1 de maig

Quan vaig venir a viure a la casa on visc ara, em passava tota la setmana fora de casa, i venia els caps de setmana i dies de festa.

En aquella època, entre setmana em solia aixecar a les 5 del matí i anava a dormir cap a les 11 o les 12. Quan arribava el cap de setmana estava com una mica cansada. Així que a casa no tenia cap despertador: si sé que no ha de sonar el despertador, encara que acabi dormint menys hores, sempre descanso més. Deu ser psicològic, aquella por a adormir-se, malgrat que ja fa més de 20 anys que em sona el despertador.

Quan arribava a casa, li solia dir a ma mare que si a una determinada hora no m'havia aixecat em despertés. L'hora solia estar entre les 8 i les 9 del matí, i molt poques vegades m'acabava despertant. Però els dies que ho feia, entrava a la meva habitació, obria la persiana i marxava. Sabia que jo no aguantaria massa al llit.

I és que jo no tinc problemes per dormir si hi ha fresses. Cap problema. La gent al.lucina amb com puc arribar a dormir depenent d'on. Fins i tot hi ha històries meves sobre gent muntant festes a la mateixa habitació on dormo jo i jo seguir dormint tan tranquil.la, com si no passés res. I prometo que no m'entero de res!

Això sí, la llum natural és diferent. Només cal que la persiana no estigui del tot ben tancada, que si entra ni que sigui una escletxa de llum natural, a l'hora que comenci a clarejar jo obriré els ulls i seré incapaç de tornar-los a tancar.

La meva habitació actual dóna a una terrassa, des d'on es veuen muntanyes i camps. Però si estic estirada al llit, el que veig és un arbre. A l'hivern em deixa veure més enllà, però a l'estiu només es veu aquest arbre. La meva àvia, que ha viscut aquí tota la vida, diu que no recorda quan el van plantar. Recorda que quan era petita l'arbre no era tan gran, però sempre l'ha vist aquí mateix.

Quan l'arbre floreix, des del llit només es veuen les flors de l'arbre i alguna fulla. Aquesta vista sempre em recordarà aquell primer 1 de maig que vaig ser aquí casa, despertar-me i veure per la finestra tot de flors blanques i res més.

Des de llavors, cada any per aquesta època m'agrada mirar a fora. Em quedo uns minuts amb la ment en blanc, només mirant enfora, a l'arbre. Ni que siguin uns pocs segons. Només mirar, sense pensar en quina hora és, sense pensar en quant temps passa, sense pensar en res. La ment en blanc, els ulls perduts, mirant les flors de l'arbre.

Aquest matí, un cop havia esmorzat, no he pogut resistir la temptació: m'he tornat a estirar al llit, mirant a fora, cel.lebrant el meu 1 de maig particular. Quanta estona m'hi he estat? Doncs no en tinc ni idea. Només sé que no he fet pas tard a la feina.