina (i d'acord, reconec que jo també trempejo una mica la situació i dic el mínim, perquè sinó ja sé què passa). Però, ja que hi som, doncs jo preferiria tenir tractes amb algú com un físic o en solarist que no pas amb un economista, arquitecte o similar.

Podria fer un post amb el comentari... I això que per avui tenia un altre post de l'estil... tot i que no sé si posar-lo, perquè no té res a veure amb això, però dos posts així tan seguits...

ñ ha dit...

Estic intrigada.... a que et dediques??????

Anonymous ha dit...

Resposta a la teva pregunta: NO!!!!!!

A.

Llum ha dit...

Mmmmm... Em dedico al mateix que tu (més o menys).

D'acord, Anna, ja m'ha quedat clar...