Copiant idees

Avui elquemaietvaigdir escrivia un post que m'ha encantat. I l'imma ens parlava de la seva llibreta taronja. M'hagués agradat tenir una llibreta taronja com la de l'imma. Potser encara algun dia la tindré, tot i que ho dubto. Però el que sí que puc tenir és la carta. Aquesta carta enviada no sé massa a qui. A tothom, però a ningú. A molta gent, però a molt poca en realitat. Jo l'escric, algú la llegeix. Però ni jo sé qui l'arribarà a llegir, ni tampoc qui no l'arribarà a llegir. Així que som-hi!

Carta a vés a saber qui, (ara, i no sé per què, m'he recordat de quan era petita i el meu pare em feia anar a missa cada diumenge. Bé, sí que ho sé, però això ja és una altra història).

Avui és una nit estranya. Sí, t'explicaré el que jo vulgui. Total, si vols ho llegeixes, i sinó no ho llegeixes. Això no és pas com aquelles cartes que m'havia d'escoltar de petita tan si volia com si no... Total, ja no vindrà d'un rotllo més (o sí, però m'és igual, jo explico, poso les idees en clar -o no-, i qui vulgui que ho llegeixi).

Estic cansada, i el millor que podria fer seria anar-me'n a dormir. Però no dormiria. Així que em quedo aquí, divagant, explicant vés a saber què.

Aquesta tarda jugava amb els nens (crec que per això estic cansada...) Ells sí que no es cansen mai. El que té de bo és que a casa hi ha gespa (una forma de dir a l'herba, perquè el que hi ha a casa de gespa no en té res) i et pots tirar per terra sense cap problema. Els portava agafats de la mà. I, és clar, un ha fet associació d'idees: agafats de la mà - sardana. Ha començat a dir: "Avellana, avellana, avellana!" I ja l'hem tingut liada.

La sardana de l'avellana
pica de peus i balla de gana.
La sardana de Ripoll
mata la puça i deixa el poll.

Però ells ho fan diferent. I tant que ho fan diferent! Ells no s'ajupen. Ells, quan arriba el poll, es tiren per terra. I si tu no t'has tirat per terra, t'agafen i t'estiren per totes bandes fins que et fan caure. I llavors comença el joc del "m'he mort!", fins que diuen "més avellana, més avellana!"

En una d'aquestes, els he dit que m'havia mort. M'he estirat a terra. No han passat ni 10 segons que ja els tenia a sobre, dient "més avellana, més avellana". Però he mirat amunt. S'hi estava tan bé! El cel era blau, clar, sense cap núvol. Allà, estirada a terra, hi ha hagut un moment d'autèntica felicitat, veient aquell cel tan clar, tapat només per les branques d'un dels arbres del jardí.

Dic autèntica felicitat? Sí, això he dit. Llàstima que ha durat només dos segons: he vist una cosa que em passava pel davant i se'm tirava a sobre.

Saps què? He començat escrivint aquesta carta (post, el que sigui) perquè volia explicar el vespre estrany. Volia explicar com m'he sentit en un moment, en el que tenia ganes de xerrar amb algú, però no se m'ha acudit a qui podia recórrer. Tenia ganes de marxar, anar a donar un volt, però no sabia on anar. Tenia ganes d'explicar-te un munt de coses. Tenia ganes d'explicar-te com en sóc de burra, i com he anat ficant la pota una vegada darrera l'altra. Com, sense voler, he anat deixant entendre coses que no eren a persones que m'ha sabut greu que ho entenguessin. Com he anat ficant la pota un cop darrere l'altre i ara em sap greu.

Però, saps què? Tot això ho deixaré per un altre dia, que avui ja t'he explicat prou coses. I saps que més? Doncs que ara tinc gravada a la vista la imatge del cel. I no me la trec del cap. És una bona senyal.

Ja no em sap greu tenir vacances i estar-me a casa. Ja no em sap greu no haver pogut parlar ni trucar a ningú. Ja no em saben greu algunes coses... Em saben greu les ficades de pota, però això ja és una altra història! Però aquest moment, el moment del cel, no me'l treu ningú.

I sí, hi ha una cosa que em sap greu: com puc divagar tant?

En fi, no sé qui, aquesta carta (post, el que sigui) m'ha sortit més llarga (llarg, el que sigui) que aquelles històries que havia d'escoltar de petita. Però bé, és setmana santa. Així que si llegeixes això és que estàs com jo: sense treballar (o treballant) i a casa. Sí, jo tinc feina i no l'he fet. Però tampoc estava d'humor. I si estàs sense treballar i estàs a casa, doncs ja tens temps de llegir!

I com que tinc el vespre tonto (el dia tonto, la setmana tonta, la vida tonta), enviaré aquesta carta (li donaré a publicar, el que sigui) sense rellegir tot el rotllo.

Perdona'm, oh tu, vés a saber qui, per haver-me aguantat tot el rotllo. Sempre et pots consolar pensant que hi ha un cel blau i altres coses per l'estil. Jo et convido a estirar-te al carrer (no, al mig de Barcelona o de qualsevol altra ciutat, no!) i mirar el cel. Segur que és el mateix cel que veig jo. I ja paro. Tornaràs a tenir notícies meves. O no.

Quin embolic que tinc al cap!