M'agradaria tornar a ser l'estranya del principi. Vull dir, l'estranya que va començar a escriure en aquest dip (bitàcola, bloc, o com se'n vulgui dir). Normalment, quan li passava alguna cosa, feia córrer la imaginació i s'inventava alguna història que tenia com a rerefons el que li havia passat, però no era tota l'estona "jo, jo i més jo". Però, últimament, només tinc esma d'escriure en primera persona, no se m'acudeixen històries, ni tampoc tinc massa cosa a dir. De fet, ni tan sols se m'acut un títol per posar al post (i no és el primer dia).

M'agradaria escriure alguna cosa alegre, per variar. Però últimament en sóc incapaç.

Fa com una o dues setmanes que vaig zombie pel món, sense ganes de res. Al principi, em pensava que tot es devia al sopar de vuitè i a l'stress per saber que hauria de veure a tota aquella gent. Però no crec que sigui això. Ja fa molt de temps que vaig deixar de preocupar-me pel que deien, feien i pensaven.

I, enllaçant amb el post d'ahir, aquest estat només se'n va quan estic treballant amb els nens. Suposo que com que necessito molta energia, al final m'oblido de tot el que sigui que em passi, sigui el que sigui.

També em pensava que el meu estat tenia a veure amb l'Anna. Simplement, ha desaparegut. No, ella no ha desaparegut. Però aquest cap de setmana que havia de venir per aquí no ha vingut (ella sabrà per què, no em va donar cap raó). L'altre dia ens vam trobar pel Messenger. Li vaig dir no sé què del cotxe i em va canviar de tema. Li vaig dir que li havia enviat un mail i em va dir que ja el llegiria i em contestaria. Li vaig dir com estava i em va canviar de tema. I com que només feia que canviar-me de tema, i després de parlar de les seves coses durant no sé quanta estona, ja en vaig tenir prou i li vaig dir que tenia pressa. Vaig tencar el messenger sense donar-li ni l'oportunitat de dir-me adéu. Estava emprenyada. Però sempre em fa el mateix i n'estic ben farta. D'això ja en fa 3 dies i no sé si s'haurà llegit el mail, però contestar no ho ha pas fet. Ni ho farà. Coneixent-la, no dirà res fins que jo no li envii un mail preguntant-li si està bé, que fa molt que no diu res. Però aquest cop no ho penso fer. Ella està bé. Massa bé. Sóc jo la que estic fotuda, i estic farta d'anar al seu darrere. Si vol alguna cosa, ja ho dirà. Però, tot i així, cada cop que obro el correu i veig que no hi ha cap mail seu m'entristeixo (una mica més del que ja ho estic).

Però crec que la resposta ve d'una altra banda. Crec que l'he trobat en els dips (bitàcoles, blogs...) Simplement, d'una bona reflexió que feia ahir l'Imma, i sobretot d'una cosa que he llegit avui. Em sembla que tot va començar quan vaig dir que deixava estar en Jordi, que si volia alguna cosa, que ja ho diria. Potser m'equivoco.

De moment, però, no vull continuar deprimint al personal. Intentaré buscar què és el que em passa. Intentaré animar-me. I el dia que tingui alguna història per explicar, alguna anècdota divertida o que, simplement, ja estigui millor, tornaré. I serà el dia que menys s'esperi. Potser serà demà, o potser serà d'aquí a un mes. Mai se sap.