Preguntes

No m'ha agradat mai preguntar. Sempre em dóna la impressió que em poso en la vida de l'altra gent. No em vull posar en la seva vida, així que no pregunto. Si algú em vol explicar alguna cosa, doncs escoltaré amb ganes, però no m'agrada anar preguntant. Potser perquè tampoc m'agrada que em facin preguntes a mi.

Ara, i pensant en això, m'han vingut al cap dues persones. La primera, una amiga de la universitat. Un dia se'm va plantar al davant i em va dir: "És que no t'explico res perquè no em preguntes mai res! Que no t'interessa?" I sí, sí que m'interessava. Però no em volia posar en la seva vida. Ara, quan vull saber alguna cosa, sigui el que sigui, li pregunto. Sense cap tipus de problema. Perquè sé que si vol em contestarà, i si no vol, no ho farà (tot i que no m'ha passat mai, que no em volgués contestar). Això sí, no m'explica res que no li pregunti directament (em sembla que ja ho fa per provocar). Últimament n'he tingut dues notícies: una la vaig endevinar i li vaig preguntar directament si era veritat. L'altra em va arribar a través de la radio i quan li vaig preguntar, es va fer un fart de riure.

La segona persona que m'ha vingut al cap ha sigut un familiar meu, d'aquells que viuen per les espanyes. Quan ve per aquí, sempre vol venir a casa meva. Per què? Doncs perquè aquí pot fer la seva vida sense ser interrogat. Té una filosofia molt peculiar: "Tu pregunta lo que quieras, que yo te contestaré lo que me de la gana." A vegades em pregunto a qui em recorda... No pregunta mai res, però si li vols explicar alguna cosa, t'escolta amb ganes. No acostuma a contestar les preguntes directes, però a mi m'explica les coses. Me les explica abans d'explicar-les a la resta de la família. Sense que jo li pregunti res. Crec que precisament és per això, perquè no li pregunto res.

Normalment em costa molt fer preguntes a la gent (crec que això ja ho he dit). Sempre penso que poden molestar, que potser em fico on no em demanen. I per això hi ha vegades, com amb l'amiga de la universitat, que algú es pot pensar que no m'interessa el que em pugui dir. Això, unit al fet que no sé com m'ho faig, però que tot sovint acabo fent una pregunta i la cosa es gira i acabo contestant un interrogatori jo (o sigui parlant de mi) fa que a vegades faci pensar a la gent que no m'interessa el que m'expliquen.

Sempre, sempre? No, sempre no. I aquí la primera sorpresa sóc jo. De cop tinc una llista llarga de preguntes. Molt llarga. I pregunto. Pregunto molt. No tant com per respondre totes les preguntes que tinc (que són moltes), però en faig un 90%. I em contestes. No amb monosíl.labs, sinó amb explicacions llargues. Fins i tot en algun moment em contestes alguna de les preguntes que m'han vingut al cap i que no he fet. I, tot i així, segueixo sense saber-ne pràcticament res. M'interessa el que m'expliques, com m'interessa el que m'explica molta altra gent. Però a tu et pregunto, sense que em senti que em fico en la teva vida. No en sé la raó. Potser perquè m'has donat aquesta confiança, potser perquè t'agrada contestar, potser... Et pregunto sense sentir-me malament pensant que sóc massa xafardera o preguntona. I contestes.

Potser hauria de fer el mateix amb tothom?