dissabte, 16 d’abril de 2005

Surt al pati. Mira. Busca. Troba. S'acosta. Quan ja és a punt d'arribar, escolta a una noia que està parlant. És la que sempre porta la veu cantant de la classe. Parla del viatge de fi de curs. Marxen la setmana següent. Fa dies i dies que en parlen. Tots en tenen moltes ganes.

Escolta el que diu. S'estan repartint les habitacions. I sent que diu: "Jo no la vull a la meva habitació", seguit d'uns quants insults i unes quantes bromes sobre ella. No s'hagués adonat de que parlava d'ella si no hagués dit tot això del final. Arriba i no diu res. Veu les cares de pànic de tota la gent que escoltava. Fa veure que no ha sentit res. Al no dir res, l'altra gent es queda més tranquil.la, i les cares de pànic van fugint. Però la que parlava no ha tingut cara de pànic. Simplement, continua amb la broma, però ara dissimulant. Les cares es tornen altre cop cares de pànic. Ella, continua fent veure que no s'adona de res.

Els dies que passen abans de marxar, només fa que sentir comentaris d'aquest tipus. Ara ja sap quin codi fan servir per dissimular.

La primera nit del viatge, es posa al llit. No dorm. Però està quieta. Sent com les seves companyes d'habitació la miren. "Ja dorm, ja ens en podem anar a la festa. Mira que li ha costat! Ens hem perdut un bon tros de festa per culpa seva!" Es queda quieta. No hauria d'haver anat al viatge de fi de curs. Les sent marxar. Tenca els ulls. I plora.

Obre els ulls. Està en un altre lloc. Té les galtes ben humides. Les llàgrimes l'han despertat. Mira l'hora. El nou super-despertador fashion marca les 5:55. A sobre, ni tan sols podrà girar-se de cantó, perquè en menys de 5 minuts el despertador sonarà. S'eixuga les llàgrimes. Pensa en la mala sort que té: només recorda els somnis tristos, els que la desperten a mitja nit per culpa de les llàgrimes que li cauen galta avall. El problema és que aquest somni era massa real. És el segon cop que li passa en menys de 10 dies. Somnis diferents, però mateix resultat. Sona el despertador. S'aixeca d'un salt. En fi, valdrà més deixar els somnis i el passat enrere, que hi ha feina a fer.