dissabte, 2 d’abril de 2005

El roser groc

La meva història comença ja fa uns dies. Jo vaig néixer en un viver. Al meu voltant, la majoria de plantes que hi havia eren rosers vermells. Però jo era diferent. Jo era un roser. Però era groc. Des d'on era jo veia altres rosers que no eren vermells, però cap era groc com jo. I jo em sentia diferent. El que hagués donat jo per ser un roser vermell, com tots els altres! Els rosers vermells eren amics entre ells, i jo sempre estava separat, sense saber massa què dir.

Un bon dia, ens van agafar a uns quants i ens van portar lluny, molt lluny. Vaig anar a parar a un lloc on hi havia molta gent que passava, parlava, mirava, tocava,... Ens van posar en una caixa a uns quants. A mi em van posar al mig, i a tots els meus companys rosers vermells al cantó. Jo era l'únic groc, com sempre. I ells eren tots vermells.

Va ser llavors quan vaig notar que hi havia alguna cosa diferent en tota aquella gent que passava i comentava. A alguns els agradava i a d'altres no, però tothom que passava i ens mirava, deia alguna cosa de mi. Ningú deia res dels meus companys vermells. Tothom deia alguna cosa de mi. Una nena petita em va fer adonar el perquè: quan va passar prop meu va dir: "Mira, aquest roser és diferent!" I suposo que el que feia que tothom comentés coses de mi era el fet que fos diferent.

Malgrat tot, ningú em volia comprar. Va passar molta gent, però la majoria volien rosers vermells. Vaig sentir a algú que deia que eren "els de tota la vida". Què vol dir, que són els de tota la vida? Jo he sigut tota la meva vida groc!

Finalment, se'm va acostar un home. Se'm va mirar. Creia que em volia comprar. Al mateix temps que l'home, van aparèixer dues noies. Una es va mirar entristida l'home, perquè m'havia agafat. I l'altra va dir: "Mira que és lleig, aquest roser groc!" No em va caure bé. Si l'home em volia comprar, per què havia de dir això de mi? Si jo no li agrado, que no digui res, però que em deixi viure en pau.

L'home se'n va anar. Crec que la noia el va fer desdir de comprar-me. Em vaig posar molt trist. I els pocs rosers vermells que quedaven al meu cantó es van riure de mi.

Però poc després van tornar a aparèixer les dues noies. La noia que semblava entristida perquè l'home em volia comprar, em va agafar i em va comprar, tot i que va dir que era una mica car. No entenia res de res. Però almenys algú m'havia comprat! Jo era el diferent, i ella m'havia comprat.

Mentre marxàvem, vaig sentir a la noia que m'havia comprat: "Les roses grogues són les meves flors preferides. Les vermelles no m'agraden, però les grogues m'encanten." Així que vaig entendre que no m'havia comprat perquè fos diferent, sinó que m'havia comprat perquè jo li agradava, encara que fos diferent.

Em va posar en un lloc on no hi havia massa llum i vaig començar a donar volts d'un lloc a un altre. Es sentia una música molt forta. I vaig caure i em vaig quedar mig tirat. Vaig pensar que seria un final cruel per mi. Però aquell no era el meu final: al cap d'una estona vam arribar a un altre lloc, em va treure d'aquell espai infernal, i em va portar cap a un lloc on hi havia una altra dona. La dona es va posar molt contenta al veure'm: "Ostres, un roser! Moltes gràcies!" La noia es va quedar una mica sense saber què dir. Crec que jo no era cap regal per aquella dona. Però tampoc va dir res.

D'això ja fa uns quants dies. He estat uns dies en un bon lloc, on veia passar de tant en tant la noia que em va comprar, la dona a qui vaig ser "regalat" i un home que no tinc ni idea de qui és. Avui, la dona m'ha agafat, m'ha tret del test on estava i m'ha canviat de lloc. Crec que aquest serà el meu lloc definitiu. M'agrada. Tot i que he descobert una cosa: aquí, on sóc ara, no sóc diferent. Estic envoltat de rosers grocs. Només hi ha un roser vermell. Aquí, els diferents són els rosers vermells.